dimarts, 4 d’agost de 2015

SANT FELIU DE TERRASSOLA. SANTA MARIA D’OLÓ. MOIANÈS.

TERRES DEL MOIANÈS. 

Convocats per Amics de l’Art Romànic del Bages i la seva habitual proposta anual de Música i Romànic visitàrem l’església de Sant Feliu de Terrassola.

 
Sant Feliu de Terrassola és un poble disseminat (25 h.) de la novament reconeguda comarca del Moianès. També apareix anomenat, segons EC, com Sant Feliu de Terraçola o Sant Feliuet de Terrassola. Primitivament formà una única entitat amb el terme de l’Estany, i entre el 1780 i el 1851 formà una batllia pròpia, que s’integrà en el terme del castell d’Oló o de Santa Maria d’Oló, del qual ja depenia en les èpoques dels dominis senyorials. 

En la nostra consulta el diccionari Alcover Moll de la definició etimològica ens fa aquesta resposta.: derivat dim. de Terrassa. Vertaderament des de l’alçada on és situat l’edifici hi ha una immensa vista panoràmica de tots el seu voltant. 

 
L'església es trobava dins l'antic terme del castell d'Oló al sector est del terme. L’església parroquial de Sant Feliu de Terrassola és documentada ja l’any 927 con a Sant Feliu in Centas i va ser la parròquia de tot el sector de Sant Feliuet i l’Estany. Aquest seria el primer temple les restes del qual s’ha trobat en el transcurs dels treball de restauració sota un dels absis. Cap a l’any 1080, a l'església de S.Mª de l'Estany es fundà una canònica agustiniana i al 1086 Gondalgude i els seus parents donaren al monestir de l'Estany l'església de Sant Feliu.

Des d’aleshores, el seu sacerdot, amb el títol de monjo, es va considerar sempre un comunitari de l’Estany. Va recuperar la seva independència el 1816, tot i que el decret episcopal de separació data del 1775.  

L’edifici actual va ser erigit a la fi del segle XI i consagrat el 6 de juliol de 1093 pel bisbe de Vic i metropolità de Tarragona, Berenguer Seniofred de Lluçà segons demanda dels clergues, militars i homes bons de lloc que l’havien edificada. És una curiosa edificació de dues naus desiguals, dedicades a sant Feliu i sant Joan, a les quals es va afegir, a finals del segle XII o principis del XIII, una massissa torre campanar amb aspecte de fortalesa a la part de tramuntana. Segons comentaris en una principi devia complir la missió de torre de vigilància ja que esta dotada d’espitlleres  a la part baixa.  

Al segle XVIII es construí un cos d’edificació per a rectoria a la part de migdia, al lloc on pertocaria la nau de migdia que mai no es va construir. S'inutilitzà el portal primitiu de migdia i s’acabà la transformació capgirant l’església el 1787, fent el portal a l’indret de l’absis major, que es va destruir, i construint un cos adossat al presbiteri a l’extrem ponentí de la nau major; a més, també es va enguixar i decorar amb elements barrocs a l’interior.  

Entre 1974-77 l'edifici ha estat restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació. S’hi reconstruí l’absis major i és refeu el menor aprofitant-se les  pedres de la capella de Sant Martí de Puig-ermengol que s’havia enderrocat el 1959. Pràcticament tot el segon absis de Sant Feliu de Terrassola prové d'aquella església. 

Actualment l'església es troba oberta al culte i com a parròquia de Terrassola.  

 
La seva planta presenta dues naus paral·lels, amb dos absis semicirculars a llevant. La nau del cantó sud és més ampla i alta que l'altra i es constitueix com a nau principal. L'absis que l'encapçala és també el més gran i presenta una decoració a partir de tres series de tres arcuacions cegues flanquejades per bandes llombardes; en cada tram s'hi obren tres finestres de doble esqueixada. La decoració llombarda també apareix en l'absis més petit.  

La nau principal és coberta amb encavallades de fusta i per una teulada a doble vessant, mentre que la secundaria ho és amb volta de canó. Els absis són coberts amb volta de quart d'esfera. L'aparell és molt regular i els carreus es disposen en filades. L'estat de conservació és molt bo.  

La pica baptismal de pedra arenosa amb forma semiesfèrica i amb la base escapçada. Una estria acanalada a manera de corda, molt malmesa, que ressegueix la part superior, és l’únic element decoratiu. Uns encaixos perforats en el gruix de la pedra devien servir per sostenir la tapa avui desapareguda. Originàriament era d'una sola peça però arribà al segle XX molt malmesa, hi mancava un 30%, fou restaurada el 1984 restituint la forma original. No hi ha acord en la seva datació, se situa tant al s. XIII com en època pre-romànica. Es recolza sobre una peanya troncocònica. 

 
En la nau del temple completament plena OrientCat ens oferir una visió contemporània de les cançons medievals i tradicionals catalanes en un equilibri extremadament delicat i bell. Una interpretació renovada amb influències orientals. Música inspirada en la música antiga, de sons contemplatius i profunds.

Una gran i bona feina que desenvolupen els Amics de l’Art Romànic del Bages mostrant-nos diferents temples i fent-nos al mateix temps escoltar música de sempre. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada