SANTA MARIA DE SERRABONA. BULA D’AMUNT. ROSSELLÓ CATALUNYA NORD

PETJADES PEL ROSSELLÓ

Santa Maria de Serrabona és un antic priorat agustinià situat en una vall afluent del Bulès, en un esperó rocós de 598 m d’altitud.

L’església de Santa Maria de Serrabona és esmentada per primera vegada el 26 de desembre de 1068, en la venda de la meitat d’un mas, al lloc dit Casals, que afrontava amb el coll de Glorianes, el terme de Sant Joan d’Arsós, el Bulès (rívo Bula) i el terme de Santa Maria de Serrabona.

En aquesta església fou fundat el priorat de canonges augustinians de Santa Maria de Serrabona el 3 de març de 1082. La iniciativa de la fundació venia d’unes “persones a les quals pertanyien els predis per dret hereditari”, a saber: Ramon Bernat, vescomte (de Cerdanya), Bernat, germà seu. Bernat Ramon (fill del vescomte) i Ramon Matfred (de Cortsaví, senyor de Cortsaví Mollet). Aquests donaren a la dita església tot el que hi posseïen de tal manera que ho posseïssin els clergues que hi viurien canònicament.

Havent trobat els clergues, cridaren el bisbe, el qual volgué d’antuvi elegir el prior, de la qual cosa els fundadors es negaren, dient que preferien renunciar a fundar el priorat. Aleshores el bisbe cedí i s’arribà a l’acord que en l’esdevenidor aquest dret pertanyeria sols als clergues i canonges de dita església segons disposa la regla de sant Agustí. Aquests elegiren com a primer prior Ramon Ermengol. Després, el bisbe confirmà la inviolabilitat dels predis donats, “sota el lligam de l’excomunicació”.

L’esdeveniment determinà l’adhesió entusiasta de molts senyors els quals acudiren de totes parts. En un document n’anomena uns quants, entre els quals es trobava Bernat Gilbert, que vingué el primer i donà l’exemple als altres, dels quals són citats encara dotze fidels més. Segons es fa esment en l’acta de fundació, uns guariments miraculosos havien mostrat “quant amable a Déu era aquest lloc”.

Un altre document important per al coneixement dels primers temps del nou monestir és l’encíclica mortuòria que el capítol de Serrabona envià als monjos de Santa Maria de Ripoll, els quals els havien anunciat la mort de llur abat Bernat, esdevinguda el 20 de juny de 1102 Després d’uns versos d’elogi del difunt, fan el necrologi de les germanes converses, dels frares i dels conversos finals des de la fundació del monestir. A més del primer prior, Ramon Ermengol, del cellerer Udalgar, dos frares, un convers, un prevere i un pelegrí, s’esmenten quatre germanes converses, entre les quals hi havia Ricarda i Estefania, que anaren a Jerusalem. Serrabona era, doncs, al començament, un monestir en certa manera doble i això devia ser una característica, poc coneguda, dels primers monestirs augustinians, perquè el fet és confirmat també pels priorats d’Espirà de l’Aglí i de Cornellà de Conflent. Es molt suggestiva també la menció de les dues converses que s’havien encaminat cap a Jerusalem, seguint evidentment la primera croada de 1096-99.

Mig segle després, l’església de Serrabona, en part reconstruïda i eixamplada, fou objecte d’una segona consagració el 25 d’octubre de 1151 per Artau, bisbe d’Elna, i Bernat, bisbe d’Urgell. Segons consta en el document l’església  havia estat reedificada pel prior Pere Bernat amb la seva comunitat, els habitants del lloc i altres prohoms. El bisbe d’Elna li confirmà els delmes, les primícies, les oblacions i els alous que posseïa o posseiria en el futur. A més, li confirmà i concedí les esglésies de Sant Joan d’Arsós, de Barbadell, de Vilella, de Jóc i de Marinyans, amb llurs territoris, delmes i dependències. El bisbe d’Urgell féu el mateix per les esglésies cerdanes d’Urtx i d’Ur. 

Cal fer notar que les esglésies de Sant Joan d’Arsós, de Sant Nazari de Barbadell i de Santa Eulàlia de Vilella ja havien estat donades a Serrabona pel bisbe d’Elna, Udalgar de Castellnou, l’any 1145, i que el bisbe Bernat d’Urgell havia donat l’església de Sant Martí d’Ur el 5 de març de 1151, alguns mesos abans, doncs, de l’esmentada consagració. Aquesta donació serà confirmada encara el 22 d’abril de 1163 pel bisbe d’Urgell Bernat Roger, successor del precedent a la Seu d’Urgell.

L’any 1176 Bernat, prior, compra a Ramon Fabre i als seus fills, per 50 sous de Malgona, la meitat del molí del Monistrol, dins la parròquia de Casafabre. El venedor elegeix la seva sepultura al cementiri de Serrabona i dóna al monestir el seu llit, la refecció d’un prevere i part del seu haver.

El 3 d’abril de 1261, Galceran d’Urtx i la seva esposa Xatberta venen al prior Arnau, en franc alou, pel preu de 3 000 sous barcelonesos, totes les terres, els drets i les justícies que posseeixen a Glorianes, Sant Esteve de Sofrunys, Vallestàvia, Noedes, Sant Miquel de Mollet (la Bastida), el Vilar d’Amunt, Sant Joan d’Arsós i tot el que depèn de la senyoria de Glorianes que el prior ja ha comprat a Ramon de Perapertusa, veguer del Rosselló.

El 1265, Bernat, prior, prova al comissari del rei l’alodialitat de quaranta predis que el monestir posseeix dins el comtat de Cerdanya, a part alguns masos i terres de poca importància, donats al monestir per dos vescomtes i una vescomtessa de Cerdanya, feudataris del rei dins el vescomtat.

Amb el pas del temps, Serrabona adquirí les prepositures d’Oleta (des del 1327), Jóc (des del 1361), Perapertusa, Duilhac i Rufiac (anteriorment al 1403).

L’any 1529, Joan Pancraç Salvetat, prior, obtingué una confirmació del domini de les possessions del monestir.

La desaparició de la canònica de Serrabona es produí al final del segle XVI. Per una butlla apostòlica del 19 de juliol de 1593, Climent VIII uní el priorat de Serrabona a la nova diòcesi de Solsona i destinà les seves rendes a la conservació de l’edifici o fàbrica de la catedral i als ornaments de la sagristia. L’administració dels béns de Serrabona fou confiada al capítol de Solsona, el qual nomenava un procurador elegit en el seu si. Solsona conservà la propietat del priorat, ja secularitzat, fins al final del segle XIX.

Des de la presa de possessió del capítol de Solsona, el 16 de juny de 1612, l’església de Serrabona no fou sinó l’església parroquial del petit poblet de Serrabona. L’edifici patí a partir d’aquest moment un greu procés de deteriorament, com constaten les visites episcopals i d’altres notícies dels segles XVII-XIX. En aquest període, en cada conflicte entre les corones de França i d’Espanya, Serrabona era segrestada del domini del capítol de Solsona. L’any 1679, després de la pau de Nimega, li fou retornada. Durant la Revolució Francesa, entre el 1790 i el restabliment del culte l’any 1803, l’antic priorat fou confiscat una vegada més.

De l’església documentada al segle XI (1068-1082) només resta la nau primitiva, coberta amb volta de canó apuntada, sense arcs torals, la qual era il·luminada per quatre finestres de doble esqueixada a la paret de migdia, a més de la finestra de la capçalera i, probablement, una a la façana occidental, per sobre d’una porta, avui aparedada (de la qual s’han recuperat alguns elements de gres daurat esculpits).

L’ampliació i reconstrucció del segle XII —que cal relacionar amb la consagració de l’any 1151— consistí en la prolongació de la nau vers llevant, per la construcció d’un transsepte i d’un nou absis semicircular, flanquejat de dues absidioles semicirculars buidades dins el gruix del mur, sense projecció exterior; en la construcció d’un cos col·lateral nord entre el campanar (de planta quadrada, situat al nord-oest, que podria ser obra de la fi del XI o de l’inici del XII) i el braç nord del transsepte, col·lateral sobre el qual s’obrí la nova porta principal, amb capitells esculpits, aquesta vegada de marbre rosat; i en l’edificació d’una galeria de claustre, adossada al sud de la nau i que comunica amb el braç sud del transsepte.

També la reforma del segle XII comportà la creació d’una “tribuna” o, més ben dit, d’un cor alt a la banda de ponent que comunicava el claustre amb el primer pis del campanar, a partir del qual es podien fer sonar les campanes durant l’ofici. Malauradament, el conjunt, sostingut per columnes i sis trams voltats d’ogives encreuades, fou evidentment desplaçat en un període desconegut (la qüestió continua essent objecte de discussió entre els historiadors). A l’extrem de ponent de la galeria del claustre subsisteixen dues sales superposades, cobertes amb volta de canó de mig punt, la superior de les quals és al nivell de la galeria; totes dues són del segle XI o XII.

A la fi del segle XIII o al començament del XIV, una tercera sala, per a ús de sala capitular, fou construïda a sobre, fet que ocasionà l’aparedament d’una finestra de la nau i també de la porta del cor occidental (al qual s’accedia, anteriorment, a partir del claustre, per una escala de pedra utilitzada des d’aleshores per a accedir a la nova sala capitular). Aquesta sala era coberta d’una volta de canó per mitjà d’arcs formers fets de dovelles molt allargades, dels quals només resten els de la paret de llevant, ja que els altres han desaparegut amb l’esfondrament de la mateixa volta. El conjunt dels altres edificis del priorat era disposat a ponent de l’església. De les ruïnes que encara subsistien a la fi del segle XIX, actualment només hi ha els fonaments, en part enterrats i que seria interessant de fer reaparèixer.

En tota la construcció s’ha utilitzat la roca local d’esquist grisenc o bru: còdols estrets i allargassats d’aspecte groller per a la nau, i treballats i disposats en filades molt regulars per al campanar s’han fet servir pedres acuradament tallades en aparell gran o mitjà pel col·lateral, el transsepte, els absis i el claustre, parts corresponents a la construcció del segle XII i a la consagració del 1151.

La major part dels estudiosos han subratllat el contrast entre la severitat exterior de l’edifici del segle XII i la riquesa sorprenent dels marbres tornassolats de l’interior. Aquesta impressió, però, deguda a l’austeritat natural de la pedra local emprada, no ha de fer descuidar el saber tècnic evident del mestre picapedrer (en aquell temps, també mestre d’obra i mestre escultor), manifestada per l’execució i la disposició de les pedres d’aparell i també en la realització de motius esculpits sobre una matèria tan ingrata com l’esquist en elements compactes, especialment elegits per a aquesta finalitat, al timpà del portal nord i als pilars de la galeria del claustre.

L’abandó relatiu de l’església prioral, esdevinguda església parroquial dels masos del terme de Serrabona després de la supressió del priorat el 1592, i el fet que hom sap que, el 1630, el visitador enviat pel bisbe d’Elna advertia de la imminent ruïna de l’església, han fet suposar que el canvi podia datar del segle XVII.

El claustre del priorat augustinià de Serrabona, reduït a una única galeria al sud de l’església per raó de la configuració estreta del terreny a la vora d’un precipici, fou erigit cap a mitjan segle XII, tot seguit després de les obres d’ampliació i condicionament de l’església consagrada el 1151. Comunicava amb el santuari i una construcció massiva, situada al sud-oest d’aquest, composta de diverses sales superposades.

El claustre de Serrabona només es compon d’una galeria que voreja la nau entre els edificis sud-oest i el creuer sud del transsepte. La galeria és constituïda per sis arcades disposades en dos grups de tres. Les tramades són delimitades per pilars massissos de pedra d’esquist acoblats, amb els angles decorats amb una motllura i cabotes. Pel que fa a les vuit columnes geminades, aquestes han estat tallades en marbre rosa de Vilafranca de Conflent.

El portal nord de Santa Maria de Serrabona, de dimensió modesta, presenta tres arcs adovellats en degradació i sense timpà. L’arcada central és decorada en la seva aresta de fulles de llorer, mentre que l’exterior mostra en l’aresta una motllura de cavet. Entre totes dues hi ha una arquivolta de secció cilíndrica, feta de marbre i decorada amb una xarxa d’entrellaçats. Reposa sobre impostes d’esquist, decorades amb un fris de palmetes, i sobre dues columnes i capitells de marbre rosat.

A l’interior de l’església encara resten alguns vestigis de pintura mural, la realització de la qual probablement es correspon amb l’ampliació de l’església l’any 1151. Encara resten alguns fragments de pintura mural amagats per la tribuna, corresponents a l’escena del Davallament de Crist als Llimbs, tot i que gran part es va perdre després del 1945 a conseqüència de les obres de restauració. En canvi, com a resultat d’aquestes mateixes obres, foren descoberts altres fragments de decoració mural al mateix mur de la nau, no lluny del cor.

Santa Maria de Serrabona és un antic priorat agustinià catalogat com a Monument històric.

Aquesta construcció religiosa conserva tal quantitat de bens arquitectònics i artístics que no se’m fa difícil expressar en aquestes cròniques. En l’obra Catalunya Romànica, fons majoritari d’aquesta, hi ha una extensa explicació de cada capitell.

Sincerament el lloc en va agradar enormement i penso, si m’és possible, tornar-hi aviat. Vam quedar enamorats de la tribuna i em va meravellar que una obra que té mil anys iva ser construïda a mà - maceta i cisell- pogués tenir tanta perfecció.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau