SANT JULIÀ DE VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

I finalment posem el nostre punt final a la visita realitzada a Vallfogona del Ripollès. El principal motiu, seguint la guia de Catalunya Romànica, de visitar el poble de Vallfogona és la seva església sota l’advocació de Sant Julià. Això no vol dir, que hem acabat de visitar el lloc però si que, posposem la nostra visita a l’església de Santa Magdalena de Cambrils per a una altra ocasió. Ens sorprengué el mastodòntic edifici de l’església de Sant Julià, però tot té la seva explicació.

 

 

El poble de Vallfogona (73 h el 2005) va néixer per voluntat dels senyors de la Sala de tenir un nucli de gent prop de la seva residència, i per això no es formà entorn de l’església, com tants pobles antics de la Catalunya Vella. Era una població protegida i fortificada, a la qual s’accedia per un portal que subsistí fins al principi del segle actual. Dins aquest clos murat només hi havia una plaça quadrada i alguns carrerons estrets. Si bé moltes cases han estat restaurades, la part antiga de Vallfogona encara conserva tota la fesomia de poble medieval. 

El lloc de Vallfogona és documentat des de l’any 900 en múltiples documents de vendes i donacions de terres i alous situats a la vall de Vallfogona a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Apareixen documentat amb diferents variacions: Vallefacunda, Vallfecunda, valle que nominant Fecunda o Vallefagonda.

 

Les propietats i interessos del monestir a la vall foren reconeguts ja l’any 913, en judici fet a l’abadessa Emma pels habitants de diversos pobles propers al monestir, de la propietat dels seus camps i terres en favor d’aquesta, en presència dels comtes Miró de Cerdanya, i Sunyer de Barcelona i dels vescomtes Ermemir i Unifred.  

Aquest procés d’apropiació i d’interessos del monestir en la vall culminà l’any 960, en el moment en que l’abadessa Ranlo féu consagrar l’església de Sant Julià de Vallfogona, que ella havia mant erigir i que esdevingué el centre religiós de tota la vall.

 

La consagració de l’església de Sant Julià (o Sant Filibert) de Vallfogona es realitzà el 23 d’abril, dies després de la consagració de les esglésies de Vidrà i de Llaés, portada a terme juntament amb la de Sora, per l’abadessa Ranlo i el bisbe Ató de Vic, que donaren a la nova església diversos objectes de culte.  

La presència del bisbe Ató s’explica per la pertinença del lloc de Vallfogona al comtat d’Osona i a la diòcesi vigatana; així l’església apareix inclosa en les tres llistes parroquials d’aquest bisbat redactades entre els segles XI i XII.

 

La vall de Vallfogona , juntament amb les seves parròquies formava part del terme jurisdiccional del castell de Milany, fet que aprofita el vescomte de Besalú, senyor del lloc, l’any 1017, en extingir-se comunitat femenina de Sant Joan, per recuperar el domini de l’església. Domini que no fou restituït al monestir de Sant Joan fins l’any 1083, pel vescomte de Bas, Udalard. L’any 1150 en l’acta de consagració de l’església del monestir, aquest veia confirmada la possessió. 

El segle XII el temple fou substituït per un altre d’una nau amb volta, dividida per arcs torals, la qual fou castigada pel terratrèmol de l’any 1428, de manera que calgué construir una nova volta, que fou feta en arc ogival.

 

Aquesta església es féu insuficient des del moment en el qual l’any 1335 fou edificat el castell de Vallfogona, a l’entorn del qual anà creixent el nucli de població. Per això l’any 1756, dintre la febre renovadora del segle XVIII, s’inicià la construcció d’un nou temple, que s’inicià darrera la romànica, la qual s’anava aterrant a mesura que es bastia la nova. Per raons desconegudes, aquesta nova església no s’acabà, i l’edifici actual té mitja nau de la vella església romànica, que fa de part davantera a la començada el 1756. El resultat és una edificació híbrida molt peculiar, amb la part posterior de mesures molt més grans i d’estil barroc popular.  

La nova edificació construïda segons l’estil de l’època, és de tres naus i el presbiteri al fons, del qual només fou construïda la part superior amb dos trams d’arc. D’aquesta manera restà salvaguardada la part anterior de l’església romànica, la qual conserva a la seva façana una bonica porta.

 

Del primitiu edifici romànic només resten la façana de ponent  i una part de la nau central d’un edifici de tres naus, coberta amb voltes reforçades per arcs torals, del qual, com element més estable, resta la porta.  

A la dreta de la façana (que té esgrafiats del segle XIX i és coronada per un pesant campanar), hi ha adossada una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar. Aquesta església s’abandonà, i passà a fer la funció de parròquia el santuari de la Salut, però al desembre del 1990 s’iniciaren les obres de restauració. 

Actualment encara hi ha un cartell que avisa de l’estat ruïnós de l’edifici. 

Com veiem la història és plena de successos però la porta d’entrada ens crida de seguida l’atenció.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.