En
la nostra recerca i seguint les indicacions de Catalunya Romànica anàvem a visitar
el poble de Vidrà, dins la comarca del Ripollès, i la seva església sota
l’advocació de Sant Hilari.
Però
al recollir dades ens hem trobat que hi hagut una modificació en la demarcació
territorial. Vidrà és actualment el terme més septentrional de la comarca
d’Osona, a la qual pertany des de l’any 1989, ja que fins aleshores havia
format part de la comarca del Ripollès. Constitueix un cas atípic ja que es
troba en terres gironines. Limita al nord amb el municipi de Vallfogona de
Ripollès, al nord-est i est amb les terres garrotxines de Riudaura i la Vall
d’en Bas, al sud i l’oest amb els municipis osonencs de Sant Pere de Torelló i
Santa Maria de Besora, respectivament, i al nord-oest amb Ripoll.
A
la recerca etimològica el diccionari Alcover Moll ens dóna aquesta definició.:
d'un patronímic llatí tardà Vitrano (documentat
l'any 1150) que, segons Balari Oríg. 7, seria contracció de Victoriānus.
El
poble de Vidrà (982 m./125 h el 2005), és situat al sector sud-oest del terme,
als peus del Puig Castellar. És format per un grup de cases repartides en un
parell de carrerons i una placeta, en l’antiga sagrera o terreny que gaudia
d’immunitat eclesiàstica de l’església parroquial de Sant Hilari. Aquesta
sagrera era murada, amb portes per a l’accés, al principi del segle XIV, però
les cases es renovaren als segles XVII i XVIII.
Els
termes que formen la vall de Vidrà són coneguts des d’antic, gràcies a la
conservació de l’acta de consagració de l’església de Sant Hilari de
Vidrà, que es convertí en el seu centre
aglutinador. Cap el 960, el terme de Vidrà estava estructurat en 8 viles
rurals: La Salgueda, Palou, Cabagès, Covilplana, Ciuret, Sant Bartomeu de
Covildases, Bosquerons i casa d’Arig amb les Planes, que posteriorment han
donat lloc a grans masies o a les parròquies sufragànies de Santa Margarida de
Cabagès, Sant Bartomeu de Covildases, o la més moderna de Santa Llúcia de
Ciuret.
La
jurisdicció civil i criminal de tot el terme de Vidrà llevat del sector de la
vall de Salgueda, que depenia del castell de Curull, fou exercida pels castlans
del castell de Milany, feudataris de la casa vescomtal de Besalú. En un primer
moment el castell fou governat per la casa vescomtal dels Uzalards, per
delegació del comtes de Cerdanya-Besalú.
El
monestir de Sant Joan de les Abadesses, que ja tenia possessions al terme de
Vallfogona, anà adquirint drets i emoluments sobre els masos del lloc, així com
sobre la mateixa parròquia de Vidrà. La possessió del monestir santjoanenc de
la parròquia de Vidrà fa necessària a la biografia de l’abadessa Ranlo, la qual
féu edificar i consagrar l’església de Vidrà, juntament amb les de Llaès,
Vallfogona i Sora. La consagració fou efectuada el 19 d’abril del 960 pel bisbe
de Ató d’Osona i l’abadessa Ranlo, que l’havia fet edificar.
Ranlo
era filla de Dela, comte d’Empúries, i era casada així ho sembla , amb un tal
Sunifred, i en restar vídua entra al monestir de Sant Joan, del qual fou
abadessa entre 955 i 961. Possiblement el marit de Ranlo fou el senyor del
castell de Milany, i per tant de Vidrà, i que a la mort d’aquest, el terme
quedà en poder de Ranlo com a part d’esponsalici o patrimoni dotal. Ranlo en el
seu testament devia llegar els seus
drets al monestir. El cert és que l’any 964 l’abadessa Fredeburga, per afermar
el domini del monestir sobre Vidrà i així fer reconèixer jurídicament la cessió
de Ranlo, concerta amb el comtes Sunifred, Oliba i Miró de Cerdanya-Besalú,
senyors de Milany i Vidrà una permuta de terres que Sant Joan tenia a Arsa,
Camprodon, Freixenet i Ginestosa. Amb aquesta commutació intervingué també el
bisbe Ató, que havia participat en la consagració.
Un
cop extingit el monestir de Sant Joan. la dependència passà a la comunitat de
preveres que s’establí al monestir, si bé era sotmès a la vigilància i les
visites del degà del Ripollès.
Mitjançant
els llibres de visites pastorals, es tenen nombroses dades sobre el procés de
renovació de l’edifici, especialment al llarg e l’època moderna, que segons
notícies no documentades, no és el mateix que consagrà l’abadessa Ranlo, ja que
aquest va ser renovat al segle XI, només hauria tingut un segle d’existència.
L’any
1549 és construí un nou baptisteri. L’any 1608 es va reparar la coberta. L’any
1623 va construir-se un comunidor. El 1628 s’ordenava construir una escala de
caragol per pujar al campanar. L’any 1639 esc construïa una capelleta, l’any
1703 es feis un repàs a la teulada.
Al
llarg del segle XVII foren fetes les principals reformes constructives. L’any
1710 i 1711 s’allargà la volta de nau i va fer-se un portal nau a la part de
migdia. L’any 1752 fou construïda una nova sagristia. L’any 1780 s’inicia el
definitiu transformació de la església segons plans fets anteriorment pels
germans Josep i Jacint Morató. La, diem nova església era inaugurada vers l’any
1791.
De
l’antic edifici romànic resten pocs elements i mig tapats per la nova
construcció. Es visible encara una part important al mur de migjorn. A pesar de
l’enlluït que el tapa es pot veure un bonic aparell molt ordenat fet amb blocs
de pedra escantonats a cop de martell i sense polir, ben posats .i en filades
força uniformes.
No
trobava dades del actual edifici però en la recerca he trobat aquesta
explicació publicada per Delfí Dalmau Argemir en Campanars Parroquials de Torre
de Catalunya el 23-07-2002.
L’actual
edifici consta d'una nau rectangular coberta amb una volta de llunetes; està
acompanyada de capelles laterals ubicades entre els seus robustos contraforts.
El frontis arrebossat té un portal dovellat i motllurat; en la dovella clau hi
figura la data del 1783; hi té un guardapols, un frontó arquejat truncat, una
rosassa a mitja alçada i una cornisa sinuosa.
Al
mur del migdia hi ha obert un portal rectangular amb marc de pedra carreuada i
filetejat a l'intradós i una fornícula sense imatge al damunt; els seus murs
laterals són de maçoneria amb peces mig carreuades.
El campanar neoclàssic coetani del temple és situat damunt l'ala esquerra fent angle al nord-oest del frontis encarat a ponent. Té un primer cos de planta quadrada (4'75 x 4'75 m) bastit amb murs arrebossats i emblanquinats amb carreus de pedra fosca a les cantoneres; el segon cos té planta vuitavada i els seus paraments de pedra vista són de maçoneria amb carreus a les cantoneres. La cel·la està oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; hi penja alguna campana. El coronament el formen una cornisa motllurada i un terrat amb balustrada amb petits pinacles de bola als angles; al seu damunt s'erigeix una agulla piramidal octagonal amb una coberta de peces vidriades amb els careners ressaltats. Unes motllures al cim del primer cos, a sota els finestrals i a l'arrencada dels arcs divideixen el campanar en diversos pisos.
El campanar neoclàssic coetani del temple és situat damunt l'ala esquerra fent angle al nord-oest del frontis encarat a ponent. Té un primer cos de planta quadrada (4'75 x 4'75 m) bastit amb murs arrebossats i emblanquinats amb carreus de pedra fosca a les cantoneres; el segon cos té planta vuitavada i els seus paraments de pedra vista són de maçoneria amb carreus a les cantoneres. La cel·la està oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; hi penja alguna campana. El coronament el formen una cornisa motllurada i un terrat amb balustrada amb petits pinacles de bola als angles; al seu damunt s'erigeix una agulla piramidal octagonal amb una coberta de peces vidriades amb els careners ressaltats. Unes motllures al cim del primer cos, a sota els finestrals i a l'arrencada dels arcs divideixen el campanar en diversos pisos.
Procedent
d’aquesta església es conserva al Museu Episcopal de Vic un frontal romànic
centrat per la Mare de Déu sedent amb Jesús a la falda que és envoltada de dos
àngels i que a cada costat té dos compartiments sobreposats amb un grup de dos
apòstols cadascun, llevat de l’esquerre superior, que representa sant Hilari
celebrant missa, ajudat per un diaca.
Com
podem veure la història de les nostres contrades està plena de Història en
lletres majúscules.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada