dissabte, 6 de desembre de 2014

SANT ESTEVE DE BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Per enèsima vegada pujaven a Bagà, vila on ens encanta passejar pels seus carrers antics i veure sobretot la seva plaça porxada i el castell dels senyors de Pinós. A més, els baganesos són unes persones a les que els agrada mostra el seu ric passat medieval i les seves arrelades costums que arrenquen de la foscúria del temps. 


La vila de Bagà (786 m d’altitud i 2.178 h el 2006) és un conjunt de cases arrecerat als peus dels darrers contraforts meridionals del Moixeró i dels rasos de Comabella, a la vora esquerra del Bastareny. Encara avui mostra ben clarament la seva antiga grandesa, com a capital de la baronia de Pinós. La plaça Major, formada per edificis de notable antiguitat, és famosa pels seus pòrtics, curiosament rústecs.  

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquest definició.: de Bacaudānum, derivat gentilici del nom personal cèltic Bacauda. L'existència de la -d- està documentada en textos medievals: Bagada (a. 1194). La -d- es va convertir normalment en -z-, i així consta documentalment: Bagazani (any 1095), Bagazano (a. 992 i 839). La -z- intervocàlica desaparegué, i per Bagazà resulta Bagaà (documentat l'any 1199 ap. Cartul. Poblet 98), i Bagaà es reduí a Bagà. 

L’església parroquial de Sant Esteve de Bagà era, originalment, fora de la vila, i existia ja al segle IX. Quan Bagà es convertí en capital de la baronia de Pinós, hom decidí de construir una nova església, amb la mateixa advocació. 

El primer projecte conegut és del 1316, quan la nova vila de Bagà prosperava sota el patrocini dels barons de Pinós i Mataplana com a capital de la baronia. El 1326 es compraren cases per a poder obtenir l'espai necessari per a la nova església i cap el 1335 l'obra arribava ja a l'absis. El mestre d’obres era un tal G. Pellicer de la Pobla de Lillet. El 1339 s'aterrà la volta i cap el 1348 es treballava al portal.  

L’extensa i detallada documentació de l’arxiu de Bagà permeté a Joan Serra i Vilaró, en el llibre Les baronies de Pinós i Mataplana , de reconstruir tot el procés d’edificació de l’església nova i d’enderrocament de la vella, amb detall dels costos, del nombre de treballadors que hi participaren en les diferents èpoques, la procedència de molts dels materials, etc.  
 

L’edifici, es va fer en l’època de transició del romànic al gòtic. La base és encara romànica, ja que té una planta que respon a l’esquema romànic de tipus basilical, consta d’una gran nau central coberta per una volta de pedra ja molt apuntada. Dues naus laterals més baixes i estretes que formen, quatre capelles cobertes amb volta de creueria, per banda. Un dels pocs elements que denota la introducció dels procediments estructurals del gòtic. Les capelles es comuniquen entre elles per unes obertures molt simples amb arc de mig punt i practicades al murs que fan de contrafort de la central. 
 
La nau acaba en un absis de volta de quart d’esfera. semicircular. A l’estiu del 1339 fou inaugurada l’església nova, tot i que les obres es prolongaren fins el 1372 i, interrompudes, foren finalment acabades cap al 1435. Posteriorment rebé nombrosos afegitons.  

Les portes d’entrada, de temàtica profana, són obra de l’escultor Pellicer. Després dels atacs del comte de Foix va ser fortificada amb cadafals i convertint l’absis en un torre com a torre de defensa en moments de necessitat. 

L'interior de l'edifici és molt important per la seva austeritat, elegància i grans proporcions, que contrasta amb l'exterior, pobre i desordenat. 
 

El campanar està situat a tramuntana i és una torre massissa. Té dues finíssimes finestres bessones obertes a llevant i una de més gran a tramuntana. En cada una d’elles l’arc és de mig punt i hi ha una campana. El campanar s’acaba en una petita construcció posterior que ara mostra quatre esferes de rellotge. 

Encara resten les dues portes del primer edifici, la principal oberta a ponent i una secundaria oberta a tramuntana i que generalment no s’utilitza.

El portal de tramuntana és més senzill, d’arc apuntat, amb quatre columnetes per banda rematades per capitells enllaçats per un fris. Les figures s’han perdut quasi totalment a causa que la pedra és molt sorrenca i s’ha anat desfent. Dels capitells en surten quatre arquivoltes que formen arc. Al mig i damunt la porta hi ha una fornícula. Totes les columnes tenen base. 

L’altre portal, presenta uns arcs apuntats en degradació, amb quatre arquivoltes que s'aguanten sobre uns capitells en fris i sobre tres columnes molt estilitzades. Dos pinacles, acabats en ramillets florals, són els únics elements sobresortints de l'estructura.  

Sobre la porta principal d’entrada hi ha el cor i l’escala de caragol que forada el mur de ponent per accedir a la teulada i el campanar.
 
El dia 25 de juny de 1753, dilluns de l’octava de Corpus, es produí un incendi a l’interior del temple que destruí la magnificència del seu interior  i propicià  la construcció d’un nou retaule barroc pels germans Morató, mestres del barroc català, que va ser costejat pels ducs de Medinaceli. L’edifici de l’església custodia també l’Arxiu Municipal de Bagà, el qual sofrí danys arran de l’incendi i durant les lluites entre reialistes i liberals, el 1823. 
 

L'any 1936, l'altar major va tornar a ser destruït, així com l'orgue, les imatges i objectes de culte. Acabada la Guerra amb les restes del retaule se’n compon un de nou, afegint també un altar provinent del santuari del Paller i datat el 1781. 

L’església de Sant Esteve de Bagà conserva una creu reliquiari bizantina que probablement data del segle X i que presenta inscripcions en lletres gregues als braços i enmig del tronc. Hom ha cregut tradicionalment que fou duta de les croades ‘any 1000 pel bisbe de Vic, Arnulf. Conserva un fragment del retaule de Sant Esteve, del barroc tardà.  

Entre els anys 2010 i 2011 es van efectuar obres de restauració de la coberta i el campanar, així com millores en l'accessibilitat. 

L’església de Sant Esteve de Bagà està catalogada com a Bé Inventariat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada