dimecres, 4 de novembre de 2015

SANT FELIU DE BRUGUERA. RIBES DE FRESER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Seguint dades de Catalunya Romànica, en moltes ocasions la nostra gran guia, visitàvem el poble de Bruguera i la seva església sota l’advocació de Sant Feliu.

Bruguera és un poble (56 h. 2009/ 1200 m. alt.) situat al vessant occidental del Taga, a la capçalera de la riera de Bruguera , afluent, per l’esquerra, del Freser. Més que no pas un poble, és un escampall de masies o cases rurals més o menys agrupades a l’entorn de l’església, algunes de les quals han estat renovades i són residències d’estiuejants. Totes les cases tenen escrit el seu nom en ceràmica. Així llegim Casa del Poble, Antiga Escola, Antiga Casa Cal Teixidor, etc. Va ser un municipi independent fins a mitjan segle XIX. Actualment és l’agregat més important del municipi de Ribes.

 
Aquesta vegada la consulta etimològica  al diccionari Alcover-Moll no ens ha donat cap resultat fefaent però la descripció de l’apartat dos del nom potser és prou clar.: Lloc  poblat de bruc (Conflent, Olot). 

El lloc de Bruguera, situat a la Vall Pedrera, apareix documentat l’any 901 formant part del “valle Petrariense”, quan el monestir de Sant Joan de les Abadesses hi comença a posseir terres i vinyes. La parròquia no apareix fins l’any 1092, quan en el seu testament, Bernat Joan d’Ogassa, senyor de Pena i de la Clusa, deixà al monestir de Santa Maria de Ripoll un alou situat a la parròquia de Sant Feliu de Bruguera. 

El domini del lloc era de la corona, però els senyors de l’antic castell de  Pena hi tenien importants béns.

De les restes romàniques que han quedat després de les ampliacions i les profundes modificacions, podem dir que només s’ha conservat una part de l’absis sobrealçat i una altra del campanar. 

Tots els paraments i les voltes interiors apareixen enguixats i l’aparell només és visible des dels exteriors, dels quals el de l’absis és totalment llis, amb carreus  ben tallats i col·locats, mentre que el mur del campanar a la façana de llevant és fet de carreuons. 

A la part inferior s’entreveu una portalada d’una arcada tapiada i de maçoneria  a les partes superiors. Tota la resta de l’aparell ja pertany a èpoques més modernes i no hi són visibles més vestigis romànics, que poden ésser datats dins el segle XII.  

Aquest temple al segle XVIII, va ésser engrandit com molts de la comarca en aquesta època, veient-se fàcilment les traces d'aquestes intervencions.  

De planta i orientació romànica, té una sola nau de volta apuntada, engrandida a la part de l'atri, a on s'allotja el cor. Té un absis i capelles laterals entre els contraforts.  

L'interior està arrebossat de blanc, els arcs de les capelles laterals tenen una decoració de falsos arcs puntats, imitant les dovelles de pedra. La volta de l'absis té pintades decoracions de falsos nervis de volta, el fons de l'absis és blanc, el que fa pensar que abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, existia algun tipus de retaule, les parets del presbiteri són estucades imitant pedra. Aquesta decoració, per la seva tipologia, deu correspondre a l'època entre les dècades de 1950-1960.

 
L'exterior és de pedra vista i repicada a la façana, fent una lectura arquitectònica d'aquesta, es veu fàcilment la transformació que, en temps passats va sofrir la primitiva església romànica. Té un campanar adossat al qual s'accedeix des del cor, la teulada de l'església unificada amb l'absis, és de teula àrab amb dos vessants.  

Una característica important d’aquest llogaret és que, pel fet d’estar a redós del Taga i gràcies a la seva orientació, es forma un microclima més càlid que a la resta de la vall, cosa que permet l’existència d’alguns tipus de fruiters que no són comuns en els altres pobles de la rodalia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada