dijous, 28 d’agost de 2014

SANT MARTÍ DE BIURE. SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

També és adient que recorrem la nostra terra i en aquesta ocasió visitàvem el lloc de Biure i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.  

 
L’església de Sant Martí és situada en un indret enlairat prop del mas vell de Biure, vora la riera del Pontarró i el rec de Passavant, a la part central del municipi. 

En la consulta al diccionari Alcover-Moll de la variant Biure escrit amb b alta ens remet a la més coneguda actualment de Viure amb b baixa i ens dóna aquesta definició etimològica que després al llegir altre documentació ens sorprèn la seva concordança.: incerta. En els textos medievals predomina la grafia amb b-: Biure (doc. a. 1315, ap. Col. Bof. xxxix, 42); Biura (doc. a. 1359, ap. Col. Bof. xii, 50). En un document de l'any 957 apareix el topònim empordanès llatinitzat en la forma Bene-viver (Abadal CC, ii, 169, 173), la qual, si no és una reconstrucció dels escribes, ens donaria com a origen de Biure o Viure el llatí bĕne vīvĕre, ‘ben viure, bona vida’. 

La primera notícia de l’església i també del lloc, és de l’any 903 i es tracta de l’Acta de Consagarció. El 13 de desembre el bisbe Nantigis de la Seu d’Urgell consagrava el lloc de Biure (in territorio bergitanensi, in locum vocitatum Benevivere), l’església de Sant Martí i la constituïa com a parròquia. Ho feia atenent els precs del baró de Guadamir i els habitants del lloc que l’havien edificada. També es determina la quantitat de sis modis d’annona, tres sous i dos anyells a pagar anualment pel sacerdot al servei de Santa Maria de la Seu. 

Consagrada pocs mesos després de Santa Maria de Vilada i Sant Andreu de Sagàs  suposava la consolidació en la zona capdavantera de la repoblació iniciada pel comte Guifré el Pelós. 

L’església de Bire és referenciada en l’acta de Consagració de Santa mria de la Seu d’Urgell, dins el comtat de Berga, document del segle xX o del començament del XI. Moltes terres d’aquest lloc foren cedides al llarg del segle XI a Ripoll ( i a Santa Maria de la Seu d’Urgell(1041) per diferents homes piadosos.1012). 

L’any 1044 l’església torna a ser consagrada, la qual cosa indica una nova construcció i el manteniment del nucli de població. Fou el bisbe Guillem Guifré d’Urgell, germà del comte de Cerdanya qui consagra el nou edifici. L’acta explica que ho féu a instancies dels habitants del lloc. 

És possible que Biure fos residència dels Templers des de la segona meitat del segle XII fins a la seva extinció, a la primera meitat del segle XV.  La visita del deganat del Berguedà l’any 1312 confirma el seu caràter parroquial. L’any 1371 pagava anualment a la Seu d’Urgell quinze sous de dècima. 

A final s del segle XIV fou convertida en sufragània de Sant Andreu de Sagàs a causa del descens de la població.  

Al segle XVIII hom afegí a l’edifici la capella lateral. L'edifici ha estat restaurat als anys cinquanta del segle XX. 

Església romànica d'una sola nau coberta amb volta de canó i coronada per un elegant absis de planta semicircular i cobert a quart d'esfera. L'absis és de la mateixa amplada que la nau i té una finestra de doble esqueixada, amb un arc de mig punt adovellat i decorada amb petites esferes o botons. 

La porta d'entrada al mur de ponent està formada per dos arcs de mig punt en degradació. En aquest mateix mur hi ha una finestra similar a la de l'absis. L'edifici no té cap tipus d'ornamentació, amb els murs totalment llisos. L'aparell, molt regular, és de grans blocs de pedra quadrada col·locats a trenca punt. 

El campanar a la façana oest és de cadireta que substituí un robust campanar de torre també posterior. En aquesta façana hi ha l’altra finestra de les tres que il·luminen la nau. 

Sembla ser que abans de l'any 1890 el bisbe de Vic, Josep Morgades, aleshores administrador apostòlic de Solsona, retirà d'aquesta església una majestat romànica per a guardar-la al Museu Episcopal de Vic. Malgrat aquesta notícia, és difícil reconèixer la peça.  

 
En el seu interior hi ha la pica beneitera de l'església romànica. Presenta les característiques pròpies d'una peça de finals del Romànic que es repeteix formalment durant els primers segles del Gòtic a les zones rurals i pobres de Catalunya. No presenta cap ornamentació i tot el cos és totalment llis. Cal destacar la puresa de les seves formes i el bon treball de la pedra massissa. De forma circular, un petit collarí també circular, separa la pica del peu, també de formes arrodonides i molt massís. 

Un lloc de Bon viure i un bell indret per visitar. Quants racons del nostre país desconeixem? 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada