Visitàvem
el poble de Llanars i la seva església parroquial sota l’advocació de Sant
Esteve.
El
poble de Llanars (420 h. 2005) es troba a 983 m d’altitud, al sud del terme
municipal, a la confluència del Ter amb el riberal de Faitús, al peu de la
carretera a Setcases. El lloc ja és esmentat el 1027 (Lanars o Landaris als
segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense,
genèric de la Vall de Camprodon. El poble de Llanars és el cap de municipi, el
qual comprèn, a més, els veïnats de Llanarès i Espinauga, i les caseries de
Faitús i del Riberal de Faitús.
A
la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:
probablement pre-romana. Sembla que la forma originària ha d'esser *Landarios o *Landares, perquè en els documents més antics trobem aquestes
formes: Landars (a. 1027) i Landaris (a. 1247). En canvi, trobem
ja la forma sense d en un document de l'any 1068: Lenars (cf.
Botet Geogr. Gir. 862).
El
lloc de Llanars apareix esmentat en documents a partir de l’any 1027. El podem
trobar escrit de diverses formes: Lenars, Lanarys, Lanars i Landaris segons el
document i l’any de la seva creació.
No
es coneixen gaires dades referents a l’església , que possiblement devia
existir ja al segle XI, o si més no, abans de l’any 1118, quan el comte de
Barcelona, Ramon Berenguer II donà al monestir de Santa Maria de Ripoll i un
alou situat en la parròquia de Sant Stephani
de Lanars.
El
mateix comte, en el seu testament, de l’any 1131, establia la donació al
monestir de Santa Maria de Ripoll dels seus dominis de Setcases i Llanars. La
donació no féu variar l’alt domini del terme, que continua essent reial i la seva
jurisdicció exercida pel veguer de Camprodon. A finals del segle XVII, encara
era lloc reial.
La
data coneguda i més important és la de
la seva consagració, amb data de 10 de novembre de 1168 per Guillem de
Peratallada, bisbe de Girona, el que adiu perfectament amb l'estil de
l'església que es conserva actualment. Sense que es pugui documentar els
processos constructius que li afegiren capelles i la sagristia.
A
Llanars establí el seu quarter general el duc de Noailles el 1689, quan va
assetjar i prendre Camprodon.
L’església
de Sant Esteve és un edifici de nau única, amb volta de canó apuntada i capçada
a llevant per un absis semicircular,
precedit d’un espai presbiteral, i descentrat en relació a l’eix de la nau.
L'església
presenta cinc finestres, totes de doble esqueixada: una oberta a la façana
principal, a sobre de la portalada, una altra a l'absis i les altres al mur sud.
El
portal és format per tres arcs en degradació, amb columnes i capitells
treballats dins l’estil de l’escola rossellonesa. La porta encara conserva la
ferramenta romànica antiga. per sort per nosaltres aquesta porta roman oberta i
així el visitant pot admirar l’interior de l’església.
El
sòl del temple és més baix que el del carrer. Antigament un atri o cobert
protegia l’entrada.
Sobre
la façana principal s'aixeca el campanar originalment d’espadanya amb dos ulls
fou convertit posteriorment en una torre quadrada acabada amb una coberta
piramidal molt punxeguda.
Una
característica curiosa d'aquesta església és la diferència de decoració
exterior entre el mur nord i el mur sud. Mentre aquell és totalment llis i
sense cap mena d'ornamentació, construït amb grans carreus regulars, el mur sud
està construït amb carreus petits i mostra un fris en dent de serra emmarcat en
unes bandes verticals que fan joc amb les arcuacions llombardes amb què està
decorat l'exterior de l'absis, aquestes d'una puresa esplèndida.
A
l’interior es conserva un valuós frontal d’altar romànic, possiblement del
segle XIII, que presidí el temple des de la consagració i el centra la figura
del Pantocràtor que beneeix amb la dreta, mentre a l’esquerra té un llibre
obert on es llegeix Ego sum lux mundi;
als compartiments laterals hi ha escenes de la vida de sant Esteve (la seva
ordenació de diaca, la lapidació, la invenció de les seves relíquies i el sant
dins un taüt); els colors són bastant apagats, amb predomini del vermell. Recentment
restaurat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de
Catalunya ara es troba protegit per un cristall a la dreta del creuer.
Fins
el 1936 posseí una imatge romànica de la Mare de Déu, venerada primitivament
amb el nom de Santa Maria de Gràcia i des del segle XVI sota l’advocació del
Roser, que avui dia es guarda al Museu Diocesà de Girona.
L’església
es troba enjardinada al seu voltant i en bon estat de conservació, i atreu la
visita de molts vianants.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada