divendres, 15 de gener del 2016

SANT HILARI DE VIDRÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En la nostra recerca i seguint les indicacions de Catalunya Romànica anàvem a visitar el poble de Vidrà, dins la comarca del Ripollès, i la seva església sota l’advocació de Sant Hilari.

 
 
Però al recollir dades ens hem trobat que hi hagut una modificació en la demarcació territorial. Vidrà és actualment el terme més septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des de l’any 1989, ja que fins aleshores havia format part de la comarca del Ripollès. Constitueix un cas atípic ja que es troba en terres gironines. Limita al nord amb el municipi de Vallfogona de Ripollès, al nord-est i est amb les terres garrotxines de Riudaura i la Vall d’en Bas, al sud i l’oest amb els municipis osonencs de Sant Pere de Torelló i Santa Maria de Besora, respectivament, i al nord-oest amb Ripoll. 

A la recerca etimològica el diccionari Alcover Moll ens dóna aquesta definició.: d'un patronímic llatí tardà Vitrano (documentat l'any 1150) que, segons Balari Oríg. 7, seria contracció de Victoriānus.

 
El poble de Vidrà (982 m./125 h el 2005), és situat al sector sud-oest del terme, als peus del Puig Castellar. És format per un grup de cases repartides en un parell de carrerons i una placeta, en l’antiga sagrera o terreny que gaudia d’immunitat eclesiàstica de l’església parroquial de Sant Hilari. Aquesta sagrera era murada, amb portes per a l’accés, al principi del segle XIV, però les cases es renovaren als segles XVII i XVIII.  

Els termes que formen la vall de Vidrà són coneguts des d’antic, gràcies a la conservació de l’acta de consagració de l’església de Sant Hilari de Vidrà,  que es convertí en el seu centre aglutinador. Cap el 960, el terme de Vidrà estava estructurat en 8 viles rurals: La Salgueda, Palou, Cabagès, Covilplana, Ciuret, Sant Bartomeu de Covildases, Bosquerons i casa d’Arig amb les Planes, que posteriorment han donat lloc a grans masies o a les parròquies sufragànies de Santa Margarida de Cabagès, Sant Bartomeu de Covildases, o la més moderna de Santa Llúcia de Ciuret.

La jurisdicció civil i criminal de tot el terme de Vidrà llevat del sector de la vall de Salgueda, que depenia del castell de Curull, fou exercida pels castlans del castell de Milany, feudataris de la casa vescomtal de Besalú. En un primer moment el castell fou governat per la casa vescomtal dels Uzalards, per delegació del comtes de Cerdanya-Besalú.

El monestir de Sant Joan de les Abadesses, que ja tenia possessions al terme de Vallfogona, anà adquirint drets i emoluments sobre els masos del lloc, així com sobre la mateixa parròquia de Vidrà. La possessió del monestir santjoanenc de la parròquia de Vidrà fa necessària a la biografia de l’abadessa Ranlo, la qual féu edificar i consagrar l’església de Vidrà, juntament amb les de Llaès, Vallfogona i Sora. La consagració fou efectuada el 19 d’abril del 960 pel bisbe de Ató d’Osona i l’abadessa Ranlo, que l’havia fet edificar. 

Ranlo era filla de Dela, comte d’Empúries, i era casada així ho sembla , amb un tal Sunifred, i en restar vídua entra al monestir de Sant Joan, del qual fou abadessa entre 955 i 961. Possiblement el marit de Ranlo fou el senyor del castell de Milany, i per tant de Vidrà, i que a la mort d’aquest, el terme quedà en poder de Ranlo com a part d’esponsalici o patrimoni dotal. Ranlo en el seu testament devia llegar  els seus drets al monestir. El cert és que l’any 964 l’abadessa Fredeburga, per afermar el domini del monestir sobre Vidrà i així fer reconèixer jurídicament la cessió de Ranlo, concerta amb el comtes Sunifred, Oliba i Miró de Cerdanya-Besalú, senyors de Milany i Vidrà una permuta de terres que Sant Joan tenia a Arsa, Camprodon, Freixenet i Ginestosa. Amb aquesta commutació intervingué també el bisbe Ató, que havia participat en la consagració.  
 
Un cop extingit el monestir de Sant Joan. la dependència passà a la comunitat de preveres que s’establí al monestir, si bé era sotmès a la vigilància i les visites del degà del Ripollès. 

Mitjançant els llibres de visites pastorals, es tenen nombroses dades sobre el procés de renovació de l’edifici, especialment al llarg e l’època moderna, que segons notícies no documentades, no és el mateix que consagrà l’abadessa Ranlo, ja que aquest va ser renovat al segle XI, només hauria tingut un segle d’existència. 

L’any 1549 és construí un nou baptisteri. L’any 1608 es va reparar la coberta. L’any 1623 va construir-se un comunidor. El 1628 s’ordenava construir una escala de caragol per pujar al campanar. L’any 1639 esc construïa una capelleta, l’any 1703 es feis un repàs a la teulada. 

Al llarg del segle XVII foren fetes les principals reformes constructives. L’any 1710 i 1711 s’allargà la volta de nau i va fer-se un portal nau a la part de migdia. L’any 1752 fou construïda una nova sagristia. L’any 1780 s’inicia el definitiu transformació de la església segons plans fets anteriorment pels germans Josep i Jacint Morató. La, diem nova església era inaugurada vers l’any 1791. 

De l’antic edifici romànic resten pocs elements i mig tapats per la nova construcció. Es visible encara una part important al mur de migjorn. A pesar de l’enlluït que el tapa es pot veure un bonic aparell molt ordenat fet amb blocs de pedra escantonats a cop de martell i sense polir, ben posats .i en filades força uniformes.
 
No trobava dades del actual edifici però en la recerca he trobat aquesta explicació publicada per Delfí Dalmau Argemir en Campanars Parroquials de Torre de Catalunya el 23-07-2002. 
 

L’actual edifici consta d'una nau rectangular coberta amb una volta de llunetes; està acompanyada de capelles laterals ubicades entre els seus robustos contraforts. El frontis arrebossat té un portal dovellat i motllurat; en la dovella clau hi figura la data del 1783; hi té un guardapols, un frontó arquejat truncat, una rosassa a mitja alçada i una cornisa sinuosa.  

Al mur del migdia hi ha obert un portal rectangular amb marc de pedra carreuada i filetejat a l'intradós i una fornícula sense imatge al damunt; els seus murs laterals són de maçoneria amb peces mig carreuades.

El campanar neoclàssic coetani del temple és situat damunt l'ala esquerra fent angle al nord-oest del frontis encarat a ponent. Té un primer cos de planta quadrada (4'75 x 4'75 m) bastit amb murs arrebossats i emblanquinats amb carreus de pedra fosca a les cantoneres; el segon cos té planta vuitavada i els seus paraments de pedra vista són de maçoneria amb carreus a les cantoneres. La cel·la està oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; hi penja alguna campana. El coronament el formen una cornisa motllurada i un terrat amb balustrada amb petits pinacles de bola als angles; al seu damunt s'erigeix una agulla piramidal octagonal amb una coberta de peces vidriades amb els careners ressaltats. Unes motllures al cim del primer cos, a sota els finestrals i a l'arrencada dels arcs divideixen el campanar en diversos pisos.
 


Procedent d’aquesta església es conserva al Museu Episcopal de Vic un frontal romànic centrat per la Mare de Déu sedent amb Jesús a la falda que és envoltada de dos àngels i que a cada costat té dos compartiments sobreposats amb un grup de dos apòstols cadascun, llevat de l’esquerre superior, que representa sant Hilari celebrant missa, ajudat per un diaca. 

Com podem veure la història de les nostres contrades està plena de Història en lletres majúscules.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada