Continuant
nostra recerca pel terme de Les Llosses visitàvem l’església de Sant Martí de
Vinyoles també anomenada de Vinyoles de Portavella degut a la propera i antiga casa
senyorial de Portavella.
El
poble i antiga parròquia de Sant Martí (11h. 2009) ocupa un lloc dominant (1.020
m alt.) als vessants meridionals de la serra de Santa Margarida. L’antiga parròquia
era una de les sis parròquies integrades, originàriament en el terme del castell
de la Guàrdia de Ripoll.
La
“serra de Vineolas” apareix esmentada
en una afronaciódel terme de l’església de Santa Maria de Matamala, en l’acta
de dotació del monestir de Ripoll, de l’any 888, document de controvertida
originalitat. L’any 938 el lloc de “Vineoles”
apareix en el precepte de Lluís d’ultramar de reconeixença de les possessions del monestir de
Ripoll. La parròquia com a tal, és constatada ja des de l’any 925, en el moment
que el bisbe Jordi de Vic cedí al monestir de Ripoll el domini de l’església i
parròquia de Sant Martí de Vinyoles, que en l’aspecte civil depenia del castell
de la Guàrdia de Ripoll.
L’any
982 es confirma l’existència de la parròquia de Vinyoles en un reconeixement de
propietats del monestir ripollenc. La parròquia de Sant Martí de Vinyoles torna
a aparèixer en tres llistes parroquials del bisbat de Vic realitzades entre
1026 i 1154.
La
vida parroquial durant l’edat mitjana degué continuar parella a les altres
possessions de Ripoll, i la seva vitalitat, relativa, es feu palesa al segle
XVIII, quan, a partir de l’any 1703, fou reformada profundament amb l’afegitó
de dues capelles, i posteriorment el campanar, la sagristia i noves capelles, malgrat
que la seva població no passà mai de les quinze famílies, incloses les tres de
la seva sufragània de Santa Maria de Tremolosa.
Com
s’ha dit anteriorment es tracta d’un temple molt modificat per l’additament de
les capelles laterals, una sagristia i un campanar que descansa sobre l’absis. Originàriament
l’edifici devia esser d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit i absis
de planta semicircular, avui mutilat per la sagristia i l’escala de la
torre-campanar.
Com
a elements arquitectònics singulars entre els paraments, només queda una
finestra absidal de doble esqueixada, força malmesa i la porta a la façana de
ponent, coberta amb una arquivolta senzilla.
Un
jove rector de Matamala, Pere Fradera, impulsà la recuperació d’aquesta ermita,
dirigint un equip de
voluntaris que treballaven fins i tot amb la participació d’estrangers.
L’any
1927 ingressà al Museu Episcopal de Vic una biga de baldaquí procedent d’aquesta església.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada