Sant Julià
de Boada, també anomenat Boadella, és un poble (26 h. 2009). El llogaret és format
per sis masies i situat a la plana al·luvial, uns 2 km a tramuntana de Sant Feliu
de Boada, prop de la carretera de la Bisbal a Pals. El lloc formava part del
castell i després batllia reial de Palau-sator.
L’antiga
església de Sant Julià és un notable exemplar preromànic. L'edifici no
constitueix un exemple com obra d'art però té un gran mèrit històric i com
estudi del desenvolupament de l'arquitectura rural d'aquesta època.
Com ja hem
indicat en referir-nos a la parròquia veïna de Sant Feliu de Boada, algunes
notícies històriques alt-medievals poden correspondre a qualsevol dels dos
llocs de Sant Julià i Sant Feliu, ja que s’hi esmenta únicament el topònim Boada.
L'església
de Sant Julià de Boada és una església mossàrab de les més antigues de tota la
regió, testificada per un document de 934. A Sant Julià de Boada es deu referir
la deixa feta pel comte Ramon Berenguer III en el seu testament de l’any 1131
de l’“Ecclesiam de Buada” a la seu de Girona.
En un
document de 1362 es nomena a aquesta església com Sant Joan de Buadela i
l'historiador Manuel Gómez Moreno la nomena Sant Julià de Buada.
En època
medieval Sant Julià de Boada tenia categoria parroquial. L’any 1638 fou unida a
la veïna parròquia de Fontclara. L’any 1734, a causa del mal estat del temple,
fou suprimida definitivament la parròquia, i l’església restà sense culte.
El 1835,
amb les lleis de desamortització, quedà privatitzada.
L’església
és formada per una nau de planta rectangular capçada a llevant per un absis
trapezoïdal, desviat del seu eix vers migdia. En l'absis s'obre una finestra
axial en ull de pany que recorda a les que es veuen dins les esglésies
mossàrabs de Galícia.
L'arc més
antic és el triomfal de l'absis, sobrepassat en un terç, que pot ser visigot,
la curvatura del qual harmonitza amb la de la volta. Les juntes de les dovelles
estan orientades de manera confusa.
L’església
en origen (possiblement visigot) constava d'una sola nau separada de l'absis
per l'arc triomfal de 36 dovelles de pedra que van a punts diversos, amb poca
regularitat. Les impostes s'adornen amb relleus com de dents de llop, sent
aquest un model gairebé únic a Catalunya i cosa insòlita entre els monuments
coneguts que poden correspondre a la mateixa època.
La nau és
dividida per un arc toral. Aquest arc del centre de la nau té estructura i
característiques mossàrabs: Està sobrepassat en un mitjà i les 30 dovelles que
ho conformen convergeixen cap al centre de la línia d'impostes.
Una segona
reconstrucció ja mossàrab del segle X va afegir l'altre tram separat per l'arc
mossàrab, eliminant la porta primitiva. Es va fer llavors un reforçament de
murs i pilastres. En tota aquesta segona obra es veu la mà d'un mestre format
al gust islàmic del moment.
L'església
està construïda amb materials pobres. La nau està coberta per volta de mig
canó, lleugerament sobrepassada en l'absis. Pot veure's encara el senyal de
l’encanyissat que es van usar.
El sòl,
amb un notable desnivell, conserva un enllosat antic, format per peces
rectangulars de pedra sorrenca, possiblement podria ser el primitiu.
Tant la
capella com el seu arc mostren vestigis de pintures al fresc de sants en què
dominaven els colors vermell i groc. Gómez Moreno creu que poguessin datar del
període romànic. L’argamassa que recobreix les parets a trossos) fa suposar que
tota l’església devia ésser decorada seguint la tradició romànica de decorar
amb pintures totes les parts del temple.
Sobre la
capçalera de la nau s’aixeca un senzill campanar de cadireta de tres pilastres
de secció quadrada, sense arcades.
Al mur de
migdia i al tram de ponent fou oberta una porta rectangular, relativament
moderna, que substituí la primitiva. Ha estat reconstruïda amb arc de ferradura
a partir dels brancals.
Malgrat
que el 1931 l’església preromànica fou declarada com a Bé Cultural d'Interès
Nacional, fins l’any 1958, que fou adquirida per la Diputació de Girona, va ser
utilitzada com estable i celler.
Recentment
hi ha estat feta una important obra de consolidació i restauració per part dels
serveis de la Diputació de Girona, segons projecte de l’arquitecte Joan M. de
Ribot. La inauguració de les obres, amb la consagració de l’església i el
retorn del culte, se celebrà el 17 de gener de 1982.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada