EL CASTELL D’EL BRULL. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Visitàvem aquests dies el poble d’El Brull i ens va encantar la seva història i  personalitat i també l’esforç per ser un punt de turisme per visitar i conèixer. 

El poble del Brull (843 m. alt i 115 h.2005) és al peu del pujolet coronat per les restes del Castell, del qual resten una torre d’angle i un llenç alt de mur.

 

I com no ens va cridar l’atenció les restes que formaven el castell. Com hi ha nombroses dades suposo que verídiques en els cartells i els plànols que envolten el monument passo a copiar-los per explicar la seva història.  

Des d’aquest punt elevat es controlaven i protegia el territori que tenia adscrit. Malgrat les seves dimensions modestes: el terme que administrava s’estenia per tot el Brull, Seva i la Castanya. 

La primera referència que esmenta l’existència del castell és un document perdut de l’any 994, en que el comte de Barcelona. Borrell II, feia senyor del castell a Ramon I d’Osona-Cardona. Malgrat la incertesa d’aquest primer testimoni, la propietat del castell sembla que efectivament recaigué en els comtes de Cardona, ja en temps de la vescomtessa Guila de Cardona, a mitjan del segle XI. 

El castell estava dotat d’una castlania, a part de diverses terres i drets. El castlà era l’encarregat del govern i jurisdicció sobre els dominis del castell que el senyor els hi havia confiat. Aquesta figura anà canviant de família, mentre el domini real del castell seguia en mans dels vescomtes de Cardona.

La propietat del castell acabà derivant, ja en el segle XII, en un violent episodi. El conflicte de la seva possessió entre el senescal Guillem Ramon de Montcada i el vescomte Guillem Ramon de Cardona, tenia els orígens en l’empenyorament del castell i llurs terres que feu el vescomte a Guillem Ramon de Montcada. Volent recuperar la propietat el vescomte, i creient que no havia estat rescabalat suficientment el senescal, el plet acabà amb l’ocupació per la força del castell a mans del vescomte. 

A mitjan del segle XIII els Cardona van vendre el castell i les seves possessions al bisbe de Vic. Aquesta canongia es va anar creixent paral·lelament amb els drets que diverses persones tenien encara sobre el castell, esdevenint-ne així, el darrer propietari. 

Però aquesta propietat no aconseguí aturar les disputes  sobre el castell, ja que hi ha documentades diverses disputes entre castlans. 

De castlans n’hi havia diversos (castlà major, intermedi i menor), però els que acabaren residint al castell foren la família dels de menor rang, els Brull, que devien estar arrelats al terme o prengueren el nom del castell. 

Les ruïnes que avui poden contemplar-se testimonien totes aquestes vicissituds viscudes al llarg de 1000 anys. En el mur que té més alçada (10 m.) es pot veure els encaixos de bigues i bastides, que demostren que l’edifici constava d’una planta baixa i dos pisos. 

Al segle XIV, l’estat del castell ja era precari i foren moltes les demandes per arreglar les escales que duien a les torres, o que palesaven el mal estat de les cobertes, la manca de teules, i les  portes i els porticons en mal estat. 

El castell quedà finalment malmès i deshabitat al segle XV, segurament en el marc dels conflictes de la guerra civil catalana i les guerres de remença. 

Avui encara està dempeus part de la paret i d’una de les quatre torres del castell. Són el testimoni d’un edifici que en origen tenia una planta pentagonal, amb quatre reforços cilíndrics en el seus angles principals. En època encara alt medieval les parets del castell es van realçar, i es convertiren els reforçaments cilíndrics en veritables torres de defensa i guaita. 

La migradesa de les restes que es poden observar, poc diuen de les seves característiques internes, tot i que es sap, que en bona part els murs conservats pertanyen als segles XII i XIII.  

Un indret més del nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.