SANT MIQUEL D’OLÓ. SANTA MARIA D’OLÓ. MOIANÈS.

TERRES DEL MOIANÈS. 

Els Amics de l’Art Romànic del Bages vam passar-nos, com sempre amablement, una circular d’una sortida matinal a Santa Maria d’Oló. Com sempre som interessats en conèixer nous indrets del nostre país acudíem a la seva invitació. 

 

Vam visitar l’església de Sant Miquel d’Oló, romànica del segle XI, situada al costat del mas de Sant Miquel, al nord-est de la Rodoreda, a l’extrem occidental de la Serra de l’Estany. 

A la nostra consulta etimològica el diccionari Alcover-Mol ens dóna aquesta definició.: potser del llatí *Aulōne, derivat del nom personal Aulus. 

Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell d'Oló, dins la parròquia de Santa Maria. Es desconeixen les dades de la seva fundació, però es té notícia de la seva existència per dos llegats testamentaris dels anys 1130 i 1162. En els testaments de Guillem d'Oló (1203) se l'anomena com a Sant Miquel d'Olzinelles. 

Apareix citada el 1270 i 1331, data en que el bisbe de Vic prohibeix que s'hi celebri missa els diumenges.  

El 1686 es diu que s'hi torna a dir missa. En aquestes dates el mas i la capella eren propietat de la comunitat de beneficiats de Moià. D'aquesta comunitat en continuarà depenent fins al segle XIX.  

Des de 1936 quedà fora de culte i actualment es troba en estat de total abandó i deteriorament. Això són les dades trobades, però la realitat ha canviat els propietaris del mas esta rehabilitant el terme: les dues dependències, mas i església; i aprofitant les terres per una explotació vinícola. 

Església d'una sola nau amb absis semicircular a sol ixent. Originàriament coberta amb volta de canó, però amb les reformes de principi del segle XVIII aquesta fou reemplaçada per una falsa volta de guix i maçoneria, al temps que s'enlairaven els murs de la nau.  

Actualment les parets han estat repicades i altre cop surten els primers carreus. La volta ha esta netejada i malgrat ha estat perduda es veu la seva arrancada dels murs. S’ha construït un embigat de fusta i esta coberta a doble vessant amb teules. 

L'absis és amb volta de quart d'esfera, i al centre d'aquest s'obre una finestra de doble esqueixada, de mig punt i adovellada. La seva teulada esta coberta amb lloses. 

L'aparell és obrat amb petits carreus regulars i disposats en filades i a trencajunts.  

Ara bé, cal distingir aquest aparell que acabem de presentar, corresponent a la part primitiva de l'església, del de la part enlairada, força desordenat i poc acurat. Al mur de migdia hi ha la porta d'accés, que és de mig punt i adovellada.

Damunt la teulada un campanar d’espadanya completa el conjunt. 

Hi ha unes restes de pintures a l’absis però no és pot certificar encara la seva època ni autenticitat. 

Aprofitem l'ocasió per mostrar una fotografia de l’estat en que estava l’església fins ara. 

Ens és grat veure que hi ha persones que els hi agrada conservar les antigues construccions, no oblidant-se de la nostra terra i la nostra història. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

SANT FELIU DE BRUGUERA. RIBES DE FRESER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Seguint dades de Catalunya Romànica, en moltes ocasions la nostra gran guia, visitàvem el poble de Bruguera i la seva església sota l’advocació de Sant Feliu.

Bruguera és un poble (56 h. 2009/ 1200 m. alt.) situat al vessant occidental del Taga, a la capçalera de la riera de Bruguera , afluent, per l’esquerra, del Freser. Més que no pas un poble, és un escampall de masies o cases rurals més o menys agrupades a l’entorn de l’església, algunes de les quals han estat renovades i són residències d’estiuejants. Totes les cases tenen escrit el seu nom en ceràmica. Així llegim Casa del Poble, Antiga Escola, Antiga Casa Cal Teixidor, etc. Va ser un municipi independent fins a mitjan segle XIX. Actualment és l’agregat més important del municipi de Ribes.

 

Aquesta vegada la consulta etimològica  al diccionari Alcover-Moll no ens ha donat cap resultat fefaent però la descripció de l’apartat dos del nom potser és prou clar.: Lloc  poblat de bruc (Conflent, Olot). 

El lloc de Bruguera, situat a la Vall Pedrera, apareix documentat l’any 901 formant part del “valle Petrariense”, quan el monestir de Sant Joan de les Abadesses hi comença a posseir terres i vinyes. La parròquia no apareix fins l’any 1092, quan en el seu testament, Bernat Joan d’Ogassa, senyor de Pena i de la Clusa, deixà al monestir de Santa Maria de Ripoll un alou situat a la parròquia de Sant Feliu de Bruguera. 

El domini del lloc era de la corona, però els senyors de l’antic castell de  Pena hi tenien importants béns.

De les restes romàniques que han quedat després de les ampliacions i les profundes modificacions, podem dir que només s’ha conservat una part de l’absis sobrealçat i una altra del campanar. 

Tots els paraments i les voltes interiors apareixen enguixats i l’aparell només és visible des dels exteriors, dels quals el de l’absis és totalment llis, amb carreus  ben tallats i col·locats, mentre que el mur del campanar a la façana de llevant és fet de carreuons. 

A la part inferior s’entreveu una portalada d’una arcada tapiada i de maçoneria  a les partes superiors. Tota la resta de l’aparell ja pertany a èpoques més modernes i no hi són visibles més vestigis romànics, que poden ésser datats dins el segle XII.  

Aquest temple al segle XVIII, va ésser engrandit com molts de la comarca en aquesta època, veient-se fàcilment les traces d'aquestes intervencions.  

De planta i orientació romànica, té una sola nau de volta apuntada, engrandida a la part de l'atri, a on s'allotja el cor. Té un absis i capelles laterals entre els contraforts.  

L'interior està arrebossat de blanc, els arcs de les capelles laterals tenen una decoració de falsos arcs puntats, imitant les dovelles de pedra. La volta de l'absis té pintades decoracions de falsos nervis de volta, el fons de l'absis és blanc, el que fa pensar que abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, existia algun tipus de retaule, les parets del presbiteri són estucades imitant pedra. Aquesta decoració, per la seva tipologia, deu correspondre a l'època entre les dècades de 1950-1960.

 

L'exterior és de pedra vista i repicada a la façana, fent una lectura arquitectònica d'aquesta, es veu fàcilment la transformació que, en temps passats va sofrir la primitiva església romànica. Té un campanar adossat al qual s'accedeix des del cor, la teulada de l'església unificada amb l'absis, és de teula àrab amb dos vessants.  

Una característica important d’aquest llogaret és que, pel fet d’estar a redós del Taga i gràcies a la seva orientació, es forma un microclima més càlid que a la resta de la vall, cosa que permet l’existència d’alguns tipus de fruiters que no són comuns en els altres pobles de la rodalia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE LA GRACIA. LA RAL. SANT PAU DE SEGÚRIES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la nostra volta per la terres del Ripollès des de la carretera observàvem aquest petit poble situat a poca distància de la carretera, entre Sant Pau de Segúries a Camprodon. Poc després trobàvem el cartell indicador amb el nom de La Ral. Com en el grup de cases havíem vist el campanar d’una església vam voler almenys fer unes fotografies. ) > Espanya (22) > Catalunya (4) > Regions de Catalunya (8) > regió de Vic (4) > el Ripollès (19)

 

La Ral és un poble (52 H. 2009) del municipi de Sant Pau de Segúries, situat a l’antiga plana de Miralles, al N del terme, a la dreta del Ter. El lloc pertanyia a la batllia de la Rovira del monestir de Sant Joan de les Abadesses.  

S'originà en 1248-50, quan el rei Jaume I adquirí aquest lloc per edificar-hi una vila on havia de residir “el veguer de les muntanyes de Camprodon”. El seu veguer Ramon de Pompià li va aconsellar a causa de l’oposició de l’abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, senyor de la vila, a admetre al veguer reial a residir a Camprodon.  

El nou emplaçament escollit pertanyia a l’abat de Sant Joan de les Abadesses, que el cedí al rei, amb el pacte que la nova vila —de domini reial (d’aquí el nom de la Ral)—, a més de la residència del veguer, havia de tenir mercat i notaria, de la qual l’abat percebria la meitat dels drets. 

L’èxode de molts dels habitants de Camprodon, al nou lloc de la Ral, féu claudicar l’abat de Camprodon, que l’any 1251 cedí al rei el domini de la vila, que esdevingué, així, centre de la vegueria de Camprodon.  

La nova fundació de la Ral fou abandonada, però els abats de Sant Joan de les Abadesses urgiren davant la cúria reial la venda que havien fet al rei el 1250 i els pactes de creació de la vegueria de la Ral. Aquesta discussió acabà amb la concòrdia del 1262, per la qual el rei reconeixia la sots-vegueria de la Ral amb jurisdicció sobre tots els termes del monestir de Sant Joan, incloent-hi els súbdits del monestir a les parròquies de la vall de Bianya, Salarsa i Tregurà (en total, set parròquies).  

L’existència d’aquesta sots-vegueria fou la causa de molts conflictes entre els homes de Camprodon i els de Sant Joan de les Abadesses per qüestió de jurisdicció; però gràcies a la influència dels abats santjoanistes, la vegueria o sots-vegueria de la Ral subsistí, malgrat perdre competències,  fins a al seva abolició l’any 1716. Tanmateix, estigué sempre regida pel veguer de Camprodon o del Ripollès i Osona. 

Tot i això, la vila o lloc de la Ral no prosperà, i no passà mai de ser un petit nucli de 12 a 20 famílies. Durant aquest període, el veïnat de la Ral, adscrit al municipi de Sant Pau, va tenir més importància que aquest per motius administratius.  

 

El 1388 s’hi bastí la capella de Santa Maria de la Gracia, que fou molt afectada, com la majoria de les seves cases, pel terratrèmol del 1425. L’actual edifici pertany a l’any 1609, i està sota la mateixa advocació. És sufragània de la de Sant Pau de Segúries. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

SANTUARI DEL REMEI. CREIXENTURRI. CAMPRODON.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Pujàvem en direcció a Camprodon i des de la carretera divisàvem aquesta gran església i ens meravellava la seva construcció. En trobar una cruïlla senyalitzada amb el nom del Remei, una vegada sobrepassat el càmping, sense dubtar van aventurar-nos per la pista.

 

Creixenturri (o Greixenturri) és un llogaret (23 h. 2009) del municipi de Camprodon (pertanyent fins al 1965, a l'antic municipi de Freixenet de Camprodon). Es troba aigua avall de la vila, a l'esquerra del Ter,  Comprèn un petit sector de capçalera de la vall del Bac, tributària del Fluvià. 

A la nostra habitual consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Segons Parasols, del llatí Crescentii turris, ‘torre (sepulcral) de Crescenci’ (Monsalvatje Not. hist. x, 292). Però sembla més probable que el mot, o almenys el darrer element (turri), sia d'origen basc. Les formes que apareixen en els documents primitius, són: Graxanturi (a. 904), Crexsenturi (a. 953), Cressenturi (a. 1017), Grexenturio (a. 1169): cf. Alsius Nomencl. 133, Botet Geogr. Gir. 847.

 

El primer esment del lloc és del 904 quan el bisbe de Girona Servusdei consagra l’església de Sant Pere de Camprodon  i li uní diverses vil·les entre les quals figurava la de Creixenturri. El 952, trobem esmentada una església de Sant Cristòfol, que fa suposar era bastida on ara hi ha l’església del Remei. 

L'antiga església parroquial romanica de Sant Cristòfol (930?) després dels terratrèmols dels anys 1427-1428 entrà en decadència i esdevingué sufragània de Camprodon el 1507. Al terme, també s'hi troba el castell de Creixenturri, documentat des del segle XIII i destruït el 1554.

 

Reformada contínuament durant el segle XIX (1815 altar i 1843-49 absis i creuer). A finals de segle es fan reformes fins a configurar-la tal com avui la coneixem. Eclecticisme neogòtic. 

La imatge romànica de la Mare de Déu del Fort venerada a la capella del castell fou traslladada el 1557 a la parròquia, la qual esdevingué, ja al segle XVIII, santuari del Remei.  

El temps passat registrava gran afluència de malalts i penitents per les curacions de la Verge del "Forat".  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MAGDALENA DE PERELLA. SANT JOAN DE LES ABADESSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Anàvem en direcció a Sant Pau de Segúries i dalt d’un puig veiérem aquesta construcció eclesial i vam voler visitar-la. Deixant el cotxe a la barrera d’accés als vehicles pujàrem a peu la pista de terra, cimentada a la part superior, i visitàvem l’església de Santa Magdalena de Perella (Parella).

 

La capella de Santa Magdalena de Perella, que presideix el veïnat rural de Perella, corona un dels petits puigs (900 m.alt) que emmarquen la vall del Ter, a la banda dreta del riu, entre Sant Joan i Sant Pau de Segúries, i té com a teló de fons la imposant serra Cavallera.  

L’església de Santa Magdalena fou construïda poc abans  de l’any de l’any 1145. El 21 d’abril d’aquell any, el terratinent de nom Perella i la seva muller Cordovana, propietaris del gran mas Perella, ( existent prop de la capella i conegut des del 1126) juntament amb els seus fills,  oferien al monestir de Sant Joan, l’església de Santa Magdalena  que ells acabaven d’edificar a l’alou de Parella, propi del monestir.  L’església quedava sotmesa al rector de Sant Joanipol. El qual havia d’anomenar un capellà, mentre els fundadors es reservaran el dret de patronat.

L’església, que mai no ha estat parròquia amb terme propi, ha estat més aviat una ermita o santuari, era vinculada al mas Perella, docunmentat, segons Parassols, dsde l’any 914, i que l l’any 1126 fou infeudat al matrimoni Parella-Cordovana, juntament amb el mas de Planes i altres terres per l’abat de Sant Joan de les Abadesses, Berenguer Arnau. 

A les visites pastorals del 1686 i 1690, el bisbe Pasqual manà que es construís la sagristia. 

Aquesta capella, que ha tingut sempre consideració de santuari on hom acudia amb motiu de calamitats públiques. 

L’edifici és bàsicament el mateix del segle XII, de planta rectangular, sense absis, amb volta un xic apuntada i orientat al nord–oest, seguint la direcció de la vall, tal com és costum habitual a la comarca del Ripollès. 

El presbiteri actual és troba a l’extrem oposat, o sigui, al sud-oest. L’accés a l’església és a la façana lateral nord-occidental. La porta té una petita arcada adovellada sobre una llinda monolítica gruixuda i un timpà llís. La porta de fusta conserva dues filades de ferramenta.

 

La coberta ha estat feta amb teula de ceràmica i amb dos vessants, amb una petita cornisa de pedra. 

Posteriorment li fou afegida la sagristia a llevant i un campanaret de torre a l'angle sud-oest amb obertures d'arc de mig punt. 

Al segle XIX passà a dependre de la parròquia de Sant Pau de Segúries. 

Santa Magdalena de Parella és una capella romànica que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTUARI DELS TOSSALS. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Durant la nostra recent visita a Sant Marti de Capolat vaig mirar amb enyor, com sempre faig al trobar-me en aquest lloc, el santuari dels Tossals. Mirant les ressenyes fetes de les nostres sortides m’ha causat estranyesa que no sortís la de la nostra visita, no una realitzada una sola vegada sinó en diverses ocasions. Unes, com excursió a peu, en altres per assistir a l’aplec que es celebra habitualment el 15 d’agost. Per tant faig aquesta nota explicant una mica la nostra estada al Santuari del Tossals.

   

Santuari marià (Santa Maria dels Tossals) situat al recer d’un petit turó, a la serra dels Tossals, a 1 525 m alt. 

Encimbellat sobre Capolat, és un bon mirador amb vistes panoràmiques gairebé dels 360º sobretot en els dies ben nets. Cap al Sud i tan com es allarga la vista podem veure el Montseny, Sant Llorenç del Munt o bé Montserrat, més a prop tota la Catalunya Central i als nostres peus els altiplans de Capolat. Donem mitja volta i mirant ara cap al Nord tenim a tocar els Rasos de Peguera, l’Ensija, el Pedraforca, la Serra del Verd, el Cadí i el Port del Compte.

 

Devia existir ja al segle XIII. L’església actual i hostatgeria formen un sol edifici, del 1757, però molt abandonat i amb perill de ruïna imminent. Fou bastit en un moment de gran floriment dels santuaris marians catalans. El santuari i l'hostaleria dels Tossals és avui dia un edifici totalment abandonat, amb les cobertes enfonsades. Tant sols queden restes dels murs i alguna de les encavallades de fusta, avui molt malmeses. El parament és de pedres de diverses dimensions, sense treballar, unides amb molt de morter. Interiorment els murs estaven arrebossats,  però ja ha caigut parcialment. Algunes de les parets arriben fins una alçada força considerable. 

Les ruïnes han estat excavades en una recent recerca arqueològica i l’Ajuntament de Capolat voldria reconstruir el santuari i fer un refugi de muntanya amb 20 places d’allotjament i un centre d’estudis de la natura, fauna i flora. Per observar, per exemple, el trencalòs, una espècie de voltor  que ha niat en la propera serra. L’actual situació econòmica segurament a retardat aquest projecte.   

La presència de una torre de fusta amb una campana, que altres cops no havíem observat. La mera vista del petit campanar ha alegrat el nostre cor, donada l’extrema ruïna que ens envolta, demostra que el santuari és viu dins l’ànim dels habitants de Capolat. 

Es conserva una talla de fusta, del segle XIV, de la Mare de Déu dels Tossals. Època que es féu la imatge romànica, (proto-gòtica), representa la Mare de Déu sobre una arqueta  i que esclafa un dragó amb el peu esquerre. Aquesta imatge retorna al seu lloc d’origen cada any per la Mare de Déu d’Agost, amb motiu del seu aplec. 

El Santuari dels Tossals és una església abandonada inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem a Capolat i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Martí. L’edifici eclesial forma una sola unitat amb la rectoria i la masoveria. No mostra cap problema d’estructura almenys exteriorment i és manté dempeus dalt del turó. Però tot l’accés està ple de plantes i herbes com a mostra de la poca utilització del temple. 

El poble de Capolat (11 h. 2007), a 1278 m d’altitud, és centrat per una sèrie de masies. És dominat al NW per la serra i el santuari dels Tossals. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: insegura. Griera considera possible que vingui de campu latu, ‘camp ample’ (BDE, xxviii, 18), però és poc probable que s'hagués perdut la m de campu.

En excavacions efectuades en la passada legislatura 2003-2007, finançades pel departament de cultura de la G. C i portades a terme per Tècnics de l’associació arqueològica del Berguedà, sabem que fa uns 5.000 anys a Capolat ja hi havia població de característiques rurals, i la principal troballa que ho confirma és una tomba pertanyent a l’època neandertal, en que es varen trobar dos cossos, home i dona, així com un aixovar prou complert per a poder situar i confirmar aquestes dades. 

El lloc té el seu origen històric en el castell de Capolat, que era un dels nou castells de la comarca antiga de Cardona i formà part sempre del vescomtat de Cardona (després comtat i ducat) dins la mateixa batllia de Cardona; aquesta família en tingué sempre la jurisdicció civil i criminal. Aquest fet, juntament amb la seva dependència eclesiàstica al deganat de la Vall de Lord, el vinculen històricament amb la comarca del Solsonès.  

Sembla que al segle XII Sant Martí tenia ja la categoria de parròquia; d’aquell primitiu edifici únicament en resten les pedres originaries que foren reutilitzades en ocasió de refer el temple en el segle XVII o XVIII.

És un petit temple amb una casa annexa que forma un conjunt aïllat situat al cim d'un turó, voltat d'antics camps de conreu. Actualment està molt transformat i refet. 

El parament és de grans carreus de pedra sense desbastar, disposats en filades i units amb morter. L'església està coberta a dues aigües i a sobre del presbiteri hi ha un campanar de secció quadrangular, únic element exterior d’interès. 

A la porta hi figura la data de 1718 i a la finestra del campanar i al cementiri, 1850.  

La imatge de la Mare de Deu dels Tossals, talla proto-gòtica, datada del segle XIII, en la que la Verge situada sobre una arqueta esclafa un dragó amb el peu esquerre. Recuperada per l’Ajuntament, es conserva avui al museu diocesà de Solsona, i ha estat estudiada a fons en el centres de Restauració que la G.C. té a Sant Cugat del Vallès. A l'altar major es conserva el Retaule de Sant Martí de Capolat, del segle XVIII, realitzat en fusta daurada i policromada. 

Sant Martí de Capolat és una església  que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.