divendres, 25 de març de 2016

SANT JAUME DE NYER. CONFLENT. .

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Nyer (169 h.2009) és un municipi del Conflent, a la dreta de la Tet, límit NW del terme, que en aquest indret passa encaixada en el congost de les Graus.
 
 
El municipi s’estén per la vall de Nyer, sector més baix de la vall de la riera de Mentet (que fins prop del poble de Nyer s’obre pas a través de les gorges de Nyer), i, al sud-oest, pel vessant de la dreta del sector mitjà de la vall de Carançà, fins al cim de la serra Gallinera (2 628 m alt).  

Bona part del terme, especialment al sud i a l’oest (bosc d’Entrevalls), és boscada. Les terres conreades s’estenen a la part septentrional del municipi i aprofiten, en part, l’aigua de la riera de Mentet a través del canal de Nyer, que pren l’aigua al sector meridional del terme, prop de l’antiga masia i terme de la Plana, i que rega també el terme de Soanyes. 

El poble (750 m. alt), esmentat ja el 871 com a possessió del monestir d’Eixalada, és al voltant de l’església parroquial, vora la riera de Mentet, aigua avall de les gorges de Nyer, la sortida de les quals era dominada pel castell de Nyer, restaurat al començament del s. XX, del qual eren senyors els Nyer. Una de les famílies que protagonitzaren les famoses bandositats dels nyerros i els cadells (nyerro).
 


A la consulta etimològica el diccionari CCVB ens dóna aquesta definició.: derivat de niu, o potser d'una forma llatina *nidariu derivada de nidu ‘niu’. 

El primer esment documentat conegut sobre aquesta església i parròquia es troba en la butlla del papa Alexandre III de l’any 1163, a favor del monestir de Sant Martí del Canigó, que tenia propietats dins el terme de la parròquia de Nyer. 

Segons F. Montsalvatje, l’any 1714 Consta que eren sufragànies de Sant Jaume de Nyer les properes esglésies de Sant Just i Sant Pastor d’En, Santa Fruitós de Marians i Santa Eugènia de Suanyes. 

Tomàs de Banyuls hi fundà el 1625 la confraria de la capella de la Verge. Quan morí, al 15 de maig del 1627, fou enterrat a l'església. 

L’església de Sant Jaume de Nyer està situada en el nucli urbà, a la part baixa del poble. És d'estil romànic, possiblement del segle XI, ampliada al segle XVII. Consta d'una única nau, acabada en un absis semi-circular, i d'unes petites capelles laterals, d'obra molt posterior. La coberta de la nau és de volta de canó reforçada per arcs torals de mig punt sobra pilars adossats, amb impostes. L’absis té volta de quart d'esfera i comunica amb la nau per un plec doble, de mig punt, amb funció d’arc presbiteral. El mur semicircular de l’absis és ornat, a la part superior per una sèrie de arcuacions entre lesenes.
 

La façana de ponent té una decoració complexa a la seva meitat superior i ha estat força alterada per modificacions posteriors. Aquest façana té un cos central més baix i estret amb coberta a dos vessants.  Per sobre són visibles els elements ornamentals. L’inferior horitzontal presenta dues series d’arcuacions molt grans entre les lesenes  angulars i una faixa central.  El frontó és resseguit pels dos vessants, per un fris d’arcuacions més petites. Al vèrtex de la façana una finestra trenca el seguit d’arcuacions. 

A la façana de ponent de la façana meridional hi ha el portal d'entrada, de marbre blanc amb tres arcs de mig punt en degradació, i decorat amb un fris en dents d'engranatge. Per les seves característiques es relaciona amb formes romàniques més evolucionades, ja d’entrat e segle XII. És ben probable que sigui el fruit d’una reforma d’aquest segle, dins el temple del segle XI. En aquesta portada de marbre hi ha alguns dibuixos que han estat gravats amb línies fines. 

El campanar, de torre quadrada situat al cantó de tramuntana, és més modern, segurament  del XIX. La seva restauració probablement descobriria molts elements amagats. La base fins a bona alçada. es mostra totalment opaca. A la part alta hi ha un pis que té una gran obertura, d’un sola rc de mig punt a cada façana. A sobre de cadascuna d’aquestes obertures hi ha un ull de bou. La torre és coronada per una sèrie de merlets, potser d’època tardana.

 
Els batents de la porta són moderns, però hi ha estat clavetejat un conjunt de peces de ferrament romànica o de tradició romànica. 

De la seva decoració interior en destaquen els retaules de Sant Cosme i Sant Damià, del segle XVI, el de Sant Roc, del XVII, i el de l'altar major, datat el 1722. 

També una marededéu del segle XIII (aquesta procedent de l'església d'En) i un altre del XVII. També es poden contemplar una Adoració dels Mags (1739) i un canelobre del segle XIV en ferro forjat.  

El 1965  va ser declarada monument històric de França.

Text i recull dades.: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada