Visitàvem
la població de Canillo i a les seves afores, al peu de la carretera en
direcció a Envalira, una joia del romànic andorrà: l’església de Sant Joan de
Canillo.
Església
de la parròquia de Canillo (Andorra), de tradició preromànica, situada a 1.560
m alt, damunt un turonet que s’aixeca a la dreta de la Valira d’Encamp, aigua
amunt de la població.
Tot
i que tardans els documents medievals que parlen de l’església, el lloc si que
és conegut, puix que en les concòrdies dels anys 1162 i 1176 figuren pobladors
del nucli de Caselles. L’any 1162 , entre els signants de Canillo hi ha Ferrer
de Caselles. En 1176 , és Pere Ponç qui signa entre els homes de Canillo.
L’església
surt esmentada l’any 1312 en la visita
arquebisbal com a subjecta al rector de Sant Serni de Canillo, que rebia, així
com de la de Sant Miquel del Prats, un cens anyal, el qual hom diu que fa més
de deu anys que no es paga. Aquesta subjecció es confirma els anys 1461 i 1513.
Aquest edifici ha sofert diferents
restauracions. Així l’any 1933, els Amics de l’Art Vell, de Barcelona, sota la
direcció de l’arquitecte Cesar Martinell, arranjaren la coberta de l’absis i
consolidaren el campanar, foren destapats alguns finestrals i restauraren tant
els mainells (lesenes?)com les arcuacions que es trobaven en mal estat. L’any següent
fou repassat i consolidat l’absis.
L’any
1963, en el curs dels treballs de restauració, duts a terme sota la direcció de
Rafael Benet, hi fou descoberta una majestat d’estuc, adossada a una creu pintada,
sobre els braços de la qual hi ha representats el sol i la lluna i, a sota, dos
personatges llegendaris, Longí i Stefanaton, relacionats amb la crucifixió, tot
emmarcat per una sanefa també pintada. S'hi guarda igualment un notable retaule
gòtic del principi del s. XVI, d’autor desconegut, amb escenes de la vida de
Joan Evangelista, titular de l’església.
La
planta de l’edifici és rectangular. Es orientada de llevant a ponent i capçada
per un absis semicircular de construcció posterior al cos de la nau. A la part
de tramuntana de la nau hi ha una torre campanar , separada de la nau per un
petit recinte tancat. Fou en la refeta efectuada al segle XII, quan li foren
afegits l’absis i el campanar llombard.
Els
pòrtics de davant i de la façana W daten dels segles XVI i XVII.
La
configuració del terreny fa que la porta de l’església estigui situada en la
paret de tramuntana, ja que el migjorn es arran d’un penya-segat que baixa fins
el riu. La porta d’entrada és d’arc de mig punt adovellat, sense decoració. Encara
conserva part de la ferramenta romànica.
Als
peus de la nau hi ha una escala de fusta que dóna accés a un cor d’època
posterior, com es troba en moltes de les esglésies del Principat.
La
coberta és d’encavallades de fusta amb tegellat per sobre, tot i que la part
alta de les parets prenen una forma que pot recordar l’arrencada d’una volta de
canó. Tant la nau com l’absis són coberts en la part exterior per lloses de
llicorella.
El
terra de la nau és de fusta. El del presbiteri i el de l’absis, situats a nivell
posterior són fets de grans lloses.
L’absis,
semicircular i cobert amb volta de quart d’esfera, ocupa tota l’amplada de la
nau i s’obre mitjançant dos plecs.
El
campanar és separat de la nau. La torre és de planta quadrada i quatre pisos d’alçada.
L’inferior té els murs més gruixuts per tal de suportar la volta de canó que el
cobreix. La resta del pisos estan dividits per terres i sostres de fusta. El segon
pis té tres finestrals simples amb arc de mig punt. A la tercera planta hi ha
quatre, tres d’ells geminats i finalment a la quarta planta n’hi ha quatre,
geminat tres d’ells, amb una pedra dreta que fa la funció de mainell. La
coberta del campanar és piramidal a quatre aigües. És feta mitjançant una sèrie
de cabirons i la coberta és amb lloses.
A l'interior es conserven diferents peces artístiques,
essent la principal una imatge d'estuc del Crist Majestat, de grans dimensions,
emmarcada per un mural amb pintures al fresc, obra del segle XII; aquestes
pintures descriuen el passatge evangèlic del calvari: Estefanaton que dóna
beure a Jesús; Longi, el Centurió que li clava la llança al cor, i la lluna i
el sol mig tapat, que ens recorden que la terra es cobrí de tenebres en expirar
Jesús. També és d'una qualitat excepcional el retaule gòtic de principis del
segle XVI, amb escenes de la vida de Sant Joan i de les seves visions a Patmos
i, a la predel·la, de la passió i mort de Jesús. Finalment, cal destacar una
reixa de ferro forjat i la decoració, d'època romànica, pintada en els llistons
que dissimulen les juntes de l’encavallada de la coberta.
Per
la seva situació i per la seva bellesa és una de les més admirades d'Andorra. Crec
que val la pena fer un petit esforç, si és possible, per conèixer aquesta perla de la corona.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada