Aquesta
vegada ens hem quasi perdut per les oblidades terres del terme municipal de
Palmerola. L’església de Sant Julià de Cosp es troba en un apèndix d’aquest
municipi, però envoltada completament per terra berguedana pertanyen als termes
de la Pobla de Lillet, Sant Jaume de Frontanyà i Castell de l’Areny.
Situada
dalt d’un cingle de la serra del Catllaràs domina les valls que l’envolten.
La
recerca etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:
incerta. Probablement d'algun nom propi pre-romànic. En llatí es troba el
gentilici Cospius (Thes.
L. Lat., Onom. ii).
Sant
Julià de Cosp malgrat pertànyer al terme de Palmerola sempre fou una església
vinculada a Sant Jaume de Frontanyà. Formava part del comtat de Berga i, per
tant de la jurisdicció del bisbal d’Urgell.
El
lloc de Cosp és esmentat ja l’any 880, quan el prevere Ariulf donava les seves
possessions de la vall de Brocà i les viles de Cerdanyola, Riutort, Brocà i
Cosp al monestir de Santa Maria de Ripoll. A desgrat de la citació cal pensar
que la distància del lloc de Cosp de la vall de Brocà fa suposar que es tracta
d’un lloc diferent.
Terres
del lloc de Cosp foren cedides pel comte Guifré, al comte Oliva i Bonfill, al
monestir de Sant Pere de Camprodon, car l’any 1017 el papa Benet, en la
confirmació al monestir de les seves possessions al comtat de Berga, esmenta
masos al lloc de Cosp, Arderiu i Gardilans. El monestir de la vall de Brocà,
Sant Llorenç prop Bagà, rebé importants donacions al lloc de Cosp entre els
anys 1026 i 1052.
L’església
de Sant Julià és poc documentada, però la seva advocació ens remunta als segles
del pre-romànic. La primera església de Cosp devia ser parroquial, però lligada
estretament a l’església veïna de Sant Jaume de Frontanyà, que fou consagrada
l’any 905. Depenien d'ella tres masos molt aïllats degut a les condicions del
terreny.
El
primer edifici pre-romànic de Sant Julià degué desaparèixer en els curs de les
múltiples modificacions al llarg dels segles. La primera menció concreta de
l’església és de l’any 1187, quan Ponç de Guàrdia, per remei de la seva ànima,
la dels seus pares i parents, ofereix al monestir de Santes Creus i el seu abat Hug, el mas de Cosp, situat a
la parròquia de Sant Julià de Cosp, amb totes les seves pertinences.
L’església
era servida per un canonge de Sant Jaume de Frontanyà, i la documentació fins
el segle XIV l’esmenta com parroquial, a pesar que no hi consta en la visita al
deganat del Berguedà de l’any 1312; es podria explicar atenent la seva
vinculació amb el monestir de Sant Jaume.
Aquesta vinculació encara tenia lloc després de l’any 1593, quan Sant Jaume de Frontanyà passà a ésser possessió del recent bisbat de Solsona. Fins i tot els drets de Sant Julià li pertanyeren fins al final del segle XVIII.
L’edifici
és d’una sola nau, de planta rectangular, coberta amb volta de canó seguit,
bastant apuntat, coronat vera a llevant per un absis semicircular, que és
cobert amb volta de quart d’esfera.
L’entrada
al absis es fa a través d’un arc triomfal que forma un plec que encaixa aquest
cos d’edifici amb la nau.
La
porta d’entrada és troba oberta al mur de migjorn de l’edifici. És coberta amb
dos arcs adovellats en degradació i no té cap ornament. Una escala de pedra
permet accedir a l’interior del temple situat en un pla més baix.
Disposa
de dues finestres de doble esqueixada, una a migdia i l'altra a l'absis, en
força mal estat. Són els únics elements que donen llum dintre la nau.
Es
tracta d’un edifici de bones proporcions. Sobre el mur de ponent hi ha una
campanar d’espadanya, de dos ulls, molt
alt i ample.
La
coberta ha esta feta amb llosses de pedra, parcialment recoberta amb teules de
ceràmica sobre una volta bastant deformada i esquerdada.
Al
costat de ponent és veuen els forats de les bigues que devien aguantar un cor,
ara totalment desaparegut.
En
l'actualitat es troba sense culte i serveix de cort pels ramats transhumants,
que a l'estiu pasturen per aquests rics prats. Forma part de l'Inventari del
Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Curiosament
Catalunya Romànica parla del mal estat de l’edifici i de fer alguna intervenció
per conservar-lo, no creiem que en el pas dels trenta anys de separació de les
visites s’hagi fet cap però continua dalt del cim guaitant el pas del anys.
Potser
en algun moment ploràrem la seva caiguda. L’edifici amb el seu gran campanar i la seva situació dalt del cingle
són agradables de veure.
Malgrat
l’arribar-hi és una mica costós. Potser tampoc era el millor camí el seguit per
les nostres cames.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada