Cercàvem
en l’aiguabarreig de les terres de la comarca del Ripollès i d’Osona quan vam
veure i visitar aquesta església sota l’advocació de Sant Joan, de Sora, segons
quines dades, però potser més pròpiament, del Noguer. L'església de Sant Joan
del Noguer, es troba aturonada a l'esquerra de la riera de Sora (sobre la
carretera), prop del mas de Sant Joan, antic mas del Noguer.
Sora
és situat al sector septentrional de la comarca d’Osona. Limita al nord amb el
municipi ripollès de les Llosses, a l’est amb Montesquiu i Sant Quirze de
Besora, al sud-est amb Orís, al sud amb Sant Boi de Lluçanès i al sud-oest i
sud, amb Sant Agustí de Lluçanès i Alpens, respectivament. El terme de Sora ha
estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una
vinculació específica amb aquesta sub-comarca, i sí amb els antics termes
meridionals del Ripollès.
A
la recerca etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:
incerta, probablement pre-romana.
El
terme de Sora és documentat a partir de l’any 906, quan el consell de Sant
Tiberi d’Agde, els pares conciliars confirmaren al monestir de Sant Joan de les
Abadesses els seus béns, entre els quals es trobava el de Sora amb els seus
confins.
De l'església de Sant Joan no hi ha notícia de la seva existència fins l’any 1245,
quan Beatriu de Posa, en el seu testament, va llegar dos sous a l’església del
Noguer. No hi ha cap constància documental de cap altra capella abans d’aquesta
data.
Les
notícies posteriors només parlen de la persistència, la vinculació als
propietaris del mas que tenien cura de la seva conservació i que el rector de
Sant Pere de Sora hi celebrava missa diverses vegades a l’any.
L’edifici
que ha pervingut fins l’actualitat només ha tingut algunes restauracions, i
malgrat trobar-se sense culte des del 1936, la solidesa de la seva construcció
fa que encara es trobi dempeus, si bé totalment abandonat a la seva sort.
Alguna ànima bondadosa ha posat una porta de ferro i un cadenat per impedir–hi
l’entrada i així protegir-la de qualsevol acte de vandalisme.
La
capella és un edifici senzill d’una sola planta rectangular, sense absis. La
coberta és de volta de canó apuntada, la qual fou bastida al final del segle
XII, d’acord amb la tradició romànica i seguint una tècnica constructiva molt
rústica.
L’edifici
té dues finestres de doble esqueixada, l’una a la paret de ponent i l’altra a
migjorn que és tapiada. També té dues obertures més a la paret de llevant.
La
portalada de cara al migdia és de punt rodó amb dovelles ben tallades.
Les
parets han estat fetes amb un aparell de carreus grossos, els uns molt ben
tallats i els altres irregulars, tot i que no segueixen gaire les filades
horitzontals, l’aparell queda molt ben travat i extraordinàriament ben
conservat.
La
coberta és feta amb lloses de pedra i es troba en bon estat de conservació. Ha
ponent hi les restes del que podia haver estat un campanar d’espadanya de dos
ulls però només hi ha dempeus la paret central.
Admirava
la grossària de les pedres de les parets de l’edifici i no m’estranyava que es
mantingues dret malgrat els anys.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada