Continuant
la nostra recerca per la part nord de la serra del Cadí aquest cop visitàvem el
lloc de Banat i la seva església sota l’advocació de Sant Romà.
Sant
Romà de Banat és situada al camp obert que hi ha junt a les cases del Masover
de Banat, a una altitud de 1.100 m., al vessant meridional del Segre, prop del
barranc de Banat.
El
lloc de Banat apareix esmentat a partir del segle IX, època en que dos
instruments dels anys 860 i 895 parlen de la vila dita Banatte subteriore i Banate
superiore respectivament. Un instrument de permuta de terres de l’any 988
fa esment a l’alou de Banati.
No
és fins al segle XI que la documentació consigna la parròquia de Banat. Al
marge de l’esment en l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell. La primera
notícia és donada en na escriptura de 1030, mitjançant la qual Sidela féu
donació a Isarn, sacerdot, d’un alou situat al terme de Sancti Romani de Banato.
Posteriorment
hi ha dues actes testamentaries datades els anys 1054 i 1059, i atorgades les
dues per un sacerdot anomenat Arnau, informen que l’esmentat personatge féu
donació a la seva muller Tedberga i als seus fills de bona part dels seus
alous, entre els quals s’esmenta un dins el terme de l’església de Sant Romà de
Banat.
A
l’any 1083 uns escriptura de donació notifica que els esposos Arnau Dacó i
Guilla, juntament amb llurs fills cediren a Santa Maria de la Seu i la seva
canònica uns alous, entre ells s’anomena un a Sancto Romano de Banat.
En
la dècima recaptada l’any 1391 a la diòcesi d’Urgell, el capellà de la
parròquia de Banat va satisfer la quantitat d’un sou i dues lliures.
El
lloc va pertànyer durant l’edat mitjana a la jurisdicció de la baronia de
Pinós. Galceran de Pinós l’any 1255 va mudar de lloc el castell de Banat i el
va traslladar al puig de Calbell i confirmà al seu castlà Berenguer de Sant
Esteve els drets que posseïa sobre els homes de Banat Sobirà i els que tindria damunt els habitants
que poblessin la nova fortalesa. Aquest mateix any atorgà una carta de
franqueses al habitants del nou nucli esmentat aleshores com Calbell de Banat.
A la darreria del segle XIII els documents parlen de Vilanova de Banat i Banat
com a indrets inclosos en el terme del castell de Sant Jaume de Cadí, també
possessió dels barons de Pinós.
Tant
Vilanova com Banat van pertànyer al municipi de Cerc, que el 1970 amb l'annexió
a Alàs van crear l'actual municipi.
Es
tracta d’una església de planta rectangular encapçalada per un absis
semicircular adossat a la nau amb dos plecs. L’absis és llis sense finestres i
de la mateixa alçada que la nau i és cobert amb volta de quart d’esfera.
La
nau ha quedat reduïda a la meitat, però encara es conserva la part de la paret
del costat de l'epístola i l'angle que formava amb el frontis.
A
la façana de migjorn hi ha l’única finestra de doble esqueixada i el portal
d’entrada és refet amb grans carreus formant una arcada adovellada.
La
façana de ponent té un campanar de cadireta nou que encapçala la primitiva
llargada de la nau.
La
coberta de la nau de volta de canó segurament va cedir a causa de la empenta de
la volta. Actualment hi ha una encavallada doblada en el plec de la nau i
l’absis que suporta la nova coberta. Tant la coberta de la nau com la de
l’absis són de llicorella.
Els
paraments interiors són enguixats i es conserva la pica baptismal i la pica
beneitera.
Digne
d’elogi és el petit i net cementiri al redós de l’església. Un lloc de pau
digne de recordar.
Un
lloc amb gran vistes de la depressió del Segre i el Pirineu davant nostre,
llàstima que la calitja no ens permetés observar-lo amb més detall. Creiem que
davant nostre divisàvem el poble d’Estamariu i entremig de les muntanyes el de
Bescaran.
Tet
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada