Anar a conèixer llocs o
esglésies és moltes vegades molt fàcil. Basta anar a un indret determinat o a
un poble i enseguida trobés l’edifici que has cercat. En aquesta ocasió, com
altres, van preguntar i els nostres ulls van ser cecs a l’evidència de la
teulada emmascarada. Fins que novament, aquesta vegada més documentats amb un
mapa i a peu, per fi, vam trobar amagada entre alzines en un tossal també
ple d’arbres, aquesta petita església o ermita més aviat. Per fi visitàvem l’església
de Santa Margarida de Sagàs.
.JPG)
La petita església no devia
passar mai d’ésser una simple capella rural depenent de l’església parroquial
de Sant Andreu de Sagàs, i per tant lligada al bisbat d’Urgell.
Les notícies sobre l’església són pràcticament nul·les;
malauradament només hi ha una informació indirecta de la seva existència. L’any
988 el comte Borrell, la seva muller i el seu fill Ramon permutaven un
important lot de terres al comtat d’Urgell per unes esglésies berguedanes,
entre elles era esmentada Sant Andreu de Sagàs, amb el bisbe Sal·la d’Urgell i
els canonges de Santa Maria de la Seu.
.JPG)
En aquest cas de Sant
Andreu s’especifica que dita permuta
inclou els delmes, primícies, alous i pertinences de la parròquia de Sagàs,
així com les seves esglésies sufragànies. Aquest referència fa suposar que
al·ludeix a Santa Margarida, església pre-romànica ja existent, amb tota
seguretat l’any 988.
Aquest caràcter de dependència
devia mantenir-se sempre, però, al segle XVIII Santa Margarida ja no és
esmentada com a sufragània, possiblement era ja una simple capella rural.
És un edifici de nau única, de
planta rectangular, més aviat trapezial, sense absis, bastida amb carreus
tallats toscament i disposats irregularment. Les cantonades apareixen
reforçades amb blocs de més grans dimensions.
Les parets de l'església són
primes i això fa pensar que devien suportar una coberta de fusta, que
posteriorment fou substituïda per una volta de canó apuntada, raó per la qual
es regruixaren els murs, excepte el de ponent.
.JPG)
En aquest mur s'obre
precisament el portal d'accés, d'època posterior a la construcció de l'església,
i que és format per grans dovelles. La porta de fusta pràcticament és una
simple deixalla que no impedeix l’entrada de ningú.
L'interior és il·luminat per
una curiosa finestra d’espitllera, oberta al mur de llevant. Conserva un gran bloc
de pedra que podia correspondre a un altar molt primitiu.
Malgrat la seva senzillesa i
l’oblit sembla ser que alguna persona de bona voluntat intenta conservar
l’edifici segons mostren el sac de ciment i la gaveta.
L'edifici exteriorment està bastant ben conservat, malgrat ha
sofert petites modificacions visibles en el parament de la nau.
Déu que és omnipresent i
protegeix el món esperem tingui una mirada per aquesta petita i abandonada
capella que en el seu moment va recollir els fidels que aixecaren les seves
pregàries vers la seva magnificència.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada