SANT MARTÍ DE VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.  

En el nostre circuit pel Ripollès visitàvem el poble de Vilallonga de Ter i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.

 

El poble de Vilallonga de Ter (1067 m. alt. i 250 h. 2005), és a l’esquerra del Ter, i arran de la carretera, al SE del terme (a l’indret dit la Solana). És constituït per un grup de cases que formen carrers estrets i placetes recollides entorn de l’església parroquial de Sant Martí; té dos petits barris o veïnats una mica apartats, la Grau i el Cordomí.

 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll dóna aquesta definició.: del llatí villa longa, ‘vila llarga’. 

L’església de Sant Martí surt documentada per primera vegada l’any 1183 quan el senyor Arnau Descatllar cedeix els drets que té o creu tenir sobre l'església de Sant Martí al bisbe de Girona. Però el lloc de Vilallonga ja existia d'abans, ja que entre les confirmacions de béns que el papa Benet VIII feu al monestir de Camprodon l'any 1017 hi consta un alou "et in Villa Longa".

No fóra impossible que el senyor del castell de Catllar, fes la cessió dels seus drets amb motiu de la reedificació o consagració, puix l’absis i elements  que han quedat d’aquesta edificació romànica, després de la gran modificació del temple l’any 1784, corresponen molt al final del segle XII, per la talla i la disposició de la seva pedra. 

La resta de documents que fan esment de la parròquia són dels anys 1237 i 1244 i són freqüents des de finals del segle XIII però no aporten cap notícia especial sobre l'edifici. 

Edifici ha estat molt modificat, sobretot el 1784 i desfigurat al llarg de la seva història.  

De la construcció original, una estructura basilical de tres naus, avui només queda l'absis central, una absidiola, part dels murs de tramuntana i de migjorn i una possible base de campanar. L’església era inicialment un edifici romànic de mitjan segle XII, amb carreus ben treballats i tres absis coronats per una cornisa d’arcuacions cegues.

L’absis central probablement fou retallat i integrat al nou presbiteri cobert amb voltes ogivals. L'absis actual conserva els carreus ben tallats i exteriorment és ornamentat amb un fris continu d'arcuacions suportades per mènsules i un fris en dent de serra sota el ràfec. La finestra central de l’absis també té un bonic treball de cisell.

L'absidiola és llisa exteriorment i ornamentada amb una motllura seguida que emmarca la finestra per dins.     

L’absidiola del costat de migjorn fou suprimida en ésser construïda la sagristia, i la de tramuntana inclosa en una petita habitació.  

Actualment és un edifici gran, totalment transformat al seu interior, amb volta de nervacions sobre el presbiteri, un petit campanar de torre i els absis esmentats.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ESTEVE DE LLANARS. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem el poble de Llanars i la seva església parroquial sota l’advocació de Sant Esteve. 

El poble de Llanars (420 h. 2005) es troba a 983 m d’altitud, al sud del terme municipal, a la confluència del Ter amb el riberal de Faitús, al peu de la carretera a Setcases. El lloc ja és esmentat el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense, genèric de la Vall de Camprodon. El poble de Llanars és el cap de municipi, el qual comprèn, a més, els veïnats de Llanarès i Espinauga, i les caseries de Faitús i del Riberal de Faitús.

 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: probablement pre-romana. Sembla que la forma originària ha d'esser *Landarios o *Landares, perquè en els documents més antics trobem aquestes formes: Landars (a. 1027) i Landaris (a. 1247). En canvi, trobem ja la forma sense d en un document de l'any 1068: Lenars (cf. Botet Geogr. Gir. 862).

 

El lloc de Llanars apareix esmentat en documents a partir de l’any 1027. El podem trobar escrit de diverses formes: Lenars, Lanarys, Lanars i Landaris segons el document i l’any de la seva creació.

No es coneixen gaires dades referents a l’església , que possiblement devia existir ja al segle XI, o si més no, abans de l’any 1118, quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II donà al monestir de Santa Maria de Ripoll i un alou situat en la parròquia de Sant Stephani de Lanars. 

 

El mateix comte, en el seu testament, de l’any 1131, establia la donació al monestir de Santa Maria de Ripoll dels seus dominis de Setcases i Llanars. La donació no féu variar l’alt domini del terme, que continua essent reial i la seva jurisdicció exercida pel veguer de Camprodon. A finals del segle XVII, encara era lloc reial.  

La data coneguda i més important  és la de la seva consagració, amb data de 10 de novembre de 1168 per Guillem de Peratallada, bisbe de Girona, el que adiu perfectament amb l'estil de l'església que es conserva actualment. Sense que es pugui documentar els processos constructius que li afegiren capelles i la sagristia. 

A Llanars establí el seu quarter general el duc de Noailles el 1689, quan va assetjar i prendre Camprodon. 

L’església de Sant Esteve és un edifici de nau única, amb volta de canó apuntada i capçada a llevant  per un absis semicircular, precedit d’un espai presbiteral, i descentrat en relació a l’eix de la nau.  

L'església presenta cinc finestres, totes de doble esqueixada: una oberta a la façana principal, a sobre de la portalada, una altra a l'absis i les altres al mur sud.

El portal és format per tres arcs en degradació, amb columnes i capitells treballats dins l’estil de l’escola rossellonesa. La porta encara conserva la ferramenta romànica antiga. per sort per nosaltres aquesta porta roman oberta i així el visitant pot admirar l’interior de l’església.  

El sòl del temple és més baix que el del carrer. Antigament un atri o cobert protegia l’entrada.  

Sobre la façana principal s'aixeca el campanar originalment d’espadanya amb dos ulls fou convertit posteriorment en una torre quadrada acabada amb una coberta piramidal molt punxeguda.  

Una característica curiosa d'aquesta església és la diferència de decoració exterior entre el mur nord i el mur sud. Mentre aquell és totalment llis i sense cap mena d'ornamentació, construït amb grans carreus regulars, el mur sud està construït amb carreus petits i mostra un fris en dent de serra emmarcat en unes bandes verticals que fan joc amb les arcuacions llombardes amb què està decorat l'exterior de l'absis, aquestes d'una puresa esplèndida. 

 

 

A l’interior es conserva un valuós frontal d’altar romànic, possiblement del segle XIII, que presidí el temple des de la consagració i el centra la figura del Pantocràtor que beneeix amb la dreta, mentre a l’esquerra té un llibre obert on es llegeix Ego sum lux mundi; als compartiments laterals hi ha escenes de la vida de sant Esteve (la seva ordenació de diaca, la lapidació, la invenció de les seves relíquies i el sant dins un taüt); els colors són bastant apagats, amb predomini del vermell. Recentment restaurat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya ara es troba protegit per un cristall a la dreta del creuer.

 

Fins el 1936 posseí una imatge romànica de la Mare de Déu, venerada primitivament amb el nom de Santa Maria de Gràcia i des del segle XVI sota l’advocació del Roser, que avui dia es guarda al Museu Diocesà de Girona.  

L’església es troba enjardinada al seu voltant i en bon estat de conservació, i atreu la visita de molts vianants. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ D’OGASSA. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Des de Sant Martí de Surroca pujàvem per una estreta pista asfaltada fins el lloc de Sant Martí d’Ogassa i visitàvem la seva església.

 

L’església parroquial de Sant Martí d’Ogassa es troba a l’extrem nord-occidental del terme municipal al peu de la Portella d’Ogassa. al vessant de migjorn de la serra Cavallera, a ponent de Surroca de Baix, a 1370 m. d’altitud i a la vista del Taga.

 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. En els documents llatins medievals el nom d'aquest poble apareix escrit Aquacia; pot admetre's que Ogassa vingui d'una forma llatina *aquacĕa derivada de aqua ‘aigua’; però és més probable que es tracti d'un nom pre-romà, relacionable amb el topònim basc Ogatza, existent en terres de Guipúscoa.

 

L’església, refeta per Joan Oriol, senyor d’Ogassa, fou consagrada el 8 de febrer de 1024 per l’abat Oliba. En l’acta de consagració els senyors d’Ogassa feren diverses donacions a l’església, li confirmaren les seves possessions i la percepció del delmes i prohibiren que es fes cap més església dins el seu terme sense el seu consentiment. És en aquest document que es fa referència a la consagració de la primitiva església de Sant Martí d’”Aguacia” o “Aquacia” feta pel bisbe de Vic , Arnulf, entre 933 i 1010. La pertinença de Sant Martí d’Ogassa al bisbat de Vic queda constatada per la seva inclusió a les llistes parroquials, conservades, del segles XI i XII.

Joan Oriol, casat amb Adelaida, filla del comte Oliba Cabreta, i per tant, cunyat del bisbe Oliva, és un del primers senyors coneguts d’Ogassa. El castell de Pena, residència dels Oriol, era el centre aglutinador juntament amb Surroca, Vidabona i Saltor.  

 

Un dels seus descendents, el clergue Bernat Joan, fèu donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses entre altres, l’església de Sant Martí d’Ogassa amb les delmes, les primícies i alguns masos. En el mateix testament reservava la castlania del castell de Pena al seu nebot, Guillem Gaufred d’Espasen. 

A partir d’aquest moment aquestes deixes foren objecte de constant litigis entre els abats i els castlans. Així, Arnau Joan I i el seu germà Berenguer Arnau, germans de Bernat Joan, l’any 1109, cediren de nou al monestir de Sant Joan, l’església de Sant Martí d’Ogassa, juntament amb el puig on havia estat bastit el castell. Galceran de Sales, fill d’Arnau Joan, al que succeí l’any 1109, no estigué conforme a perdre tots els seus drets sobre Ogassa, i es desenvolupa un litigi fins que el 29 de setembre de 1166 es veié obligat a reconèixer a favor del cenobi la possessió de l’església de Sant Martí i retornar-li totes les seves pertinences. tanmateix encara conservà algun dret i dominis sobre Ogassa, segons es veu en el pacte fet per ell u pel seu nebot Arnau, el desembre de 1168, amb Pere de Milany , sobre l’ infeudament dels dominis que posseïa a les parròquies de Sant Martí d’Ogassa i Sant Esteve de Pardines. 

Fou el castlà, Guillem d’Espasen, qui l’any 1261 vengué a Ramon de Puigpardines els seus drets sobre el castell de Pena, el qual al seu torn, el vengué, l’any 1264, a l’abat Dalmau de  Minyana, del monestir santjoanenc. Aquest mateix any, el 12 de juny, l’abat compra al rei Jaume I el mer i mixt imperi del castell, de manera que el castell passà al domini i jurisdicció total del monestir, i amb ell l’església i la parròquia de Sant Martí.  

En el segle XII es a modificar el temple, dotant-lo de l'aspecte actual. De totes maneres, en 1708 s'hi va afegir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova.  

El temple és de factura molt senzilla, format per una sola nau coberta amb volta de canó seguit i capçada a l'est per un absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera. A la nau se li van afegir capelles laterals, així com una sagristia, adossada en el mur sud.   

La porta d'accés s'obre en el mur oest. Està formada per un únic arc de mig punt, que envolta un timpà i una llinda llisos. Encara conserva el forrellat romànic, on hi ha incisions de tipus geomètric. També és de la mateixa època el tirador.   

El campanar inicialment era de cadireta de dos ulls. Posteriorment es van tapar parcialment les dues finestres i es va modificar, convertint-lo en una torre de planta quadrada.

 

La coberta ha estat feta amb llosses de pedra, de dos vessants, i forma continuïtat amb la superfici cònica de la teulada.  

Una encertada restauració fou acabada al final del 1991. 

S'hi venerava una notable imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu del Puig de França, ara al Museu Episcopal de Vic, de la qual resta una reproducció molt lliure i de poc valor. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JULIÀ DE TREGURÀ. VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Per una estreta pista asfaltada pujàvem fins a Tregurà de Dalt i pràcticament dalt de tot visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Julià. Tregurà de Dalt és un poble molt ben arranjat pel turisme i restaurat com a segona residència i cases rurals.

 

Tregurà  de Dalt (30 h. 1996, 1425 m alt.) és un poble a la dreta del Ter, enlairat damunt la seva confluència amb la riera de Tregurà, més coneguda com el Pontiró.  

Les dades documental s sobre aquesta parròquia s’inicien amb un document fals copiat l’any 1354 i referit a una cessió feta, el 18 d’octubre  del 955, pel comte de Besalú,  Oliba, a favor del habitants de Tregurà, per tal que al seu terme no es pugi introduir cap altre ramat que el seu.

 

L’any 978, el comte bisbe Miró de Besalú, donà al monestir de Sant Pere de Besalú, els drets de pastura del terme de Sant Julià de Tregurà, circumstància que el segle XIV, sota el domini de Sant Joan de les Abadesses, devia justificar l’existència de la fals cessió del 955.  

Tanmateix, i malgrat aquesta primera dependència del lloc a Sant Pere de Besalú, l’any 1194 l’abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses comprà el domini del lloc a Bernat de Navata amb l’aprovació del rei Alfons I, i a partir d’aquell moment fou total la propietat del monestir sobre el lloc, que era administrat per un canonge de Sant Joan a qui fou donat el títol de prepòsit de Tregurà. segons una divisió administrativa del patrimoni del monestir feta l’any 1125 per l’abat Pere de Soler.

Aquesta dependència del monestir santjoanenc féu que malgrat pertànyer a la vall de Camprodon, sant Julià de Tregurà estigués sota la jurisdicció del veguer de la Ral, població fundada el segle XIII per Jaume I, i restà com a terme autònom  fins al començament del segle XIX, que fou agregat a Villalonga. 

Es tracta d’un edifici d’una nau, al qual fou mutilada la capçalera, possiblement al segle XVIII, essent substituïda  per un presbiteri quadrat. Al segle XIX també fou modificat el cantó de ponent, on hi ha la porta, amb la construcció d’un gran campanar de torre. A l’església s'accedeix per la part oest a través del cementiri. 

Amb motiu d’aquestes reformes, tot l’edifici fou redecorat interiorment  i no ha estat fins dades recents  identificar la seva part romànica. Aquesta consisteix en els murs de la nau, i probablement la volta que la cobreix.

 

Cal destacar la presència de capelles obertes en el mur, les quals , en l’estat actual, no permeten precisar la seva exacta datació, aproximadament entre els segles XVIII i XIX, ni l’estructura original de l’església. Fa pocs anys es va dur a terme una restauració general, amb no gaire bon resultat.  

Adossat a l'església hi ha un gran casal (rectoria). 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE SURROCA. OGASSA. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Cercàvem en el municipi d’Ogassa l’església de Sant Martí de Surroca que en certs moments havia estat la parroquial  i finalment visitàvem aquest bell lloc. Actualment aquesta església té adjunt el terreny del cementiri municipal però actualment la vida parroquial és centra a Santa Bàrbara de Prat del Pinter.  

 

El poble de Surroca (27 h. 2009/ 1 236 m alt.) està situat al vessant meridional de la serra Cavallera, a la capçalera de la riera de Malatosca i sota la cinglera que li ha donat el nom. És anomenat també Surroca de Dalt, en oposició al nucli de Surroca de Baix (o Surroca d’Ogassa ), situat uns 3 km al S. 

A la consulta etimològica, el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:  grafia aglutinada de su roca, ‘sota la roca’, d'on deriva el nom actual. 

El lloc de Surroca és documentat des de l’any 913, en l’acte de reconeixença que els homes de la vall de Sant Joan feren a l’abadessa Emma, on es diu que el terme del domini del monestir va a cap a Fogonella i d’allà al riu de Malatosquer. 

També sur esmentada en un altra compra que féu el 21 de febrer de l’any 930 l’abadessa a la dona Fruio i al seu fill Oliba. 

L’any 977 en una venda de masos del terme d’Ogassa amb la forma “Sorraca”. Topònim que l’any 1030 es repeteix com “Sorroca”. També en les llistes de parròquies del bisbat de Vic  dels segles XI i XII apareix anomenada amb diverses variants del topònim.

Al començament del segle XI, el territori era de senyoria laïcal, Així l’any 1024, quan la consagració de l’església ?Ogassa, pertanyia al noble Joan Oriol, casat amb Adaleda, filla del comte de Besalú i Cerdanya Oliba Cabreta. 

No sé sap quan fou construïda la primera església, però l’any 1090 ja existia i devia ser un edifici força vell.  El 1104, fou redificat i consagrat novament pel bisbe Arnau de Malla, a petició del prior Adalbert i de la priora Elisabet, superiors, respectivament, de les comunitats masculina i femenina , que els monjos marsellesos havien establert a Sant Joan de les Abadesses. Posteriorment , l’any 1264 , l’abat de Sant Joan, Dalmau, adquirir de Jaume I la jurisdicció del castell de Pena amb les quatre parròquies i una part del terme de Bruguera. 

L’edifici fou refet el segle XII. L’any 1410 són documentades importants obre de consolidació, amb el permís del bisbe Alfons de Tous. Per les visites parroquials se sap que als començaments del segle XVI s’afegeix un cos a l’edifici a manera d’ample campanar a la part de ponent. 

Malgrat les reformes que s'hi han fet continua mantenint les seves característiques romàniques. Així també sofrí altres obres al 1576 i 1595. Al 1774 es feren les últimes obres importants fins a la restauració de 1986.

L'església està orientada a llevant i la seva planta és de nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, reforçada amb un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular, cobert amb quart d’esfera.

Exteriorment l’absis ha estat ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues llombardes, en series de cinc arcuacions al costat de tramuntana. L'absis té una finestra lleugerament descentrada de l'eix de l'església.  

La portada, situada a la paret sud, és d'una arcada formada per grans dovelles  i remarcada per un guarda pols. A l'extrem de ponent el campanar segueix l'estructura de la nau, té dos pisos, amb dos ulls a cadascuna de les quatre cares  i està cobert a doble vessant.  El seu aspecte, tot i ésser sobri,  imposa per la seva solidesa i harmonia  amb la resta de l’edificació.

 

Les modificacions que l'església ha sofert al llarg del temps han estat eliminades per una restauració feta l'any 1986 per l'arquitecte Ribot. Es va refer la volta, es suprimiren les capelles laterals i la sagristia que encobria part de l'absis, es van separar les cobertes de la nau i de l'absis (abans seguides) i es feren dues finestres noves a la unió de l'absis i la nau a la paret sud.  

Digne d’admiració és l’arbre, un roure, que hi ha a la propera finca de cal Pubill.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA EULÀLIA DE CASES DE POSADA. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.  

Pujàvem de Solsona a Sant Llorenç de Morunys quan en un punt de la carretera, amb una bella panoràmica de l’aigua del embassament i el Santuari del Lord, ens trobàvem amb la visió de l’església de Santa Eulalia destacant el seu esvelt campanar. Com nosaltres som aficionats a veure els temples religiosos ens acostàvem i visitàvem l’església sota l’advocació de Santa Eulàlia de Cases de Posada.

 

Llegia en Catalunya Romànica que l’església parroquial de Santa Eulàlia havia format part de l’antiga contrada i batllia de Castelló. Esta emplaçada al despoblat de Cases. Actualment modernitzades i oferint serveis de cases rurals. La descripció del lloc també ha variat al construir-se el pantà de la Llosa del Cavall.

El 8 de juny de l’any 997, el comte Ermengol I féu donació al monestir de Sant Llorenç de la parròquia de Posada amb les seves esglésies, els seus delmes i les seves primícies i oblacions. Aleshores el límits d’aquesta parròquia eren: la serra de Busa, Canalda, Fanarals i la serra d’Arnau, que actualment és coneguda segons M. Riu, per la serreta de les Valls. 

Segons el mateix historiador, la comunitat de clergues de Sant Llorenç, a través de la cel·la comtal de Ventolra, l’església de la Mare de Déu de Lord i les parròquies de les Cases de Posada, Linya, Sasserra, Lladurs i la Llena exerciren una tasca de cristianització important durant el segle X. 

L’església és una construcció de planta rectangular amb encapçalament triabsidal, totalment refeta, en la qual encara hi ha visibles alguns elements de la construcció antiga. 

L’interior, arrebossat, forma part de la nova construcció.

Té diferents tipus de paraments. Els angles dels murs són resolts amb grans blocs escairats, llevat del de l’absis central amb el mur al sector de tramuntana, on són visibles, a la part inferior, uns grans blocs treballats a cop de maceta. Els carreus de l’absis laterals del costat de l’evangeli no segueixen filada. El frontis presenta filades de mides diferents.  

Al frontis s’obre una porta d’arc de mig punt amb grans dovelles, tancada per una porta de fusta que encara conserva ferros romànics. 

L’absis lateral del costat de tramuntana té una finestra rectangular d’una esqueixada. Al frontis se n’obre una altra, també rectangular, de dues esqueixades. 

Formant part de la construcció nova, cal destacar el campanar de torre quadrada i de dos pisos, separats per una motllura. El segon pis té a cada mur una finestra d’arc adovellat de mig punt.

 

Observant una fotografia de l’any 2009 veiem s’ha suprimit una sagristia que era adossada a l’absis pintat de color clar. Segurament a partir de les dades de Catalunya Romànica ha sofert diferents modificacions.

 

En alguna ocasió s’hi celebren actes culturals, de música i de poesia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA BÀRBARA DE PRAT DEL PINTER. OGASSA. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Voltàvem pel municipi d’Ogassa cercant les esglésies romàniques del terme.    Ens havia sorprès que en el lloc retolat amb el nom del municipi (força animat el dia que hi vam passar) no hi destaqués cap forma d’església (torre o campanar d’espadanya). Nosaltres volien trobar Sant Martí d’Ogassa i resultava que en el poble d’Ogassa no hi ha cap temple. L’antiga parroquial era a Sant Martí de Surroca.

 

Ja esbrinat el lloc de la situació de l’església de Sant Martí d’Ogassa, bastant allunyat per cert, ens trobàvem amb el barri miner de Prat del Pinter i veiem una església moderna sota l’advocació de Santa Bàrbara. 

 

Consultada l’Enciclopèdia Catalana aclaríem la raó. 

 

El poble d’Ogassa (148 h.2005), situat a 1320 m d’altitud, és una aglomeració urbana que resulta de la incorporació de les primitives colònies mineres al nucli urbà d’Ogassa. Aquests barris, tot i que de vegades estan una mica allunyats del centre (cas de Pratpinter o Prat del Pinter), es consideren del nucli urbà.

 

Els barris miners sorgiren al final del segle XIX i principi del XX, en el moment de màxima activitat industrial de les mines, i són un clar exponent de l’arquitectura industrial catalana pròpia del tombant de segle. Les famílies dels minaires s’agruparen als barris de Surroca de Baix i del Forn del Vidre, i el veïnat de Prat del Pinter o Pratpinter i, on hi havia les principals instal·lacions i les oficines de les mines. 

L’any 1882 es bastí una petita església, dedicada a santa Bàrbara (Prat del Pinter o Pratpinter), que actualment és l’església parroquial, havent reemplaçat la de Sant Martí de Surroca (o Surroca de Dalt). 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Construïda per la "Compañía de Ferrocarriles y Minas de San Juan de las Abadesas", és de planta rectangular i estil neogòtic.

 

El projecte d'aquest edifici era a càrrec de l'oficina tècnica de la pròpia companyia.

 

Per sort la porta de l’església era oberta i vam poder fer unes fotografies de ben arreglat interior protegit per una cristallera. Destaca la geganta en un costat del temple . 

 

Mentre visitàvem l'església i el seu interior el dringar de les campanes ens alegrava les oïdes.
 

Bonica església dins el recinte dels habitatges del miners, els serveis necessaris, infermeria, farmàcia i col·legis; un de nens i un de nenes:  i les dependències de l’empresa.  

Santa Bàrbara, protectora dels miners vetlli també per la innocència dels infants. Altres temps i altres formes d'entendre la vida.
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.