dilluns, 28 de març de 2016

SANT ESTEVE DE SAORRA. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Visitàvem Saorra i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve (Sant Etienne) en francès.

 
Saorra ( nom oficial en francès Sahorre) és un municipi de Conflent (374 h.2009/15 km2) que comprèn la vall mitjana del riu de Saorra, afluent per la dreta de la Tet, que neix al vessant septentrional del pic de la Mort de l’Escolà, al massís de Costabona, i que s’uneix al seu col·lector aigua amunt de Vilafranca de Conflent (la vall de Saorra o de Fullà comprèn la vall d’aquest riu, aigua avall de les Gorges de Pi o de Bardiner, amb els municipis de Saorra i Fullà).
 
El terme, excepte la petita plana al·luvial del sector septentrional, és accidentat pels contraforts septentrionals del massís del Canigó: el puig de les Tres Estelles (2 099 m alt), al SW, i la cresta que uneix el coll de Jou i el puig de la Falguerosa (i que culmina a 1 268 m, a la torre de Goà, a l’E).  

 
El poble (351 h. 1982/ 677 m. alt) ha baixat vers la plana, vora el riu. La vella església parroquial (Sant Esteve) ha restat sola en un coster; és esmentada ja el 1163 i fou construïda sota el model de la de Cornellà de Conflent, especialment la decoració de l’absis.

La consulta etimològica al mitja habitual no m’ha donat, estranyament, cap definició i aleshores navegant un xic per internet he trobat la pàgina web de xtec.cat de la Generalitat de Catalunya que m’ha facilitat aquesta resposta.: Saorra, ant. savor(r)a segle x potser prové del llatí Saburra, sorra, grava. 

Una de les primeres mencions documentals del lloc de Saorra data de l’any 950, quan en la butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Agapit II al monestir de Sant Miquel de Cuixà, li ratifica la possessió d’un alou. 

També a mitjan del segle X, l’any 949 el cenobi de Sant Pere de Camprodon hi adquirí un domini important gràcies a una donació de la comtessa Ava, confirmada posteriorment per una butlla del papa Benet VIII. 

Any 953, el comte Oliba Cabreta fa una nova donació amb motiu de la consagració de l’església de Sant Germà de Cuixà, feta pel bisbe d’Elna Riculf.
 
El temple de Sant Esteve és documentat l’any 1163 segons una butlla del papa Alexandre a favor del monestir de Sant Martí del Canigó. 

Substituí com a església parroquial, a Sant Cebrià de Saorra. Actualment la seva separació del nucli urbà ha tornat a fer canviar els papers. 

L’edifici de Sant Esteve és un bell edifici romànic d’una sola nau. coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. 

L’aparell és fet de carreus de granit daurat, acuradament tallats, sobre tot a l’absis i a la part meridional on s’obre la porta amb llinda, arc de descarrega i timpà llis.
 
La nau és il·luminada mitjançant quatre finestres, una al centre de l’absisi, unes altres al mur sud; totes tres de doble esqueixada i una quarta al mur de ponent modernament refeta i engrandida. La finestra de l’absis és feta amb arcs de mig punt en gradació i decorada amb columnes de marbre i capitells esculpits. L’absis és coronat per una cornisa motllurada sota la qual hi ha un fris d’arquets cecs de tradició llombarda. Una de les particularitats és l’existència, des del seu origen, de dues capelles laterals semicirculars obertes en el gruix interior del murs nord i sud, de tal manera que no són visibles des de l’exterior.
 

El campanar, de planta quadrada, es adossat al mur de tramuntana de l’església amb el qual és comunica per mitjà d’una porta estreta. Desproveït d’obertures fins la meitat de l’obra, té finestres geminades amb arc de mig punt al primer pis i d’arc apuntat al segon. 

Dignes d’observar són els capitells de la finestra central de l’absis que presenten decoració esculpida.
 

Sant Esteve va ser declarada monument històric de França l’any 1911. S’ha fet esment de problemes d'estabilitat del subsòl a causa d'antigues explotacions mineres. L’any 1925 s’instal·là a la part superior del campanar un rellotge, per tant és va refer el coronament de la torre inclosa la teulada feta de lloses. També les cobertes de l’església forn refetes els anys 1930 i 1943. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada