dilluns, 11 de gener de 2016

SANTUARI DE LA SALUT. VALLFOGONA DE RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Com he comentat en una altra ocasió la nostra visita al poble de Vallfogona del Ripollès ens va sorprendre per el recull de dades que van aconseguir.  Avui, una més, i ens manca la que inicialment van anar a visitar l’antiga església de Sant Julià. 

Passejant el bonic i net poble ens arribaven a un edifici situat entre la Sala amb la derruïda església del Popúl i la de Sant Julià. Admiraven la seva façana i la fornícula situada damunt el portal.

Aleshores arribat el moment de trobar dades he tingut que recorre a diverses notes per documentar aquesta pàgina, entre elles les següents de l’Enciclopèdia Catalana. 

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, entre l’antiga parròquia i la població, té el seu origen en un petit oratori, situat al peu de l’antic camí ral, que ja existia el 1649 i on es creà una confraria el 1670.  

L’augment de devoció local fou causa que els dos sacerdots o domers que regien l’església de Sant Julià de Vallfogona decidissin, amb un grup de feligresos, d’ampliar l’oratori i bastir al seu lloc una església capaç.  

L’edifici actual s’inicià el 1689, i l’obra es beneí el 1701. Enriquida aviat amb altars i retaules, el cambril es construí el 1825, i el petit campanar el 1884, i ha estat un centre de devoció constant de tota la comarca. Al seu costat hi ha la rectoria, i com s’ha dit, l’església exerceix la funció de parròquia.  

És un edifici d’una nau amb presbiteri i capelles laterals, amb frescos pintats al segle passat, molt deteriorats. El retaule, barroc, és poc interessant. A la façana, en una fornícula, hi ha una imatge de la Mare de Déu, de terracota. 

Amb l'esvaniment de la capella del castell el santuari va rebre una gran impuls. Avui en dia ha substituït a Sant Julià molt deteriorada com església parroquial. 

La imatge i l’altar de l’església de Pòpul, ja comentada fa unes dates, l’any 1778 a l’església de la Salut on van romandre en un altar lateral fins la seva destrucció l’any 1936.

 
Trobo una anotació de Francesc Gurri en el seu llibre Pobles de Catalunya que ens la detalla així: Aquesta imatge possiblement del segle XIII, anava vestida amb el llavors tradicional “tontillo” o paperina. Com mostra de la meva ignorància he cercat en el diccionari castellà i he trobat aquesta definició: “Faldellín con aros de ballena o de otra materia que usaron las mujeres para ahuecar las faldas. 2. m. Pieza tejida de cerda o de algodón engomado, que ponían los sastres en los pliegues de las casacas para ahuecarlas”. Aquesta definició correspon perfectament a la resta de l’escrit que prossegueix: Aparentava estar dreta, però, sota la faramalla, era una talla i estava asseguda.

Per acabar d’il·lustrar aquesta crònica he  aprofitat una fotografia de l’altar major barroc de Roger Vinent Arnau. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada