SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA. LA MASSANA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Durant la nostra estada en Andorra visitàvem el bonic poble de la Massana, sempre m’ha cridat l’atenció el ben cuidat de la seva estructura i el carrers plens de flors generalment geranis que alegren la nostra visita. En el nucli antic de la població trobem la seva església sota l’advocació de Sant Iscle i Santa Victòria. 

 

Sense cap resta constructiva d’època romànica, possiblement s’assenta sobre la primitiva església esmentada per primer cop en un document de 1085.

L’església de Sant Iscle i Santa Victòria tal com la coneixem avui en dia, data del s. XVII. Es desconeixen les traces d’èpoques anteriors així com la data de la seva consagració.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la portalada d’accés trobem la data de 1622, que marca l’inici d’una etapa de reformes importants que conduiran l’edifici cap al que és avui en dia, un temple d’època barroca, de grans dimensions.

Es tracta d’un edifici d’una sola planta, força ampla, amb dues capelles laterals a banda i banda i una capçalera monumental rectangular, tot cobert amb volta de canó. Al costat nord sobresurt a l’exterior el volum de la capella de la Mare de Déu del Roser, datada de 1677.

 

La coberta de la nau és a dues aigües, la de les capelles laterals del costat sud a un sol vessant, i la del campanar a quatre aigües. Totes, de llosa de llicorella.

A les reformes d’època barroca cal sumar-hi dues reformes d’època contemporània, la primera del final de s. XIX principi del s. XX, moment en què es reforma el campanar (1802) segons una pedra datada. S’amplia el flanc nord, es cobreixen els espais interiors amb volta de mig punt i es decora l’interior imitant un aparell monumental, seguint els gustos de l’època. En la segona reforma del final dels anys 50 s’amplia pel flanc nord, s’aixeca la coberta i s’obren quatre ulls de bou per banda, sobre les capelles laterals. També es reforma la porta d’accés al temple, aixecant-la i protegint-la amb un porxo.

 

La façana principal, orientada a l’oest, presenta la portalada coberta amb un porxo de dues aigües i un òcul sobre d’aquest. Al costat nord hi ha adossat el campanar de torre, amb diverses obertures d’espitllera a la part baixa i al darrer pis una obertura d’arc de mig punt a cada costat. Tot l’edifici està arrebossat amb morter.

L’interior del temple és d’una sola nau, força ampla, amb dues capelles laterals a cada costat i una capçalera rectangular monumental a l’absis, tot cobert amb volta de canó.

l costat sud de la capçalera trobem una petita sala on es conserva una pica per emmagatzemar oli. Als murs, amb el morter original, hi queden vestigis dels comptes parroquials en forma d’esgrafiats. A l’altre costat de la capçalera hi ha la sagristia. Als peus de la nau trobem el cor de fusta al qual s’accedeix per unes escales situades dins el campanar.

 

L’església conserva al seu interior cinc retaules. A la capçalera de la nau trobem l’altar major, un dels més grans del Principat, dedicat a sant Iscle, datat de mitjan s. XVII. Restaurat l’any 2003, està format per una predel·la, tres cossos (els dos primers de cinc registres i el darrer de tres), i un àtic.

 

A les capelles laterals de la nau central, situats de manera simètrica, troben els altres quatre retaules. Tots ells realitzats entre final del s. XVII i mitjan s. XVIII. El primer del costat sud és el de la Mare de Déu del Roser, el següent és el de Sant Antoni de Pàdua. A l’altre costat trobem primerament el dedicat a la Mare de Déu del Carme, restaurat el 1997, i el següent, dedicat a sant Isidre Llaurador. Tots són de dimensions similars i estan formats per predel·la, (a excepció del de la Mare de Déu del Carme), dos cossos de tres carrers i un àtic.

 

A l’altar també trobem una creu processional barroca, de fusta daurada, restaurada l’any 2003.

Es conserven dues lipsanoteques de fusta i un canelobre d’època medieval, i la pica baptismal és també probablement romànica.

L’església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Mssana està catalogada com a Bé d’Interès Cultural.

L’interior ens meravella per la seva magnitud i magnificència.

També he de comentar la quantitat de dades trobades en la meva recerca via internet d'informació.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOAN DE L'ERM VELL. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

En la nostra estada estival a la estació d’esquí de sant Joan de l’Erm, no som practicants de l’esport de la neu, visitàvem les runes de el santuari de Sant Joan de l’Erm vell ( 1704 m.alt.)

 

Sant Joan de l’Erm vell és, a peu, aproximadament a 1 h.-1 h.30’ del refugi de la Basseta. Un passeig admirant la naturalesa i una vegada arribats és un bon mirador per fotografiar la vall de la Ribalera.

Està situat en la pista a Montenartró, en el vessant del Pallars Sobirà, en l'antic camí públic que unia les dues comarques.

Etimologia: Tot i que un Erm es una terra sense cultivar un camp abandonat o un lloc semidesert i àrid amb vegetació esclarissada, el significat en aquest cas pot ser poètic o simbòlic. Així un erm es pot referir a un lloc solitari i desolat. A l’edat mitjana també es referia a un lloc llunyà i aïllat on es retiraven ermitans o ascetes per fer vida meditativa religiosa, allunyats de les temptacions mundanes.

La menció més antiga que es coneix de Sant Joan de l’Erm data de 1493. En Pere Tragó, notari del vescomtat de Castellbó, en el seu Spill manifest de totes les coses del vescomdat de Castellbò esmenta aquest santuari dins del quarter de Tirvia, al terme de la Ribalera, a tocar del quarter de Castellbó.

 

Amb tot, hi ha indicis ferms per creure que l’indret fou un lloc de pas important entre les valls de la Noguera Pallaresa i el Segre des de força segles abans. Per tant és molt probable que hi hagués alguna mena de construcció de culte i allotjament anterior al segle XVI.

No sabem del cert a quin domini eclesiàstic pertanyia, però per la proximitat podria ser Sant Serni de Tavèrnoles, potser una primera església va formar part d’una de les tantes comunitats monàstiques que van passar a formar part de Sant Serni el 914.

El vescomte d'Urgell, Guillem, senyor de Castellbò, li fa ja donacions el 994. És tradició que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Greal, que abans es guardava a Besiers.

Tot i que hom ha suposat uns orígens medievals per al santuari de Sant Joan de l'Erm, no hi ha documentació precisa d'aquesta època que en parli d'una forma indiscutible.

Un altre esment que es coneix de l'hospici data de 1519, i fins a la seva destrucció conservà la seva funció d'hospital i lloc d'acolliment. El santuari era administrat pel cabiscol de la col·legiata de Castellbò i el batlle i els regidors de la vila.

 

L'església es va reedificar al segle XVII i tenia una gran casa i hostals a l'entorn que formaven com un carrer pel mig del qual passava l'esmentat camí ral antic, actualment una pista de terra. En tenien cura un sacerdot i donats, i els darrers temps, una família.

Malauradament aquesta manca d’informació anterior ja que la major part pertany al segles XVIII, XIX i primera meitat del XX. L’església havia arribat a tenir tres altars a cada costat de l’altar major, presidit per la talla romànica del Sant.

El 1905 annexes a l’església, hi havia les dependències destinades a allotjament. Estaven distribuïdes en dos edificis, de dues plantes, allargassats i amb un ample patí o corredor al mig.

L’edifici del costat de l’església estava destinat tot ell a habitacions, més senzilles les de baix, més bones les del primer pis. L’altre edifici tenia algunes habitacions a la primera planta. A la planta baixa hi havia la carnisseria, el forn de pa, el celler, magatzems, una botiga de queviures, estables, la cuina i el menjador.

Els dos edifics estaven comunicats per una mena de balcó. En total l’hostatgeria comptava amb unes 40 habitacions.

Actualment només queden restes d'edificis en ruïnes. Les restes més significatives són d'una façana on s'obre una porta en arc de mig punt.

Tot i l’incendi provocat que el va destruir el 1935, l’antiga hostatgeria de Sant Joan de l’Erm encara mostra part de la seva grandiositat. No tornà a ser reconstruït al mateix indret. Va  edificar-se Sant Joan de l'Erm Nou a cinc quilòmetres de distància.

 

El 22 de juliol de 1938, a les muntanyes properes hi va haver una batalla sagnant de la guerra civil, la del Baladredo. Van morir uns 440 soldats. En el lloc de Sant Joan de l’Erm hi hagué una posició d’artilleria.

Està protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Molta història certament una mica incerta per les dades trobades, però les runes dels edificis mostren la seva important missió d’atendre als viatgers.

Tal com sembla creure aquesta església, santuari, alberg, refugi, hostal o hospital havia de ser construïda, edificada i reconstruïda en diverses ocasions.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARGARIDA DE SAGÀS. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.

Anar a conèixer llocs o esglésies és moltes vegades molt fàcil. Basta anar a un indret determinat o a un poble i enseguida trobés l’edifici que has cercat. En aquesta ocasió, com altres, van preguntar i els nostres ulls van ser cecs a l’evidència de la teulada emmascarada. Fins que novament, aquesta vegada més documentats amb un mapa i a peu, per fi, vam trobar amagada entre alzines en un tossal també ple d’arbres, aquesta petita església o ermita més aviat. Per fi visitàvem l’església de Santa Margarida de Sagàs.

 

La petita església no devia passar mai d’ésser una simple capella rural depenent de l’església parroquial de Sant Andreu de Sagàs, i per tant lligada al bisbat d’Urgell. 

Les notícies  sobre l’església són pràcticament nul·les; malauradament només hi ha una informació indirecta de la seva existència. L’any 988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill Ramon permutaven un important lot de terres al comtat d’Urgell per unes esglésies berguedanes, entre elles era esmentada Sant Andreu de Sagàs, amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu. 

En aquest cas de Sant Andreu  s’especifica que dita permuta inclou els delmes, primícies, alous i pertinences de la parròquia de Sagàs, així com les seves esglésies sufragànies. Aquest referència fa suposar que al·ludeix a Santa Margarida, església pre-romànica ja existent, amb tota seguretat l’any 988.  

Aquest caràcter de dependència devia mantenir-se sempre, però, al segle XVIII Santa Margarida ja no és esmentada com a sufragània, possiblement era ja una simple capella rural. 

És un edifici de nau única, de planta rectangular, més aviat trapezial, sense absis, bastida amb carreus tallats toscament i disposats irregularment. Les cantonades apareixen reforçades amb blocs de més grans dimensions.  

Les parets de l'església són primes i això fa pensar que devien suportar una coberta de fusta, que posteriorment fou substituïda per una volta de canó apuntada, raó per la qual es regruixaren els murs, excepte el de ponent. 

En aquest mur s'obre precisament el portal d'accés, d'època posterior a la construcció de l'església, i que és format per grans dovelles. La porta de fusta pràcticament és una simple deixalla que no impedeix l’entrada de ningú. 

L'interior és il·luminat per una curiosa finestra d’espitllera, oberta al mur de llevant. Conserva un gran bloc de pedra que podia correspondre a un altar molt primitiu.  

Malgrat la seva senzillesa i l’oblit sembla ser que alguna persona de bona voluntat intenta conservar l’edifici segons mostren el sac de ciment i la gaveta. 

L'edifici exteriorment està bastant ben conservat, malgrat ha sofert petites modificacions visibles en el parament de la nau. 

Déu que és omnipresent i protegeix el món esperem tingui una mirada per aquesta petita i abandonada capella que en el seu moment va recollir els fidels que aixecaren les seves pregàries vers la seva magnificència. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARC I SANTA MARIA D'ENCAMP. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem en el nostre periple andorrà la població i parròquia d’Encamp. Una de les esglésies més antigues és la de Santa Maria i Sant Marc, aquest edifici era en origen una edificació aïllada, actualment és situada dins el cementiri comunal construït l’any 1936.

 

Consultat el ciccionari Alcover-Mol per saber el significat etimològic del nom Encamp ens dóna aquesta definició: probablement del llatí in campu, ‘en el camp’.

La primera menció històrica escrita que ens parla de la parròquia d'Encamp, data de l’any 860, any que fou consagrada la Catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Surt esmentada com “Hencampo”.

L’any 952 de la nostra era, el Comte d’Urgell fa una donació d’un alou que li pertanyia a la parròquia d’Encamp, al bisbe d’Urgell Guisad II.

L’any 1083, Encamp torna a sortir esmentat en un document, en aquest cas fou una donació dels Comtes d’Urgell Ermengol IV i Adelaida, en favor del bisbe Bernat Guillem dels mers (dit de l'imperi o jurisdicció que tenia el sobirà d'aplicar la justícia per si mateix o per les persones que delegava) de la parròquia.

Santa Maria i Sant Marc és una església d'origen romànic del segle XII, va ser reformada els segles XVIII amb uns nous absis i nau. Al seu interior hi ha indicis arqueològics d'un mausoleu romà del segles III i IV de la nostra era.

El temple romànic que podem contemplar, sembla que es va edificar en la segona meitat del segle XI, sobre altres edificacions anteriors. De fet en el sector nord-est es conserva encara un fragment de mur que podria pertànyer al segle IX. En el segle XVIII, tal i com consta en la data de 1712 adscrita sobre la porta, es va refer el temple, però mantenint gran part dels seus elements romànics.

La planta és d'una sola nau rectangular originàriament acabada en un absis semicircular modificat el segle XVIII per un absis trapezoïdal.

Està coronat per un campanar d'espadanya  de dos ulls amb arcs de mig punt.  En aquest campanar, trobarem dos caps esculpits de manera molt tosca, símbol romànic, que bé podria representar a Déu Pare a les alçades. De la part exterior també podríem destacar les restes de l'absis romànic (només la base) que es veuen. 

La porta d'accés actual és del segle XVIII, si bé és creu que l'original estava en el mateix lloc. Al seu costat, encastada en el mur, trobem una pica beneitera.  

A l'interior trobarem un petit cor i la base de l'altar romànic amb un petit *reconditori destinat a guardar les relíquies, així com un retaule policromat del segle XVII, que representa la vida de Santa Maria. 

L'absis estava decorat internament amb pintures murals, de les que es conserven una cinquantena de fragments en el dipòsit del Patrimoni Artístic Nacional d'Andorra. Aquests fragments es van trobar en la base dels murs, entre el terra del segle XVIII i l'original romànic. 

A l’interior de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp trobem un bonic cor de fusta, antigues caixes, un armari i un banc, segurament del segle XVIII.  

L’església de Santa Maria i Sant Marc d’Encamp està catalogada com a Bé d’Interès Cultural.  

Una joia del romànic que desgraciadament no vam poder visitar per dintre. 

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ANDREU DE PRUIT. RUPIT I PRUIT. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Visitàvem Pruit (949 m. d’alt), i com en moltes ocasions l’església de Sant Andreu forma part de la edificació del poble. L’església forma part d'un bell conjunt arquitectònic amb el petit nucli urbà construït a redós seu. La resta de la població (106 h-2009) està format per masies disseminades en el terme municipal.

Consultat el diccionari Alcover-Moll sobre l’etimologia del nom ens dóna la següent definició: incerta. Coromines, considera probable que vingui del llatí prōdĭtum, ‘aparegut a la vista’, relacionant Pruit amb el gallec-asturià pruida, «paso de montaña por donde traspone el caminante». El mateix Coromines fa notar que dels diversos caserius que formen el municipi de Pruit, el més important (El Coll de Pruit) «se encuentra precisamente en lo alto de la sierra que separa las comarcas de Vic y Olot, y en el lugar por donde traspone el camino real que unía las dos ciudades».

 

Es troba esmentada el 1028 i 1050 i es confirma el nom l'any 1134 però es tenen notícies del nucli de Pruit des del 995, que pertanyia als vescomtes d'Osona i era unit al Castell de Rupit. En canvi, el poble i la parròquia de Sant Llorenç Dosmunts, creada el 1154 i convertida en sufragània de Sant Andreu al segle XIV, era dels vescomtes de Cabrera. Formà municipi independent fins el 1978 i comprenia també les grans masies del Bac de Collsacabra i de les Viles, el veïnat de Coll de Pruit, la Devesa i la masia i església de Comajoan.

Està formada per un cos romànic del segle XIII però l'absis sembla que s'enderrocà amb el terratrèmols de 1428. Inicialment era dedicada a Sant Andreu, Santa Creu i Santa Maria. Actualment és advocada a Sant Andreu i presenta l'estructura que li donaren les modificacions del segle XVIII quan es construïren les capelles laterals, el campanar barroc i s'allargà la nau.

 

El presbiteri és marcat amb dos graons i als peus de l'església s'hi ubica el cor. En aquest indret, que és l'antiga església romànica reconvertida en atri i cor, la nau s'estreny i es cobreix en volta de canó; la resta de la nau es divideix en tres trams cobert amb volta de creueria. A la part dreta del presbiteri hi ha un portal que condueix a la sagristia.

El portal d’entrada a l’església fou refet després de la Guerra Civil, en que s'enderrocà.

L'església s'il·lumina mitjançant una finestra quadrada a la part dreta de la nau i una finestra als peus. És decorada interiorment amb pintures. La façana es troba a la part de ponent, està rematada en forma triangular i presenta una finestra d'esqueixada i un gros portal adovellat que emmarca un altre de més petit d'arc de mig punt però inscrit dins d'una forma rectangular.

A l'extrem sud-est s'hi eleva el campanar del segle XVIII, acabat en forma octogonal amb obertures d'arc de mig punt, algunes de les quals són tapiades. Dues de les obertures tenen campanes. Està coronat per balustres amb barana rematades d'esferes de pedra. És construïda en carreus de pedra ben escairats.

La casa del campaner està adossada a l'església parroquial. Es coberta a dues vessants, amb carener perpendicular a la façana i orientada a ponent. A la planta presenta un gran portal adovellat, una finestra al primer pis amb l'ampit molt deteriorat i la llinda decorada, al segon s'hi obren dues finestres geminades, de petites dimensions i d'arc rebaixat. Es construïda en lleves de pedra ben carejada i els portals són de fusta.

La rectoria és de planta rectangular i es troba unida a l'església. Es coberta a dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana, la qual es troba orientada a migdia. A l'extrem dret hi ha un portal d'arc de mig punt al qual s'accedeix mitjançant unes escales al damunt hi ha un gran finestral i dos balcons de facció moderna.

A l'extrem esquerre, al costat de l'església hi ha una finestra amb reixes de ferro i la llinda treballada. Es construïda en pedra i arrebossada al damunt. Les obertures són de pedra i els escaires també de pedra vista.

El retaule amb escenes del Calvari que va pintar Joan Gascó el 1521 és pot veure al Museu Episcopal de Vic.

Tant propera i tant allunyada al mateix temps de Rupit, ple de visitants, i tan tranquil·la per viure Pruit. Dos conceptes diferents de vida. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PERE DE SEDRET. TOR DE QUEROL. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Visitàvem en una de les nostres caminades les runes del poble de Sedret  (1.208 m). Ara només hi viu una família.

 

L’any 862 s’anomenava villa Settereto, i des del s. XIII, Sant Pere també s’associà a Llinars.

Sedret és un poble del municipi de la Tor de Querol, a l’extrem de la morena terminal del riu d’Aravó (o riu de Querol, afluent per la dreta del Segre) on la vall entra en la plana.

 

És prop del terme de Guils de Cerdanya (Baixa Cerdanya), i el 1860 la seva pertinença encara era discutida entre els estats francès i espanyol. Existia ja el 980, i el 1312 era ja parròquia.

L’església de Sant Pere de Sedret, prop d’Iravals, és del segle VIII, i aviat foren importants les fortaleses de la torre Cerdana, de gran valor estratègic, i el castell de Querol, que havia d’esdevenir centre de la vall.

 

La de la Tor de Querol perdé importància davant la fundació de Puigcerdà (1177) i a la llarga fou derrocada. Hi havia ja aleshores els nuclis d’Iravals, Sant Pere de Sedret, la Tor de Querol, Sàlit, Riutés, Quers, Cortvassill, Querol, Porta i Portè.

Jaume I atorgà els primers privilegis del boscatge de Campquerdós a tota la vall el 1257, ampliats el 1366. Joan I establí el govern municipal de la vall (tres cònsols elegits anualment), que perdurà fins a la Revolució Francesa.

En aquesta època, Querol i Portè eren importants centres ramaders, Porta s’havia especialitzat en els molins de farina i la Tor de Querol era el principal centre agrícola.

 

Avui en dia a Sedret només hi trobem els vestigis d’un antic poble i parròquia. Resten només pedres, bigues corcades i matolls que envolupen  majoritàriament el recinte del que antigament fou un poble.

El temps mana per damunt dels desitjos dels humans.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PERE DE SERRATEIX. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Sant Pere de Serrateix actualment pertanyent a l’Ajuntament. Actualment és un edifici força ben recuperat i que només per certs indicis notem la seva antiga utilització com església. 

 

L'existència dels documents de consagració de dues esglésies (l'any 977 i el 1126), dedicades a Santa Maria, i l'existència de les restes de l'església preromànica de Sant Pere de Serrateix han fet creure que hi havia dues esglésies en època anterior a la romànica: l'església de Sant Pere seria la parroquial, l'única que es conserva d'època preromànica.   

Estudis recents han demostrat que l'edifici de l'església de Sant Pere correspon a la primera església del monestir, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Urbici, consagrada el 3 d'octubre del 977 i que conservà la titularitat de Sant Pere; aquesta mateixa església consta que era la parròquia quan als segles XI-XII es construí la nova església del monestir sota l'advocació de Santa Maria.  

Al fundar-se la nova església monacal, Sant Pere passà a dependre del monestir quedant però com església parroquial. Aquestes funcions les mantindria durant tota l'Edat Mitjana i Moderna. Al llarg dels segles XVII i XVIII hi va haver enfrontaments entre l'abat i el bisbe pel control d'aquesta església.  

Al segle XVIII s'hi varen fer obres menors: arranjament de la teulada, la volta i l'altar; en aquest segle ja només hi havia un sol altar i l'església havia perdut les dues naus laterals i els corresponents absis de l'església preromànica.  

A mitjan segle XIX l'església ja no s'utilitzava com a tal. El 1899 l'Ajuntament cedí el monestir al bisbat de Solsona i aquest li entregà "la antigua y derruída iglesia de S. Pedro de Serrateix" per a instal·lar-hi l'escola i la casa consistorial. 

L'edifici, transformat en habitacle, passa força desapercebut com a construcció religiosa: la primera església de Sant Pere de Serrateix està actualment amagada per les construccions efectuades en l'edifici per tal de condicionar-lo com a habitatge i forn de pa.  

Segons dades l’edifici era de planta basilical composta de tres naus paral·leles de d’idèntica llargària, bé que les laterals eren més estretes. 

Els arcs eren de ferradura. Els absis de forma rectangular formaven una capçalera triple i carrada.  

 

De l'antic edifici resten, englobats dins la construcció moderna, el mur de tramuntana, una part del mur S amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la nau N i les façanes de llevant i de ponent, força transformades però amb elements destacables com dos arcs i alguns finestrals.  

L'aparell originari de l'edifici és a base de carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars i lligats amb morter de calç.  

Sembla correspondre a una obra del final del segle X, tot i que remodelat al segle XI.

Un edifici reutilitzat en temps moderns i salvat de la ruïna malgrat hagi perdut els propòsits de la seva construcció: ajudar a la salvació de les ànimes pecadores.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.