Vallestàvia
(oficialment en francès Baillestavy) és un poble situat a
l’esquerra del riu de Lentillà, afluent per la dreta de la Tet. A 365 metres en línia recta al nord-nord-oest
del poble i de l'església parroquial actual hi ha l'antiga església
parroquial de Sant Andreu de Vallestàvia, romànica, amb el cementiri
en el seu entorn.
A
diferència de la monogràfica de Catalunya Romànica que ens parla d’una església
en runes en la nostra visita en agost del 2016 l’església de Sant Andreu de
Vallestàvia estava en plena reconstrucció després d’una excavació d’ordre
arqueològic. Hem d’agrair a les persones que feien els treballs la seva
amabilitat al deixar-nos conèixer l’interior de l’edifici.
Aquesta
església fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Així consta
per primer cop l’any 1011, juntament amb tota la vall, en la butlla del papa
Sergi IV adreçada a aquest monestir. Hi ha diverses notícies posteriors de la
parròquia de Sant Andreu de Vallestàvia, com a domini de Sant Miquel de Cuixà. Els
drets de l’abadia de Cuixà sobre la parròquia i el terme, exercits pel cambrer
del monestir, perduraren fins a la Revolució Francesa.
El
temple primitiu de Sant Andreu es degué abandonar en construir-se un nou
edifici sobre el setial del castell de Vallestàvia, potser al segle XVII. És
una església d’una sola nau, força llarga, capçada a llevant per un absis
semicircular. La nau és coberta amb una volta de canó que descansa sobre arcs
laterals de mig punt suportats per pilars: hi ha quatre arcs imbuïts a cada
costat de la nau. Aquesta nau és reforçada per un arc toral de mig punt, sobre
pilars, situat a la meitat oriental. La volta de l’absis és de quart d’esfera i
en la seva comunicació amb la nau és precedida per un arc presbiteral de mig
punt, també damunt pilars adossats.
La
porta d’entrada és a la façana de migdia, a la seva meitat oest. Al sector restant
del mateix mur s’obrien dues finestres de doble esqueixada, una de les quals
resta tapiada, i totes dues modificades. Al centre del frontis o façana de
ponent hi ha una finestra petita, rectangular, d’un sol biaix, que té aspecte
de sagetera. A l’absis s’obren dues finestres de doble esqueixada, situades al
centre i a la banda de migdia.
A
l’extrem occidental de la nau, damunt del frontis, es dreça un campanar
d’espadanya. És de tres pilars closos per dos arcs de mig punt i amb coronament
de doble vessant.
L’església
presenta algunes transformacions més o menys tardanes. Al mur septentrional hi
va ésser afegida una capella, obrint el segon arc lateral des de l’est, el qual
serví per a comunicar-la amb la nau. És una capella d’estructura singular, amb
planta semicircular molt allargada, coberta amb volta i amb una única finestra,
minúscula i d’una esqueixada, a llevant.
Les
voltes de canó de la nau i de quart d’esfera de l’absis han estat bastides amb
pedres petites i morter. L’arc toral de la nau ha estat parcialment refet amb
ciment. Les dovelles són llargues i estretes, treballades simplement a cops de
martell. Té impostes a perfil de pla i bisell. Els seus pilars no sobresurten,
ja que són, alhora, els suports dels arcs laterals d’aquest sector.
Una
factura pràcticament idèntica presenta l’arc triomfal. El fet que els pilars
també siguin comuns amb els arcs laterals motiva que els brancals formin un
simple plec i que l’únic element destacat sigui la mateixa arcada de mig punt.
La
portada consta, al vessant extern, de dos arcs en gradació, el més gran de mig
punt i el situat vers l’interior una mica rebaixat. No tenen impostes. L’arc
extern i més gran, fet amb dovelles curtes i força ben tallades, presenta la
combinació de tres tipus de mineral: pedra calcària, granit i esquist. Les
dovelles hi han estat col·locades en alternança, segons el color de la pedra.
Resta palesa la voluntat dels constructors medievals d’aconseguir un efecte
ornamental, cromàtic, amb uns mitjans pobres i de certa rudesa.
El
temple ha conservat cinc finestres, dues obertes a l’absis —al centre i a la
banda sud— i tres a la nau —una al frontis i dues a la façana meridional—. Les
finestres de l’absis són de doble biaix, amb els arcs de mig punt fets amb
dovelles petites i curtes, de tova o pedra calcària porosa. Les dues del mur de
migdia de la nau són també de doble esqueixada, però han estat modificades,
sobretot la situada més a llevant, que té l’arc de forma rebaixada i els
vessants irregulars. L’altra ha estat tapiada i només manté intacte l’arc
extern, que és de dovelles de granit, molt petites. La finestra situada al
centre de la façana de ponent és d’estructura ben diferent de totes les altres:
d’un sol biaix i de forma rectangular, com una sagetera.
Té interès l’observació dels aparells per intentar entendre les etapes constructives d’aquesta església. Tot el sector occidental de la nau, en una llargada una mica superior a la seva meitat, és construït amb un aparell rústec, d’aspecte arcaic. El sector oriental de l’església —l’absis, enterament, i els trams d’ambdós murs laterals que li són propers— presenta un tipus constructiu força diferent de l’anterior. L’aparell hi és força més regular i molt menys rústec. El formen carreus petits, sense polir, i blocs de pedra bastament treballats, però escollits per la forma allargassada i estreta. La diferència entre ambdós aparells és més clarament apreciable en els paraments externs.
Pel
que hem apuntat fins aquí, entenem que es pot establir l’existència de dos
sectors de l’edifici medieval, els quals correspondrien a dues etapes
constructives de diferent datació. El mur perimetral de la nau al sector
occidental, fins a poc menys de les tres quartes parts de la llargada actual de
l’esmentada nau, correspondria a una pervivència de l’església més antiga.
Aquesta església, amb l’aparell més rústec, al qual pertany la
finestra-sagetera del frontis, probablement hauria tingut coberta de fusteria a
la nau.
El
sector oriental de la nau i l’absis semicircular correspondrien a una important
reconstrucció del temple, la qual hauria comportat un allargament de la nau i
la construcció d’una nova capçalera. En aquest mateix moment es cobriria tot
l’edifici amb volta. Per tant, hi correspon tota l’estructura d’arcs laterals
bastits per suportar aquesta volta, i també els arcs torals i triomfal i les
finestres de doble esqueixada.
L’estructura
complexa del vessant intern de la portada s’explica, precisament, pel regruix
del mur primitiu, fet quan s’introduí la volta de la nau.
No
és fàcil apuntar una aproximació cronològica gaire ajustada. Pensem, però, que
les restes subsistents pertanyen, probablement, al temple que existia l’any
1011. Pot datar de la darreria del segle X o de les primeres dècades del segle
XI.
L’obra
de reconstrucció i ampliació de l’església presenta l’aparell de carreuó amb
juntes incises propi de l’arquitectura religiosa del segle XI. S’avé amb les
fórmules constructives del romànic de tipus llombard del segle XI. Probablement
data de la segona meitat o de cap al final d’aquest segle.
Ja
fa anys es realitzaren unes excavacions arqueològiques a l’interior de l’antiga
església parroquial de Sant Andreu de Vallestàvia; la seva finalitat era
l’estudi de la indústria metal·lúrgica que, en altres temps, s’havia desenvolupat
a la vall del Lentillà. Cal dir que l’interès per dur a terme aquest estudi
arqueològic partí de la troballa fortuïta de 9 monedes en aquesta església el
mes d’agost del 1977.
Actualment
es manté la hipòtesi de l’existència d’una farga medieval en aquest indret.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fons
majoritari: Catalunya Romànica
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada