SANTA MARIA DE MARCÈVOL. ARBOÇOLS. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El priorat de Marcèvol es troba a uns 200 m. al migdia del poble de Marcèvol, en un planell enlairat.

Aquesta església fou la seu d’un priorat del Sant Sepulcre. Sembla que els canonges del Sant Sepulcre —orde fundat a Jerusalem el 1114 i confirmat pel papa Calixt II el 1122— d’antuvi s’instal·laren a Marcèvol, a l’església de Santa Maria de les Grades, pels voltants del 1129. El 24 de gener de 1129, el capítol i el bisbe d’Elna, Pere Bernat, van donar al Sant Sepulcre de Jerusalem i al seu patriarca, Veremund, a la congregació dels canonges d’aquest orde i als seus successors, a mans del prior Joan, l’església de Santa Maria de Marcevolo (ara de les Grades), lliure i franca amb tota la seva honor i amb el cens sinodal. No fou fins més tard, entre els anys 1142 i 1164 i potser fins i tot més endavant, que els canonges construïren un nou priorat, amb la seva església, la casa mare del qual era el priorat de Santa Anna de Barcelona.

La història del priorat estigué en bona part condicionada per la seva situació, prop de la frontera amb el Llenguadoc i el regne de França. Hom no té cap precisió documental sobre la seva fortificació, però sembla que el monestir es fortificà al primer terç del segle XIII; època plena de perill per a aquesta regió fronterera. Recordem que del 1209 al 1229, any del tractat de París, les hostilitats provocades per la croada contra els albigesos foren pràcticament incessants, amb encara una greu represa el 1242. Sols el tractat de Corbeil del 1258 hi posaria fi pel costat catalano-aragonès.

Sembla que el priorat de Marcèvol conegué el seu apogeu al segle XIII. El nombre de canonges de Marcèvol era només de quatre o cinc i, almenys al començament, eren originaris de la Catalunya del Sud, molts del convent de Santa Anna de Barcelona. Al contrari, als darrers temps semblen exclusivament, pels noms, originaris del Conflent.

A partir del 1381, per una convinença entre fra Bernat Roqueta, prior de Marcèvol, i Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, l’hospital d’Illa fou unit al priorat, però aquesta unió fou poc duradora; el 1424 ja s’havia acabat.

La decadència del priorat s’iniciaria a la mateixa època que els altres monestirs, i començà amb una decadència espiritual que provocà desordres greus i enfrontaments entre els canonges. El cop de gràcia fou l’any 1428 el gran terratrèmol, l’epicentre del qual se situà al Canigó. Cal atribuir a aquest terratrèmol la ruïna parcial de l’església prioral, fins a provocar, a partir del 1435, la deserció, del priorat, del prior Berenguer de Vall-llebrera i la major part dels canonges, potser per la impossibilitat momentània de reparar el monestir mig arruïnat. La comunitat es reconstituiria anys després i el mateix prior moriria a Marcèvol, a una edat avançada, abans del 1460. Aquest prior degué ser probablement un personatge de mèrit, des del moment que fou nomenat, l’any 1457, procurador general, vicari i visitador de l’orde dels canonges del Sant Sepulcre, per fra Pere de Ripoll, ell mateix nomenat per a les mateixes tasques per Jaume de Baldanthonis, prior general de l’orde.

Des de la mort de Berenguer de Vall-llebrera, els priors posteriors no residirien mai més a Marcèvol. És molt probable que l’ocupació dels comtats de Rosselló i de Cerdanya per les tropes franceses de Lluís XI i les turbulències que seguiren no afavorissin la prosperitat i la resurrecció del monestir. Els priors comendataris, que no pertanyien a l’orde i no residien a Marcèvol, s’acontentaven únicament a percebre’n els rèdits.

L’any 1484, l’orde dels canonges del Sant Sepulcre fou suprimit pel papa Sixt IV i el priorat fou unit a la comunitat de preveres de Sant Julià i Santa Basilissa de Vinçà (31 octubre de 1484). La butlla papal que disposava això només confirmava un estat de fet, ja que, des del 1481, Joan de Riba, de Vinçà, administrava com a procurador els rèdits del monestir, després de la dimissió del prior Nicolau Ferrer de Galbes el 1476. L’any 1482, el prevere Pere Renart s’intitulava “prior de Marcèvol”. Morí al començament de maig del 1484 i fou el darrer prior.

Des d’aquell moment i fins a la Revolució Francesa, la comunitat de preveres de la vila veïna de Vinçà administraria els béns de l’antic priorat i en percebria els rèdits.

El 10 d’abril de 1791, l’església i les terres de Marcèvol foren venudes com a “bé nacional” a un particular parisenc. A partir d’aquell moment les dependències priorals i l’església, abandonada (la capçalera es convertí en una cort de porcs), semblaven condemnades a una ruïna total.

El primer afeccionat rossellonès en la defensa del patrimoni, François Jaubert de Passà, aconseguí que l’església de Marcèvol fos inscrita en la llista nacional de Monuments Històrics del 1840. No fou, però, fins anys més tard que l’administració emprengué per primer cop unes obres de consolidació urgents.

L’església de Santa Maria de Marcèvol és un edifici de tres naus, de notables dimensions, construït amb pedres d’aparell mitjà, en la seva major part sorrenca daurada provinent d’una pedrera veïna.

La nau central és coberta d’una volta de canó de mig punt i separada de les naus laterals per quatre grans arcades, proveïdes d’impostes i amb l’arc lleugerament apuntat. Reposen sobre uns pilars massissos de planta quadrada. Dos arcs torals sostenen la volta, únicament en els quatre pilars de llevant.

La nau lateral sud presenta una volta de quart de cercle llisa, però els vestigis de pilars adossats a la paret indiquen que tenia en origen arcs torals. Pel que fa a la nau lateral nord, ha estat transformada en una sèrie de capelles, per mitjà de voltes de canó transversals entre els pilars de les grans arcades. Aquestes transformacions serien posteriors al 1476, any en què el prior Nicolau Ferrer de Galbes diu que les voltes són arruïnades.

L’absis principal, il·luminat per tres finestres de mig punt i de doble esqueixada, és l’únic decorat a l’exterior per un fris d’arcuacions de tradició llombarda. L’absidiola meridional n’és desproveïda i la septentrional ha desaparegut, segurament com a conseqüència del terratrèmol que destruí també la volta de la nau lateral nord i féu malbé l’arc triomfal de l’absis principal, el qual estigué aparedat fins a les recents obres de restauració. Aquest aparedament de l’arc triomfal dataria versemblantment del temps en què la comunitat de preveres de Vinçà havia succeït els canonges del Sant Sepulcre, com ho suggereix la data de la comanda del retaule de l’altar major, pintat per Jaume Forner el 1527.

La paret meridional de l’església ha conservat la cornisa primitiva (cavet subratllat per dos tors, separats per una gorja), i un ull de bou, avui aparedat i motllurat de manera anàloga, tots dos elements mutilats posteriorment pel teulat d’una galeria del claustre, de la qual subsisteixen uns boquets de factura rústega. Aquest claustre és esmentat en la documentació per primer cop el 1429.

La façana occidental presenta una portalada de marbre rosat de Vilafranca, de mig punt, amb llinda de marbre blanc i un timpà nu, de marbre rosat i verd, resseguida per una arquivolta de dents d’engranatge. Amb les canaletes que adornen la part interna dels muntants, és l’única decoració d’aquest portal la policromia del qual —no patinada a causa de la seva exposició al costat de la tramuntana— ha quedat com nova i contrasta violentament amb el to ocre fosc de la paret de la façana. A més d’aquesta porta, n’hi ha una altra que s’obria a la galeria del claustre, al mur sud.

Una finestra de mig punt, de tres dovellades de marbre rosat, amb arquivolta de dents d’engranatge, s’obre damunt de la portalada, sobre una cornisa (en xamfrà invers), la qual ressegueix la corba de les dues finestres laterals de mig punt que il·luminen les naus laterals, aparellades amb pedres sorrenques daurades.

Un campanar d’espadanya (obra del segle XIII o XIV), voluntàriament desplaçat cap a migdia, presenta quatre arcades, de molt temps vídues de les seves campanes. Actualment una campana amaga la buidor dels seus ulls.

La gran ara d’altar de granit de la nau principal subsisteix, encastada recentment al paviment de la capçalera.

Les dependències del priorat, a l’entorn del claustre, desaparegut, foren edificades a migdia i a llevant de l’església, com era lògic, probablement des del segle XII. Degueren ésser fortificades a la primera meitat del segle XIII. 

El recinte fortificat subsisteix íntegrament a ponent, a migdia i al costat de llevant (l’església mateixa era en gran part la fortificació del costat nord) i delimita un gran espai rectangular al sud i a l’est del temple. Els murs són foradats amb nombroses espitlleres i han perdut el coronament de merlets, però conserven dues portes de mig punt: una a la façana de ponent, protegida per un matacà, i l’altra que s’obre al costat de llevant i és aparedada.

Dels antics edificis priorals, en resta essencialment una sala gran i alta, construïda darrere la muralla de ponent, primitivament coberta de fustam sobre un arc diafragma de mig punt, aparellat de belles pedres picades, que la dividia en dos trams. El bigam avui ha desaparegut, però els boquets de pedra que sostenien les bigues al llarg de la muralla oest són intactes, com també el gran boquet de fusta que suportava la biga mestra al cim de l’arc diafragma, de manera que el dibuix del teulat a dos vessants és ben marcat a les extremitats de la sala i al damunt de l’arc.

Més tard (segle XV o XVI), la sala fou partida en dues, en alçària, per la creació d’un pis baix, cobert d’una volta de canó llis de mig punt. La porta de ponent fou aparedada i quan hom la volgué reobrir, es retrobà, amagat dins la maçoneria, el muntant i la imposta de l’arc diafragma, prova evident de la disposició primitiva.

Entre aquesta sala i la nau de l’església, però al primer pis, una habitació —a la qual hom accedeix per una escala exterior a partir del pati— conserva els vestigis d’una antiga xemeneia d’angle, amb llinda i muntant de fusta, aquest quasi intacte, amb motllures gòtiques que el situa al segle XV. Els edificis probablement utilitaris que es disposaven al llarg de la muralla sud han desaparegut en la seva major part, a excepció d’una cort que ocupa l’angle sud-est.

L’interior de l’església prioral de Santa Maria de Marcèvol, tot i l’austeritat tan marcada, hi trobem uns pocs detalls esculpits, de gran simplicitat. En els arcs formers del tram presbiteral, que són més baixos que els restants de les naus, als costats de llevant hi ha dues impostes amb frisos en relleu. Presenten el tema característic de daus o escaquer. D’aquestes dues, la imposta de l’arc meridional té el fris de daus interromput per una figura zoomòrfica, una mena de peix-ocell (cos i cua de peix i el cap amb un gran bec), de relleu pla i llis

En el frontis o façana de ponent del temple de Santa Maria de Marcèvol, a l’esquerra (N) e la portada, uns carreus de pedra sorrenca tenen diferents grafits a la superfície.

En el conjunt ben conservat veiem tres creus gregues i tres creus llatines, una creu patriarcal, una mena de sageta, una espiga i dos traços més encara més simples.

Encastada a l’esquerra del portal de l’església prioral, hi ha una làpida de marbre rosa que conté l’epitafi del prior Bertran de Trillà, que morí a la vigília de les calendes de març (28 de febrer) de l’any 1282.

A l’esquerra de la làpida anterior, a un nivell inferior, n’hi ha una altra, també de marbre rosat, que procedeix del poble de Marcèvol, on fou descoberta per l’arxiver el segle passat. Conté l’epitafi del prior Jaume de Piera, que morí el 16 d’octubre de 1288.

A l’angle NW de l’interior de l’església s’ha conservat una pica baptismal. És col·locada sobre un peu cilíndric. És una pica molt senzilla que té forma de copa semioval, tallada en un sol bloc de pedra calcària. És completament llisa, sense el més mínim detall ornamental. L’extrema simplicitat de la peça fa difícil una datació. Podria ser, molt bé, coetània de l’església.

L’absidiola sud de l’església de Santa Maria de Marcèvol ha conservat una part notable de la seva decoració, pintada al fresc, desgraciadament en força mal estat. Hom hi veu representat el pantocràtor, entre l’alfa i l’omega, que beneeix amb la mà dreta, i que és inclòs dins una màndorla de forma romboïdal, sembrada d’estels. A cada costat de la màndorla, a la part superior, hi ha dos àngels turiferaris.

A la part inferior, dos àngels més sostenen la màndorla relligada a l’arc triomfal per dues bandes laterals, decorades per mitges palmetes. No queda gran cosa llegible de les figures del tetramorf que estava representat amb tota probabilitat a l’arc triomfal. El dibuix general és força esquemàtic i els colors es redueixen a una gamma molt curta, blanc rosat, roig i blau. És una obra arcaïtzant i d’una innegable rusticitat, amb data probablement del darrer terç del segle XII.

Els batents de fusta de roure de la porta de l’església de Santa Maria de Marcèvol, a la façana de ponent, mantenen bona part de la ferramenta romànica, formada per les característiques cintes o tiges horitzontals que desenvolupen dobles volutes afrontades, en els extrems. Algunes tenen també un o més parells de volutes entremig. Hi ha també altres jocs amb volutes més petits i simples, nombroses petites peces en S i un parell de tires llises.

En aquest conjunt han desaparegut únicament les peces de la part més baixa, on malgrat tot en queden alguns fragments. Actualment es conserven sis rengles sencers d’elements disposats de manera força regular a cada batent.

És un conjunt de ferro forjat de porta d’església força notable, si bé seguint els models tradicionals, àmpliament repetits en un període cronològic ampli. És possible que dati de la mateixa època que la portada i l’edifici on és situat, o de poc més tard; és a dir, de la segona meitat del segle XII.

L'edifici, classificat com a monument històric el segle XIX, ha estat restaurat a partir dels anys 1970. Modernament s'hi ha instal·lat una comunitat laica, que té cura de la restauració de l'església (declarada monument nacional) i les dependències priorals.

Malgrat el temps passat des de la nostra visita és un dels llocs on desitgem tornar-hi.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia. M. Rosa Planell Grau