Cercàvem
en el municipi d’Ogassa l’església de Sant Martí de Surroca que en certs
moments havia estat la parroquial i finalment
visitàvem aquest bell lloc. Actualment aquesta església té adjunt el terreny
del cementiri municipal però actualment la vida parroquial és centra a Santa Bàrbara
de Prat del Pinter.
El
poble de Surroca (27 h. 2009/ 1 236 m alt.) està situat al vessant meridional
de la serra Cavallera, a la capçalera de la riera de Malatosca i sota la
cinglera que li ha donat el nom. És anomenat també Surroca de Dalt, en oposició al nucli de Surroca de Baix (o Surroca d’Ogassa ), situat uns 3 km al S.
A
la consulta etimològica, el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta
definició.: grafia aglutinada de su
roca, ‘sota la roca’, d'on deriva el nom actual.
El
lloc de Surroca és documentat des de l’any 913, en l’acte de reconeixença que
els homes de la vall de Sant Joan feren a l’abadessa Emma, on es diu que el
terme del domini del monestir va a cap a Fogonella i d’allà al riu de
Malatosquer.
També
sur esmentada en un altra compra que féu el 21 de febrer de l’any 930
l’abadessa a la dona Fruio i al seu fill Oliba.
L’any
977 en una venda de masos del terme d’Ogassa amb la forma “Sorraca”. Topònim
que l’any 1030 es repeteix com “Sorroca”. També en les llistes de parròquies
del bisbat de Vic dels segles XI i XII
apareix anomenada amb diverses variants del topònim.
Al
començament del segle XI, el territori era de senyoria laïcal, Així l’any 1024,
quan la consagració de l’església ?Ogassa, pertanyia al noble Joan Oriol, casat
amb Adaleda, filla del comte de Besalú i Cerdanya Oliba Cabreta.
No
sé sap quan fou construïda la primera església, però l’any 1090 ja existia i
devia ser un edifici força vell. El
1104, fou redificat i consagrat novament pel bisbe Arnau de Malla, a petició
del prior Adalbert i de la priora Elisabet, superiors, respectivament, de les
comunitats masculina i femenina , que els monjos marsellesos havien establert a
Sant Joan de les Abadesses. Posteriorment , l’any 1264 , l’abat de Sant Joan,
Dalmau, adquirir de Jaume I la jurisdicció del castell de Pena amb les quatre
parròquies i una part del terme de Bruguera.
L’edifici
fou refet el segle XII. L’any 1410 són documentades importants obre de
consolidació, amb el permís del bisbe Alfons de Tous. Per les visites
parroquials se sap que als començaments del segle XVI s’afegeix un cos a
l’edifici a manera d’ample campanar a la part de ponent.
Malgrat
les reformes que s'hi han fet continua mantenint les seves característiques
romàniques. Així també
sofrí altres obres al 1576 i 1595. Al 1774 es feren les últimes obres
importants fins a la restauració de 1986.
L'església està orientada a llevant i la seva planta és de nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, reforçada amb un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular, cobert amb quart d’esfera.
|
Exteriorment
l’absis ha estat ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues llombardes, en
series de cinc arcuacions al costat de tramuntana. L'absis té una finestra
lleugerament descentrada de l'eix de l'església.
La
portada, situada a la paret sud, és d'una arcada formada per grans dovelles i remarcada per un guarda pols. A l'extrem de
ponent el campanar segueix l'estructura de la nau, té dos pisos, amb dos ulls a
cadascuna de les quatre cares i està
cobert a doble vessant. El seu aspecte,
tot i ésser sobri, imposa per la seva
solidesa i harmonia amb la resta de
l’edificació.
Les
modificacions que l'església ha sofert al llarg del temps han estat eliminades
per una restauració feta l'any 1986 per l'arquitecte Ribot. Es va refer la
volta, es suprimiren les capelles laterals i la sagristia que encobria part de
l'absis, es van separar les cobertes de la nau i de l'absis (abans seguides) i
es feren dues finestres noves a la unió de l'absis i la nau a la paret sud.
Digne
d’admiració és l’arbre, un roure, que hi ha a la propera finca de cal Pubill.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada