dimarts, 9 de desembre de 2014

MARE DE DÉU DEL ROSER. GISCLARENY. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem per l’asfaltada i retorçada carretereta (no podia fer-nos oblidar la raó de la seva primera existència com pista de terra) que des de Bagà ens puja fins a coll de l’Escriga i llavors en una ràpida baixada fins a Gisclareny.
 

Ja situats en les primeres cases de Gisclareny gaudíem d’una meravellosa vista del Pedraforca. A la part superior en el turó que domina el territori veiem les cases, el mirador i l’església del Roser. Com la nostra afició es conèixer una mica de tot, però ens agrada visitar les esglésies, vam fer camí i visitàvem l’edifici religiós.  

El municipi de Gisclareny (34 h.2009) compren la vall alta del Bastareny i una part de la vessant esquerre del riu de Saldes, que forma el límit sud del terme. Per l’est i el nord limita amb Bagà; pel sud amb Guardiola de Berguedà; pel nord amb la Baixa Cerdanya (termes de Bellver, Montellà i Martinet), i per l’oest amb un enclavament de Bagà i amb el terme de Saldes. 

Consultat el diccionari Alcover-Moll sobre la definició etimològica ens dóna la següent contesta.: del nom propi germànic Gisclasind, segons J. Coromines (Misc. Fabra 110); però sembla igualment probable que vingui del nom personal també germànic Gislaramnus (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 654). 

El nom de la vila de Gisclareny (1339 m. alt.) apareix esmentat per primer cop l’any 1051. El lloc era, bàsicament, el castell de Gisclareny amb alguna casa pròxima. Pertanyia a la baronia de Pinós des de la formació d’aquesta i, com la resta dels seus territoris, acabà passant als ducs d’Alba al segle XVI.

Gisclareny no és pròpiament un nucli perquè la població és totalment disseminada. Presenta una estructura de veïnats dispersos (el Roser i Berta) prop de les esglésies de Sant Miquel de Turbians i de la Mare de Déu del Roser. A més, hi ha els veïnats de Vilella i el Coll de la Bena.
 
Les cases són les típiques de pagès d’alta muntanya: les parets són de maçoneria i s’obren a l’exterior amb grans balconades i pallisses de fusta. Moltes cases s’han restaurat per tal de servir de segones residències, i el poble recupera a l’estiu una població temporal força elevada. 

L’església del Roser és l’església parroquial, i amb unes quantes cases, forma la plaça del Roser, on és l’ajuntament i la vella rectoria, amagatall del bandolers dels segles XVIII i XIX, avui restaurada com segona residència. 

 
L’església de la mare de Déu del Roser també anomenada de Santa Maria és documentada des del s. XIV com a església del castell de Gisclareny, car la parròquia era la veïna església de St. Miquel de Turbians. La construcció medieval fou substituïda a finals del s. XVII o principis del XVIII per l'actual edifici barroc. 

Probablement fou l’església del castell de Gisclareny, documentat ja al segle XIII, però en l’actualitat correspon a una construcció barroca del segle XVII. 

És de planta quadrada, amb tres naus altes i estretes, separades per pilars de base rectangular. La nau central és  coberta de volta de creueria i les laterals de canó, i també ho és l’arc triomfal original. 

El presbiteri és quadrat i l’interior conserva la decoració neoclàssica del segle XVIII (enguixats, capitells policromats, cornises, etc.). 

 
Un campanar de torre de secció quadrada s'alça prop de la porta. El parament és de pedra irregular unida amb morter.  

Rere l’església s’hi troba el cementiri.  

Qui desitgi visitar el lloc de Gisclareny es portarà una sensació de pau veient les cases perdudes en el terreny i a vista majestuosa del Pedraforca que sempre ens impressiona. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada