Visitàvem Saorra i la seva
església sota l’advocació de Sant Esteve (Sant Etienne) en francès.
Saorra ( nom oficial en
francès Sahorre) és un municipi de Conflent (374 h.2009/15 km2)
que comprèn la vall mitjana del riu
de Saorra, afluent per la dreta de la Tet, que neix al vessant
septentrional del pic de la Mort de l’Escolà, al massís de Costabona, i que
s’uneix al seu col·lector aigua amunt de Vilafranca de Conflent (la vall de Saorra o de Fullà comprèn
la vall d’aquest riu, aigua avall de les Gorges de Pi o de Bardiner, amb els
municipis de Saorra i Fullà).
El terme, excepte la petita
plana al·luvial del sector septentrional, és accidentat pels contraforts septentrionals
del massís del Canigó: el puig de les Tres Estelles (2 099 m alt), al SW, i la
cresta que uneix el coll de Jou i el puig de la Falguerosa (i que culmina a 1
268 m, a la torre de Goà, a l’E).
El poble (351 h. 1982/
677 m. alt) ha baixat vers la plana, vora el riu. La vella església parroquial
(Sant Esteve) ha restat sola en un coster; és esmentada ja el 1163 i fou
construïda sota el model de la de Cornellà de Conflent, especialment la
decoració de l’absis.
La consulta etimològica al
mitja habitual no m’ha donat, estranyament, cap definició i aleshores navegant
un xic per internet he trobat la pàgina web de xtec.cat de la Generalitat de
Catalunya que m’ha facilitat aquesta resposta.: Saorra, ant. savor(r)a segle x
potser prové del llatí Saburra, sorra, grava.
Una de les primeres mencions
documentals del lloc de Saorra data de l’any 950, quan en la butlla de
confirmació de béns atorgada pel papa Agapit II al monestir de Sant Miquel de Cuixà,
li ratifica la possessió d’un alou.
També a mitjan del segle X,
l’any 949 el cenobi de Sant Pere de Camprodon hi adquirí un domini important
gràcies a una donació de la comtessa Ava, confirmada posteriorment per una
butlla del papa Benet VIII.
Any 953, el comte Oliba Cabreta fa una nova donació amb motiu de
la consagració de l’església de Sant Germà de Cuixà, feta pel bisbe d’Elna
Riculf.
El temple de Sant Esteve és documentat l’any 1163 segons una butlla del papa Alexandre a favor del monestir de Sant Martí del Canigó.
Substituí com a església
parroquial, a Sant Cebrià de Saorra. Actualment la seva separació del nucli
urbà ha tornat a fer
canviar els papers.
L’edifici de Sant Esteve és un
bell edifici romànic d’una sola nau. coberta amb volta de canó i capçada a
llevant per un absis semicircular.
L’aparell és fet de carreus de
granit daurat, acuradament tallats, sobre tot a l’absis i a la part meridional
on s’obre la porta amb llinda, arc de descarrega i timpà llis.
El campanar, de planta
quadrada, es adossat al mur de tramuntana de l’església amb el qual és comunica
per mitjà d’una porta estreta. Desproveït d’obertures fins la meitat de l’obra,
té finestres geminades amb arc de mig punt al primer pis i d’arc apuntat al
segon.
Dignes d’observar són els
capitells de la finestra central de l’absis que presenten decoració esculpida.
Sant Esteve va ser declarada
monument històric de França l’any
1911. S’ha fet esment de problemes d'estabilitat del subsòl a causa d'antigues
explotacions mineres. L’any 1925 s’instal·là a la part superior del campanar un
rellotge, per tant és va refer el coronament de la torre inclosa la teulada
feta de lloses. També les cobertes de l’església forn refetes els anys 1930 i
1943.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada