SANTA AGNÉS DEL MUNT. MATADEPERA . VALLÈS OCCIDENTAL

TERRES DEL VALLÈS OCCIDENTAL.

Aquesta vegada la nostra excursió unia els dos ideals del grup: fer una mica d’esport caminant per la muntanya i visitar de nou un lloc emblemàtic digne de recordar. 

Visitàvem en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac la abandonada ermita-convent de Santa Agnès. 

Deixàvem el cotxe a l’aparcament de coll d’Estenalles i caminàvem fins a coll d’Eres i més tard arribàvem al morral o cova del Drac. Pocs metres després agafaven un viarany, que davallava canal avall, fins arribar a ruïnosa ermita, oberta a tots el vents. Recordo de dos nits de bivac en temps de joventut.  

Aquesta ermita (900 m. alt) és construïda sota la roca en un dels indrets més feréstegues i bells de la muntanya, al mateix temps prop del monestir de Sant Llorenç de qui depenia. 

 

Hi ha dues teories sobre l'origen de l'ermita de Santa Agnès. Una suposa que es tractava d'un cenobi de monges benedictines. I l'altra considera que va ser creada per deo-donades, (altra informació les anomena penedides) sense cap vincle amb un ordre concreta, que feien tasques domèstiques per les comunitats religioses.  

Les primeres referències escrites a l'ermita es remunten al 1341. Es troben en el testament de la dona d'en Pere Noguera, de Sant Llorenç Savall, la qual demana ser enterrada al monestir de la Mola i deixar "tres diners" a l'ermita de Santa Agnès. 

El 1585 es construeix una casa per a ermitans. 

Entre les persones que, en diverses èpoques van viure a l'ermita de Santa Agnès, destaca el Beat Bonaventura Grau. Va néixer a Riudoms i es va traslladar a Terrassa per fer d'infermer durant una epidèmia de pesta. Després de fer aquesta tasca, va passar diverses temporades fent d'ermità a Santa Agnès. Al Beat se li va aparèixer la Mare de Déu per demanar-li que anés a Roma per reformar l'ordre dels franciscans.

 

Però es té constància d'altres ermitans, que van obtenir l'aprovació del Vicari General per a viure i tenir cura de Santa Agnès. Estan documentats els següents ermitans: Jaume Llobet; Reverend Francesc Datzira, del bisbat de Vic; L'esmentat Bonaventura Graun; Jaume Rovira, de Moià; Jaume Ballver (va ser de nou nomenat per segona vegada el 1730); G. Planelles; Josep Font; Joan Perramon.

Hi han moltes mostres de la devoció a Santa Agnès per part dels pobles dels voltants.  

El 1651 el consell de la vila de Terrassa va en processó a l'ermita per demanar els beneficis de la pluja. 

Tot i la distància, Santa Agnès va tenir molts devots de Granollers. Hi ha constància que encara l'any 1722 van anar a venerar-la i van obrar-li un retaule.

El 16 de juliol de 1791 un fuster de Barcelona, per indicació del Prior de Sant Pau, trasllada la imatge de Santa Agnès al monestir de Sant Llorenç. Així va quedar totalment abandonada l'ermita. 

L’antiga capella romànica va ser refeta en època gòtica. El conjunt consta d’una petita nau coberta amb volta apuntada que la part de la capçalera és excavat a la roca viva, lloc on deuria haver l’altar. 

Al seu costat és troben unes piques naturals que en temps de pluja recullen aigua que provenen de les filtracions de la roca. El meu pensament em recorda que l’aigua era fresca i bona, malgrat que a vegades per agafar-ne s’havien d’apartar les salamàndries. 

Al segle XV , es construir el tancament del recinte i l’edifici de tres plantes que havia annex a la capella, del quals només queda dempeus la façana de l’habitacle. 

 

Recordo, si la memòria no em falla, un passadís situat rere l’altar que conduïa arrossegant-se dins un forat fins a la part superior de la roca que cobreix la nau. Potser amb els anys ja ha quedat obstruït el pas. 

 

Alguna persona ben intencionada ha instal·lat una petita capella en l’interior del temple. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.

SANT SERNI DE PRATS. PRATS I SANSOR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem el poble de Prats, més conegut per la seva doble denominació com a municipi, de Prats i Sansor.  Situat al peu del vessant septentrional de la plataforma terciària de Grus (Urus). Es troba a 1.124 m. d’alçària, dividit en tres veïnats ben definits: Capdevila, el Barri, i les cases que envolten el carrer de Sant Salvador de Predanies. És el municipi més petit de la comarca  (104 h.2001) i es troba als límits històrics i geogràfics (pel coll de Saig) entre la Petita (la Batllia) i la Gran Cerdanya. 

 

El lloc de Prats és esmentat des del 1086. Capdevila, actualment unes poques cases antigues –només hi viuen tres famílies–, és damunt un tossal rocós. Va ser el nucli original, en construir-s’hi un castell i estar emmurallat per la seva estratègica situació, prop del coll de Saig, a l’antic camí de Bellver a Alp. L’església de Sant Serni és a un extrem del barri de Capdevila,  fora del nucli de la població. 

El 1233 hi hagué una concòrdia entre Nunó Sanç, comte de Rosselló, i Roger Bernat, comte de Foix, per la qual es determinà que la força de Prats (“ forcia de Pratis ”) restés per al primer, bé que aquest no podia millorar-la. Els Pinós hi tenien rendes, com és documentat el 1271.  

L'església de Sant Serni és un edifici d'origen romànic, del segle XII, molt remodelat durant el segle XVIII, quan es va construir el frontispici i el portal d'entrada, que duu la data de 1777. De l'obra romànica subsisteixen alguns fragments del mur de tramuntana, reforçat amb contraforts afegits posteriorment. 

Edifici d'una sola nau amb volta de canó bastant llarga i molt alta. Té quatre capelles laterals, sent les dues del costat de l'altar fondes (4 o 5m). Els murs van regruixats interiorment per arcades, sobre les quals reposa la volta de canó, i amb un campanar d'espadanya de dos ulls sobre la façana de ponent, amb aparell ben tallat, on hi ha la porta, refeta el 1777.  

L'absis és semicircular. 

El baptisteri es troba entrant a mà dreta sota un arc de mig punt, on hi ha una pica baptismal romànica del segle XIII. El cor està construït amb fusta, i per ell s'arriba al campanar. Sota l'escala del cor hi ha un arc de mig punt on hi havia una porta, actualment tapada.   

Destaca la seva porta pels forjats en que està feta, cobrint per complet ambdós batents de la mateixa. La fusta d'aquesta porta és nova. La ferramenta aprofita alguns elements de la porta original. 

Va ser restaurada el 1960 i es decorà la paret absidal, recta, amb pintures de Bernat Sanjuan, que representen el pantocràtor i sant Serni i sant Isidre.  

Sant Serni de Prats és un monument  protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ANDREU DEL PRAT DEL CAMPANAR. LA MASSANA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

Visitàvem aquesta església que com el seu nom ens indica és enmig d’un prat en les belles contrades andorranes. Sant Andreu del Prat del Campanar a 1.505 m. d’altitud es troba situada a la sortida del poble d'Arinsal, en direcció l'estació d'esquí del mateix nom, dins la parròquia de la Massana. 

 

De l'existència d'aquesta capella no es té documentació escrita, sinó només oral. El temple va patir diversos allaus de neu entre els segles XIII i XVII, fet que va provocar que fos abandonada. 

L’actual edifici és una reconstrucció feta l’any 1975. De l'edifici romànic només es conserva la part inferior dels murs, que van ser trobats gràcies a unes excavacions arqueològiques fetes a la zona.  

Està formada per una nau rectangular coberta amb volta de canó, molt poc freqüent a les Valls d'Andorra, i acabada en un absis semicircular decorat amb arcs cecs i lesenes, molt matussers.  

De fet s'han trobat restes de les arrencades de quatre lesenes i només se n'han construït dues. 

En el mur oest trobem la porta d'accés, de forma rectangular. Prop d'aquesta també trobem una finestra quadrada i un campanar de cadireta d'un sol ull. 

Durant les excavacions es van trobar diversos esquelets prop del mur de tramuntana. Adossat al mur de migjorn també es van trobar els fonaments d'una estança de planta quadrada. Es creu que podria ser la base del campanar, que va donar nom al lloc.  

Durant aquestes tasques també es van trobar diversos fragments de pintura mural. Els fragments, malgrat ser nombrosos, són massa petits com per poder treure alguna conclusió sobre la seva iconografia. Les pintures podrien ser de finals del segle XII o principis del XIII.  

També es van trobar diversos fragments de ceràmica d'entre els segles XII i XVII, així com vint-i-cinc monedes, algunes de les quals són anteriors al segle XIV.  

En la zona de l'absis, sota una pedra, va aparèixer una cavitat en la que es guardava una lipsanoteca. És tracta de dos recipients fets amb pedra tosca i de factura grollera. En el seu interior no es va trobar cap relíquia. 

Actualment aquesta capella pertany a la família Rosell d'Andorra la Vella i un porxo adossat a l'església al mur sud fa la funció de panteó familiar. 

En la cartografia oficial andorrana, surt assenyalada com a Església de Sant Antoni. Sant Andreu és el patró d’Arinsal i es commemora el 30 de novembre. Arinsal és la porta d’entrada del Parc Natural Comunal de les Valls del Comapedrosa.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

PONT D’OGERN. BASELLA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem la població d’Ogern a la recerca de l’església de la Salsa, i una vegada en el poble no podíem per menys que fotografiar el seu pont mig derruït.

 

Antigament, el pont d'Ogern servia per travessar la Ribera Salada, enllaçant la part d'Ogern i Oliana amb Madrona. Era l'únic pont de la zona.  

Francisco de Zamora, en el seu periple de 1789 diu qui l'havia fet construir: "hay -en Ogern- puente de cuatro ojos hecho a expensas de don Antonio Pongem, comerciante de Barcelona". 

Es tracta d'una estructura difícil de datar. Podria ser de tradició romànica o gòtica.  

El pont d'Ogern constava originàriament de quatre ulls, dels quals només se'n conserven dos a la banda dreta del riu. De la resta només se'n conserven els fonaments.

 

Es tractava d'un pont d'un sol vessant amb un desnivell que anava creixent de dreta a esquerra, de manera que els ulls es feien més alts i grans per salvar la diferència d'alçada entre les dues ribes.

El pont està esbiaixat sobre les aigües, possiblement per assentar-lo en l'indret on hi ha la roca del riu i per resistir millor l'empenta de l'aigua. Els pilars són de carreus regulars, igual que les dovelles que són força grosses. Els carreus de pedra es barregen amb els còdols del riu. 

Antigament s’utilitzava per el pas de ramats i mercaderies. 

Pont d'Ogern és un monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Llegeixo que actualment hi ha un pla de rehabilitació impulsat per l’Ajuntament i amb subvencions per part de la Diputació de Lleida i de la Unió Europea mitjançant Fons Feder.  

Bo, és tot el que serveixi per protegir el nostre patrimoni cultural i històric, ja què rere tota obra hi ha el sacrifici de la gent del poble. No ho perdem en ares de la modernitat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia : M. Rosa Planell Grau.

SANT JAUME DE NAÜJA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem Naüja, (en francès Nahuja), un municipi que administrativament és una comuna pertanyen actualment al departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i del cantó i de la rodalia de Sallagosa.

Naüja és un dels municipis més petit de l’Alta Cerdanya, (5,60 km², 1.305 m alt, 74 hab.2009). Situat a la baga, als darrers contraforts septentrionals del Puigmal, des del pla del Lloser, a l'est, fins al pla de Medes, a l'oest. És drenat per les capçaleres del Rigat i de la riera de Medes, tributaris del Segre per l'esquerra. El terme és molt accidentat.  

L'economia és basa en l'agricultura, la majoria del conreus són de prats i farratges, i menys de cereals (blat) i d'hortalisses. La ramaderia de bestiar boví té importància. En procés de despoblament des del 1866. El municipi no ha estat afectat pel boom turístic i de residència secundària de la Cerdanya.

El diccionar Allcover-Moll ens dóna aquesta definició etimològica.: segons Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 4, d'origen pre-romà derivat amb el sufix -egia; la forma que apareix en l'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és Anaugia. Cal relacionar aquest nom amb l'altre topònim català Sanaüja (La Segarra), que sembla esser el mateix amb l'article sa. Segons dades franceses la definició etimològica és un xic diferent.: Igual que molts altres pobles cerdans, l'etimologia no és clara. El sufix -uja, que es troba sota la forma -eja com Osséja seria Ibero-basc i sembla significar "dalt". El significat del primer element (Ana) és desconeguda.  

A l’ACCU de l’any 839 és citat com a Anaugia. Després del segle XI s’esmenta Sanaugia castrum (1011) en una bulla del Papa Sergi IV, castrum Sanugia (1013) i la dotzena casa Anauga (1122) o Forcia de Anauga (1183). 

L’any 1177, surt esmentada en un document, de la construcció de la vila fortificada de Puigcerdà pel rei Alfons i de Catalunya i Aragó, en la que es menciona que un cert Bernat de Naüja esdevé el seu vassall.

 

L’any 1183 el rei autoritzà a Galceran d’Urtx a construir una fortalesa de la qual no s’han trobat restes. 

Al s. XII pertanyia als Urtx. En endavant, als Naüja sota la sobirania dels vescomtes de Cerdanya. Després passà a mans reials fins a la Revolució Francesa. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa).

Al poble destaca l'església parroquial de Sant Jaume, amb pintures al fresc del s XVII. D'origen romànic, va ser modificada als segles XVII i XVIII. Va suprimir-se l’absis semicircular i va obrir-se un nou portal. Al portal de l'església hi figura la data 1757, data en què es podrien haver acabat les obres. Aquesta segona reconstrucció va ser força important, i només sembla haver-se conservat part del mur meridional original.  

L'edifici és d'una sola nau amb tres capelles laterals, i està rematada per un campanar d'espadanya amb obertura per a una campana. 

La decoració interior té diversos elements d'interès. Comprèn dues taules gòtiques pintades, de començaments del segle XVI, que havien format part de l'antic retaule de l'altar major (1743?) i representen dues escenes de la vida de sant Jaume el Major i dues de la de sant Jaume el Menor. L'actual retaule de l'altar major és una peça de 1759 (o 1747, segons altres fonts), d'una factura gòtica una mica ingènua. Destaquen també el retaule del Crist, una obra igualment del 1759, i dues marededéus, una de sedent (segle XIII o començament del XIV) i una altra dedicada al Roser, del segle XVIII. La decoració es completa amb una pintura mural mostrant els Apòstols, suposadament del segle  XVII.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE MOSOLL. DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Visitàvem el petit poble de Mosoll i la seva església, una petita joia del romànic del segle XII, sota l’advocació de Santa Maria.

Es meravellós trobar una església oberta que et permeti entrar en el seu interior i poder fotografiar-la, sempre essent respectuós amb tot. També he de ressaltar l’amabilitat de la persona que ens va orientar en la nostra recerca.

Mosoll és un petit poble quasi un grup de cases (13 h. 2009) (1.165 m. d’alt.) situat damunt la Vallirota, o torrent de la Valira, aigua avall de Das. L'església de Mosoll es troba a 1 km d'Alp, aïllada en mig de la plana de la gran vall de la Cerdanya. Aquest lloc formà part del municipi d’Urtx fins l’any 1859.

 

Cercant l’etimològia del nom el diccionari Alcover–Moll ens dóna aquesta explicació.: insegura. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Mosollo; Meyer-Lübke inclou aquest topònim entre els noms ibèrics que contenen l'element sufixal -ll- (BDC, xi, 5).

Surt documentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de final del segle X. L’any 982 era alodial del monestir de Sant Martí del Canigó. Pertanyia al pagus liviensis.

Va patir com tantes altres esglésies de la Cerdanya, el saqueig i incendi per part de les tropes de comte Ramon Roger de Foix i el vescomte de Castellbò el 1198.

És de planta rectangular composta d'una nau amb volta de canó apuntat, amb uns arcs rebaixats en els seus murs laterals per situar dues capelles laterals poc profundes, obertes en l'espessor dels murs nord i sud  i una fornícula per a la pila baptismal. A llevant, l’absis semicircular amb una sola finestra de mig punt, en forma d'espitllera, enllaça amb la nau per un doble arc de plegament. Una altra finestra s'obre en el mur de migjorn.

 

L’edifici no té cap ornamentació exterior. La coberta és de lloses de llicorella tant a la nau com a l’absis. 

A la paret lateral orientada al migdia, s'obra una senzilla porta amb l'arcada feta de blocs ben tallats. La porta oberta a migdia té els batents ornamentats amb ferramentes. 

La façana de ponent té una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. El campanar amb l'amplada de tota la façana és damunt de la paret.  Té forma d'espadanya bífida on hi resta una campana. Un dels arquets del campanar duu la data de 1710. 

Entrant a l'esquerra de la porta, destaca la pica baptismal, senzilla i de marbre gris (segle XIII o XIV i 23cm). 

A unes excavacions portades a terme l'any 1975 al paviment, va aparèixer ocupant tota la planta, una trentena de sitges ovoides a tocar l'una de l'altra, les seves mesures són aproximadament d'un metre de diàmetre i d'1,50 de profunditat. Segons alguns arqueòlegs, eren sepultures i d'altres opinions els donen com sitges, anteriors a la construcció de l'església ( probablement ja en època del baix imperi romà).  

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven les pintures murals de l’absis, molt malmeses per l’incendi durant el 36 amb el pantocràtor i l’apostolat. També s’hi conserven el frontal d'altar sobre fusta de la meitat del segle XIII amb diverses escenes representant l'Adoració dels Mags, Maria amb Jesús, la Presentació, l'Anunciació i la Dormició de la Verge. 

L’any 1987 va ser restaurada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. 

Actualment ha perdut la categoria de parròquia, però està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

En el seu interior és fan cicles de música, un bell escenari per sentir música rodejat de pedres amb segles de la nostra història. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JULIÀ DE TARTERA. DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem el poble de Tartera i la seva església sota l’advocació de Sant Julià. 

 

Tartera (13 h. 2009) és un llogaret del municipi de Das, vora el límit amb el terme d’Urús, al centre del pla de Tartera. 

De la seva etimologia el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta petita definició.: desconeguda, probablement pre-romana. 

Es confirma la seva pertinença al monestir de Sant Miquel de Cuixà en el precepte de Lotari de l'any 958 i a la butlla del papa Sergi IV l'any 1011. Apareix anomenat Tartaria, en un document de l'any 958 (Abadal CC, ii, 97). 

És esmentada per primer cop a l'ACCU el segle X (Tartera). Formava part del pagus Liviensis. 

 

Dedicada primer a Julià, la va compartir amb sant Domènec a finals del segle XIII, més tard amb sant Llorenç i per fi novament a sant Julià.

 

 

Va patir a la fi del segle XII el saqueig de les tropes del comte de Foix i del vescomte de Castellbò amb tropes dels càtars. Se n'emportaren dos llibres, set samades? de vi i tota la vestimenta del capellà. 

La seva construcció està datada al segle XII. És l'única església amb dues naus de la Cerdanya. La nau més gran estava coberta en origen per una volta de canó que més tard es va reformar en arc ogival, carregant en tots dos costats sobre una filera d'arcs adossats per augmentar la resistència de forces. 

Sembla que la nau petita va ser afegida posteriorment, però totes dues van ser construïdes el segle XII. Els absis són tangents i de diferent alçada, d'acord amb la inclinació de la teulada.

 

L'altre nau de dimensions més reduïdes, tant en llargada com en amplada, es troba adossada al costat nord de la principal.  

Estan cobertes a dues vessants allargant-se al costat nord per cobrir la nau petita, la volta d'aquesta és de quart de cercle, existint un gran arc en la comunicació entre ambdues.  

Cada nau té un absis semicircular coberts amb volta de quart d'esfera i cadascun amb una petita finestra enmig del tambor. 

La porta d'entrada de la nau principal és petita i està situada al costat nord en l’espai que no entra en contacte amb la nau secundaria. Té dos arcs en degradació (arquivoltes) sobre impostes aixamfranades i la nau més petita tenia una altra porta d'entrada que es troba tapiada. Hi ha restes d'un possible porxo que aixoplugava l'entrada.

La façana de ponent és cega i coronada amb un petit campanar d’espadanya.

 

Sant Julià havia estat església parroquial, si bé, a l'actualitat resta sense culte. Pertany a la finca particular de Ca l'Alier.  

Com ens agraden les esglésies que conserven al voltant el cementiri dels seus feligresos. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.