SANT CLIMENT DE TALLTORTA. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Feia temps que teníem fotografies de l’exterior de Sant Climent de Talltorta, Però a l’anar a publicar-les, com fem normalment, sempre ens quedava una amargor ja que ens havíem assabentat que dins hi havia un verdader tresor artístic i pictòric. L’església dona una senzilla imatge amb el seu cementiri al costat del temple. Al mateix temps tot l’edifici queda emparedat entre dues cases laterals de les poques existents en el petit lloc. 

En una pàgina informativa de l’Ajuntament de Bolvir van trobar un número de telèfon pertanyen a l’Espai Ceretània de Bolvir. Ens van posar en contacte i van poder concertar la visita a Sant Climent. L’Helena, de Ceretània, va ser una guia amable i puntual que ens va facilitar l’entrada al temple, va donar-nos les explicacions pertinents i a més m’ha facilitat el text que acompanyo a continuació. A més, ens va fer conèixer dins l’Espai Ceretània l’estat actual de les excavacions arqueològiques del Castellot i la seva trajectòria històrica.  

L’església de Sant Climent de Talltorta, que es troba al terme municipal de Bolvir. Es troba a la Plana a 1.060 m. d'alçària. S'hi arriba pel camí que surt d'Escadarcs o bé des de Puigcerdà. La parròquia de Talltorta pertanyia al monestir de Sant Martí del Canigó (segle XII). L'antiga església estava sota l'advocació de la Santa Fe i l'actual de Sant Climent data del segle XVII, dins la qual es pot veure un retaule gòtic tardà (s. XV-XVI).  

És un edifici que destaca per conservar en el seu interior unes pintures murals del segle XVIII que ocupen pràcticament el temple. Es tracta d’una petita església de nau única i absis quadrat amb les cantonades seccionades i cobert amb una semi cúpula. Tres capelles, una al mur dret del temple i dues al esquerra, cobertes amb voltes de canó apuntades.  

L’accés al temple es fa pel nord. Als peus de l’església hi ha un cor alçat al segon pis que cobreix un petit baptisteri. Al cantó dret del presbiteri hi trobem la sagristia.  

 

No obstant gràcies a unes restauracions i excavacions arqueològiques es va determinar la presència d’una primer temple d’època romànica del qual, a dia d’avui, podem veure’n l’absis circular gràcies a unes excavacions arqueològiques i a un cobriment amb vidre que permet la seva visibilitat els usuaris de l’església.

 

Es creu que aquest primer edifici seria longitudinal de nau única i un absis semicircular.   

Estudis arqueològics 

Els estudis arqueològics dirigits per Laia Creus i Gispert, les obres realitzades a l’església de Sant Climent de Talltorta per la Diputació de Girona (Servei de Monuments) i l’Ajuntament de Bolvir han donat a conèixer els orígens més reculats d’aquesta parròquia, que fins ara hom situava al segle XVII, en l’època barroca.

 

En concret, les intervencions arqueològiques prèvies a la restauració del conjunt han localitzat les restes d’un absis romànic molt malmès i part dels murs laterals, de manera que la història de l’edifici retrocedeix quasi cinc-cents anys. 

 

De fet aquestes restes s’han relacionat amb dues esglésies desaparegudes de la zona. En primer lloc, amb la de Sant Climent del Soler, que tingué grau de parròquia des de molt antic, atès que ja figura com a única parròquia del terme de Talltorta en les visites pastorals realitzades entre els anys 1312 i 1314, i és esmentada per darrer cop a mitjans del segle XVII. I, en segon lloc, amb la també desapareguda església de Santa Fe de Talltorta, que formava part de les propietats que el monestir de Sant Martí del Canigó posseïa a la zona des del segle XI. Més concretament, aquesta era la parròquia d’un petit nucli de població desaparegut cap al segle XVII.

 

De les dues esglésies sembla que les restes localitzades pertanyen més probablement a la segona, atès que Sant Climent del Soler, l’antiga parròquia, ha estat localitzada en un altre punt geogràfic de la zona, mentre que Santa Fe és l’única que té ben documentat un nucli habitat al voltant i, a més, quedava a prop del riu Rigal, proper a la zona.  

Actualment, es desconeixen el motiu pel qual aquest petit nucli urbà fou abandonat juntament amb la seva església, però potser caldria entendre-ho com una conseqüència de les destruccions produïdes per la Guerra dels Segadors, que finalitzà amb la cessió dels comptats del Rosselló i de bona part de la Cerdanya a l’Estat Francès, per la Pau dels Pirineus (1659).  

A l’hora, aquest despoblament anà acompanyat de la posterior ruïna de l’edifici, possiblement afectat per una riuada que donà el cop de gràcia a una construcció que ja devia estar molt malmesa (les restes de l’absis, totalment ensulsiat, denotaven que aquesta havia caigut de manera brutal i sobtada). Possiblement per aquest motiu, quan bastí l’actual església de Sant Climent de Talltorta, finalitzada l’any 1667, tot just en el moment en què el país es començava a recuperar dels estralls del conflicte, no s’intentà rehabilitar l’edifici i és fa totalment nou; això sí, aprofitant els materials provinents de l’església enderrocada. 

 

 

L’església actual, doncs, es bastí a mitjans del segle XVII, tot i que fou finalitzada durant el segle següent.

 

Estructuralment, és un edifici molt simple, atès que consta d’una única nau, on s’obren diverses capelles laterals, un absis poligonal i un petit campanar bastit en època moderna que s’alça damunt d’una de les capelles. 

PINTURES BARROQUES 

Les pintures barroques destaquen per la seva conservació. El clima sec de la plana ceretana han permès que la pintura es conservés. 

 

Tanmateix, l’element més destacable és la decoració pictòrica barroca que conserva a l’interior,, que data de l’episcopat de Simenó de Guinda i Apeztegui, que fou bisbe de la Seu d’Urgell del 1714 al 1737. En aquestes pintures, que són fetes amb tremp, en un estil molt popular barroc molt senzill però impactant, s’hi representen diverses escenes bíbliques: la matança dels innocents, el judici final, etc. 

RESTAURACIÓ DEL CONJUNT 

L’objectiu d’aquesta intervenció era arranjar l ‘interior de l’església, atès que el paviment de fusta estava podrit, i evitar les entrades d’aigua procedents del subsòl que malmetien les pintures (la teulada ja havia estat reparada en una intervenció anterior, la qual cosa comportà la pèrdua de la llosa del país de la coberta i els rejuntats i enlluïts originals). Per això, era prioritari fer-hi una cambra d’aire que aïllés les pintures del terreny i alhora evités que les humitats pugessin per capil·laritat.

 

Precisament, fou durant la intervenció arqueològica prèvia a aquesta actuació que es localitzaren les restes, molt malmeses, de l’edifici romànic a la zona del absis. Com a conseqüència d’aquesta troballa, s’hagué de variar el projecte original, per tal de deixar visibles els murs romànics. En conseqüència, la zona del presbiteri s’ha acabat amb una estructura de metall i vidre que permet als visitants observar les restes arqueològiques.

En canvi, a la nau de l’església, on només han aparegut restes de diversos enterraments (entre els quals cal destacar una làpida sepulcral de l’any 1780, que actualment es pot observar  en una capella lateral), s’ha mantingut la idea original de pavimentar-la amb fusta al centre i al pedra a les capelles laterals i al passadís d’accés.

 

L’actuació més dificultosa i lenta, però ha estat l’efectuada a les pintures que decoraven els murs de l’església, atès que ha calgut consolidar i restaurar totalment uns frescos que omplen quasi el noranta per cent dels paraments.  

Alhora, aquest procés de restauració a servit per localitzar, a la paret de migdia i de ponent, sota la capa pictòrica barroca, restes de pintura romànica que representen cortinatges (motiu decoratiu típic en la part inferior dels murs d’aquest període), les quals s’han deixat visibles puntualment. Això demostra que l’església romànica no caigué totalment i que part dels murs foren aprofitats per bastir l’estructura del nou edifici.

El resultat d’aquesta intervenció ha estat del tot reeixit, atès que permet observar un dels millors exemples de pintura barroca religiosa de les nostres comarques, que dóna a l’església de Talltorta un caire únic. 

Gràcies Helena per la teva amabilitat i professionalitat. També volem agrair a l’alcalde de Bolvir per la gentilesa i bonhomia que va mostrar amb nosaltres. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE CASTELLAR DE N’HUG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En el nostre rodar pel nostre país aquesta vegada visitàvem el poble de Castellar de n’Hug i la seva església sota l’advocació de Santa Maria. 

El poble de Castellar de n'Hug (1.395 m. d’alt./ 221 h. 2007) té una situació excel·lent, ja que és a recer d’uns espadats rocosos, els Balços, que el protegeixen dels vents del nord. Del replà on es troba el poble el terreny davalla esglaonadament cap a la vall de l’incipient Llobregat. Al segle XIX, el poble havia esdevingut famós com a centre de contrabandistes.

L’església és en bell mig del poble, presidint la plaça, i aixoplugant la munió de rústiques cases encimbellades damunt mateix de les fonts del Llobregat. 

L’església de Santa Maria fou des de ls seus orígens, l’església del castell de Castellar de n’Hug i parroquial de tot l’àmbit casteller. Després de la creació de la vila l’any 1292, fou parroquial de la capital de la baronia de Mataplana, dins el comtat de Cerdanya. 

L’església de Santa Maria de Castellar és documentada al final del segle X o començament del XI, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell. 

Hug de Mataplana i la seva esposa Elisenda, l'any 1229 van prendre sota la seva protecció l'església, la van dotar de diversos béns, així com feren edificar un altar dedicat a sant Miquel i el dotaren amb l’alou a la Coma, els molins que posseïen al Llobregat, cinc modis i mig de blat de mesura de Puigcerdà, i dos carnalatges d’oli i designaren al seu servei un prevere.

 

L’església, relativament allunyada del castell, fou el centre escollit per Ramon d’Urtx per establir la nova capital de la baronia de Mataplana i edificar-hi una nova vila, a partir de la carta de franqueses del 1292.

L'any 1376 ja depenen Castellar de n’Hug dels barons de Pinós, el paborde de Santa Maria de Lillet, el capellà de Falgars, i els rectors de Sant Cristòfol de Vallfogona, Sant Vicens del Rus, Santa Maria de Castellar, Sant Romà d’Aranyonet, Sant Pere de Mogrony i Santa Cecília de Riutort reclamaven als successors del barons de Mataplana que complissin els llegats piadosos dels anteriors senyors en aquestes esglésies.   

L’any 1383 Pere III Galceran de Pinós nomena el rector de Santa Maria col·lector  dels censos de la Vall de Toses. 

Va tenir com a sufragània seva, al segle XVIII, l'església de Sant Vicenç de Rus, que encara conserva.

L’actual església és un edifici bàsicament neoclàssic. És un edifici ubicat a la plaça, presidint el nucli antic de la població. Algunes de les seves parts es consideren romàniques. És una església de dimensions no massa grans, construïda en diverses campanyes constructives. La nau és coberta amb volta de canó i l'altar amb volta de creueria. El parament és de grans carreus ben escairats i disposats en filades.  

El que més destaca  de l’edifici original és el campanar. Una massissa torre de planta quadrangular amb obertures dovellades d'arc de mig punt, algunes d'elles parcialment cegades. En el primer pis hi ha una grossa finestra coberta amb un arc adovellat de mig punt, d’estructura autènticament romànica. El parament és força diferent, els carreus són de menors dimensions que els de la façana, menys homogenis i no tant ben escairats. La coberta és a dues aigües de teula àrab. Actualment la base del campanar correspon a un tram de la nau lateral de l'església modificada al segle XVII-XVIII aprofitant elements de l'antiga església romànica. És un dels pocs campanars de torre que conserva el Berguedà. A causa del seu aparell i disposició aquest campanar correspon a una construcció del final del segle XI.

La porta es troba centrada al mur dels peus. És l’únic element que trenca la monotonia de la façana. La porta està a migjorn, és de dos batents de fusta que s'obre cap a dins i tanca el portal d'entrada, molt auster, amb dos arcs de mig punt en degradació.

És a destacar la ferramenta de la porta, amb formes senzilles d'espirals entrellaçades. El ferro era utilitzat com a element de protecció i evolucionà cap a la seva utilització com a element decoratiu. Es tracta d’un treball de finals del segle XII.  

Santa Maria de Castellar de n'Hug és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  

L’any 1984 el Ministeri de Turisme va premiar la tasca de recuperació i conservació duta a terme al poble, qualificant-lo com un dels pobles més bells de l Estat espanyol. Pujar-hi és quedar admirat de la seva bellesa i de la grandiosa panoràmica que s’hi divisa. 

He hagut d’aprofitar una foto treta d’un arxiu d’internet de la façana principal per millor completar la crònica que pertany a Jordi Contijoch Boada.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT FRUCTUÓS DE BRANGOLÍ. ENVEIG. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En una de les nostres caminades fent camí per pujar fins a Bell-lloc passàvem per davant de l’església de Sant Fructuós de Brangolí. 

El veïnat de Brangolí (1.521 m), és situat sota la muntanya de Bell·lloc, a la part septentrional del terme d’Enveig. L’indret és a l’esquerra del riu Brangolí, que neix al massís del Carlit i s’uneix a Ur al riu d’Angostrina, i formen el Raür.  

A la consulta etimològiva del seu nom he trobat dues definicions paral·leles i complementàries:. del llatí medieval Vīlla Angloīni (nom personal germànic). El topònim cerdà apareix escrit Uillangoli en un document de l'any 1067 (cfr. Coromines en Misc. Fabra 126). El nom podria derivar d’un genitiu germànic d’on evolucionaria vers Vilangolí, Verangolí i finalment Brangolí. Es relaciona amb un fundus o propietat rural romana. 

El topònim del lloc (alode de Villangulí), és citat en la documentació l’any 1067. 

Posteriorment, la vila de Vilangulí, possessió de Ramon d’Enveig, fou llegada a Ramon Ponç de Saga o als seus fills, segons s’exposa en el testament del primer, atorgat el 16 de maig de 1122. 

Al segle XIII, l’any 1244, hi ha notícia que Bernat d’Ozeyr vengué a l’hospital major de Puigcerdà el mas dit l’Església, al lloc de Vilangolí. 

De la seva església parroquial, dedicada a Sant Fructuós, només s’han localitzat referències tardanes. En aquest sentit, hi ha notícia que l’ecclesia Sti. Fructuosi de Vilangolí fou visitada entre els anys 1312 i 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.  

L’any 1391, el capellà que la servia contribuí a satisfer la dècima recaptada a la diòcesis d’Urgell. 

Primer vam passar per davant de l’església de Sant Fructuós d’origen romànic i parròquia que integra els altres dos nuclis propers de Bena i Feners.  

Malgrat el seu origen romànic, l’església actual correspon a un edifici d’una sola nau, totalment modificat l’any 1850.  

De la seva parròquia (Sant Fruitós) depenen Feners i Bena.

 

Entre aquest i el poble de Feners, no gaire lluny del camí que hi mena, trobem el megàlit conegut per la cova del Camp de la Marunya, situable a uns 2.000 anys aC i considerat com un dels més bells i espectaculars de la Catalunya Nord.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE MERLÈS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ja situats a Santa Maria de Merlès, els nostres passos o més ben dit les rodes del nostre vehicle ens transportaven a Sant Martí de Merlès, la part osonenca del terme.

 

Sant Martí de Merlès (57 h. 2009) és una de les dues antigues parròquies que es repartien el terme de l’antic castell de Merlès (Berguedà). 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme en la part corresponen al comtat d’Osona-Manresa i bisbat de Vic. A partir del moment que apareix citada ja devia tenir les funcions parroquials. 

El castell de Merlès apareix l’any 893 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Merlès. En aquest moment la parròquia de Santa Maria comprenia els dos vessants de la vall del riu de Merlès i l’església de de Sant Martí encara no devia existir car no apareix esmentada com a sufragània. Però després en una data incerta però anterior al 955, el terme del castell de Merlès fou dividit i el marge dret quedà vinculat al comtat de Berga i el marge esquerre al d’Osona-Manresa i, com que l’església de Santa Maria quedava al costat del comtat de Berga, quedà vinculada al bisbat d’Urgell. Per aquesta causa es devia construir una nova església parroquial, la de Sant Martí.

 

Aquest canvi ja es devia haver produït l’any 955, quan Giscafred i la seva muller Eilo donaren a Sant Pere de Vic i a l’arxilevita Auseumon  un alou situat al comtat de Manresa, al terme del castell de Merlès. 

L’any 976 ja apareix aixecada de temps quan Bonfill dóna a Sant Pere de Vic el seu alou, al comtat de Vic, al terme de Merlès. L’any 988 és esmentada com domus Sancti Martini. L’any 979 Adroer, prevere, donà a Sant Pere de Vic el seu alou, excepte una vinya que havia donat a la casa de Sant Martí. 

Les funcions parroquials es constataren entre el 1025 i el 1050 en una llista de parròquies del bisbat de Vic. Abans del segle XV se li uní l’antiga  parròquia de Sant Pere de Pinós amb la seva capella de Santa Maria de Pinós, però posteriorment a partir de 1878 es desvincularen a l’obtenir Santa Pau funcions parroquials.

 

Pel que fa  a l’edifici, l’any 1068 el primitiu temple devia ser substituït per una construcció més sòlida que l’anterior, romànica, a deduir del conjunt de donacions documentades.  

Sant Martí de Merlès és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó i orientada a llevant, adossada a la casa rectoral. 

Aquest edifici romànic sofrí al llarg de la història diverses modificacions i reformes. L’any 1778 se instal·là un retaule a l’altar major. El 1795 fou instal·lat un altre en una capella. El 1882 ho fou el del Roser. Però la principal modificació havia tingut lloc el segle XVII quan fou substituït l’absis per un presbiteri quadrat i li foren afegides dues capelles en forma de creuer. Més tard fou afegida la sagristia i la capella del Santíssim i a més de la casa rectoral.

 

A més del patró l’església tingué des del segle XVI almenys un altar dedicat a Sant Miquel. Hi ha la tradició que aquesta sent Miquel fou porat quan s’ensorrà la capella que havia vora el castell, dedicada a d’aquest sant. 

Tal ha estat apuntat l’edifici actual és el resultat d’un conjunt de transformacions que ja sofert el temple al llarg dels segles. 

De la construcció romànica es conserva encara la forma rectangular amb la seva orientació primitiva, bé que amb unes grans deformacions que tingueren lloc, sobretot al segle XVII. El mur de migjorn és visible encara l’aparell del mur fet amb blocs de pedra quadrats i ben treballats, disposats a trencajunts i en filades uniformes. El campanar és una curta torre quadrangular massissa, coronada per una teulada de quatre vessants. sota la qual, a cada costat, hi ha dues obertures, altes i estretes amb un arc de mig punt. 

L’edifici està en bon estat de conservació. Aprofito una fotografia de l’interior del temple treta d’un arxiu d’internet. 

Sant Martí de Merlès és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ens movíem cercant indrets propers per les nostres terres berguedanes i visitàvem el poble de Santa Maria de Merlès i la seva església també sota l’advocació de la Mare de Déu. 

 

La caseria dispersa de Santa Maria de Merlès (62 h. 2005/532 m. alt.) és situada a la dreta de la riera de Merlès, al peu del ramal que uneix la carretera de Vic a Berga amb Puig-reig; l’església parroquial de Santa Maria i algunes masies formen una plaça, on és situat també l’ajuntament.  

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Segons Montoliu (BDC, x, 15), ve d'una forma llatina *merulēnse (derivada de merŭla, ‘merla’). Meyer-Lübke (BDC, xi, 6, i Hom. Men. Pid. i, 73) considera que es tracta d'un nom format amb el sufix pre-romà -es, i diu que si aquest -es fos un sufix basc, es podria pensar en una derivació del basc merla ‘marge’, el qual deriva del gàl·lic margĭla.

 

L'església parroquial de Santa Maria de Merlès fou consagrada l'any 893 i dins el seu terme incloïa parròquies, com les veïnes de Pinós. Els límits entre els bisbats de Vic i d'Urgell feren que al segle XI, el bisbe de Vic construís la nova església de Sant Martí de Merlès a l'altra banda de la riera d'aquest nom, límit natural d'ambdós bisbats i comtats. Actualment pertany al bisbat de Solsona. 

De la primitiva església preromànica consagrada l’any 893 i del posterior edifici romànic que segons sembla es trobava a l’indret del cementiri, no en queda res.

 

Al segle XVII-XVIII fou bastida la nova església d’estil barroc, pocs metres més avall de la primera església. L’edifici parroquial està orientat a tramuntana i té una gran austeritat. A la nau central s'hi obren capelles laterals i no té absis. La coberta és a doble vessant.  

Adossat al mur de ponent de l'església, al costat de la rectoria, hi ha el campanar, de planta quadrada, de quatre pisos i coronat per una balustrada.

 

La façana principal a migdia té la porta d'arc de mig punt flanquejada per dues pilastres que aguanten una llinda amb un timpà triangular sense cap decoració; més amunt hi ha un òcul i un rellotge de sol i per sobre un rellotge d'esfera. 

 

L'església de Santa Maria de Merlès està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Fa pocs dies vaig llegir un tros del llibre “A peu pels camins de cendra” de Josep M. Espinàs. L’autor havia decidit explorar un territori de boscos.  Tenia previst un itinerari pel Berguedà i precisament el lloc on feia la primera posada era: Santa Maria de Merlès, desprès Casserres, Montmajor, Avià, Sant Maurici de la Quar… Abans que comencés el viatge, molts d’aquells boscos es van cremar, estiu 1994, en una catàstrofe sense precedents. Però l’escriptor no va renunciar al seu projecte. 

I així aquest llibre és el testimoni d’una experiència fora del corrent. Perquè Espinàs ha trepitjat els boscos calcinats, les seves sabates s’han cobert de cendra, i descriu amb una emoció continguda, i amb una qualitat literària excepcional, els colors i les olors, el silenci i la buidor que l’han acompanyat.

Però també ha conegut el contrast de les valls encara verdes i, sobretot, molts personatges que han viscut de prop la tragèdia. Hauré d’aconseguir-lo per poder llegui la resta del llibre.

 

També he trobat un arxiu fotogràfic de l’interior de l’església que ens permet veure-la per dins. L’aprofito per afegir-lo a les nostres.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT FELIU DE ROCABRUNA. CAMPRODON. RIPOLLES.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En el nostre deambular per les terres de la nostra estimada Catalunya volien visitar novament el poble de Beget. Però abans, vam fer una parada per conèixer el poble de Rocabruna i la seva església sota l’advocació de Sant Feliu.

 

Rocabruna és un bonic poble de les nostres contrades i per satisfacció nostra meravellosament l’església era oberta i van poder veure el seu interior.  

Poble (63 h.2009/972 m alt.) del municipi de Camprodon (Ripollès), a l’antic terme de Beget, a la capçalera del riu de Beget (dit també en aquest sector riu de Rocabruna), al vessant sud del Montfalgars. 

Rocabruna pertany al Ripollès des del 1967. Cal destacar l'existència de la restes del Castell de Rocabruna. El castell domina un turó envoltat de cingles, el Tossal del Castell, i la seva altitud (995 m) ofereix al visitant unes vistes molt interessants sobre el Pirineu i l'Alta Garrotxa. Els seus orígens es remunten al segle X (hi ha documentació del 1070), i actualment està abandonat. Sembla que el nom del castell prové del color del sòl i de les pedres de l'entorn (que també formen part dels murs), que és molt ennegrit o bru. Des de la fi del segle XI va pertànyer als Llers; passà als Cervià i als Melany; l’any 1342 Jaume de Besora en vengué la senyoria als Desbasc, que la mantingueren fins al segle XVII, que passà, per matrimoni, als Descatllar. 

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll confirma aquesta darrera definició.: compost de roca bruna, ‘roca fosca’.

 

Aquest església, potser, es esmentada al segle X amb el nom de Sant Julià de Pruna, però al llarg del segle IX s’estableix l’advocació i el nom actual. El temple de Rocabruna s'esmenta per primera vegada l'any 1097 en una donació feta per Arnau de Petrio a l'abat i al monestir de Sant Pere de Camprodon, de tots els drets i honors que tenia a Sant Cristòfor de Beget i a Sant Feliu de Rocabruna. Pel 1184 n'era rector Guerau de Fornells i se cita l'any 1279 amb el nom "d'ecclesia parrochialis sancti Felicis de Rochabruna".  

 

Va ser restaurada entre els anys 1469 i 1477 per Pere Des Bach, senyor de Rocabruna, i de nou l'any 1929.  

 

Les visites pastorals dels segles XIV-XIX donen notícies de la riquesa dels altars . Malauradament foren arrasats durant la Guerra Civil (1936-1939). 

Sant Feliu de Rocabruna és un temple romànic del segle XII. Disposa d'una sola nau amb volta apuntada a l'interior i absis semicircular construït amb carreus ben escairats. Està adornat amb una cornisa sostinguda per mènsules damunt la qual hi ha una decoració de dents de serra. La finestra de l'absis, formada per tres arcs en degradació, és de doble biaix. L’absis de l’església de Sant Feliu de Rocabruna és un dels més elegants de la zona Ripollès- Alta Garrotxa.

Pel costat de migdia hi ha la porta i dues finestres de doble esqueixada. Actualment són parcialment cegues, al haver estat convertides en ull de bou.  La porta d'accés al temple presenta un conjunt d'arcs en degradació, llinda i timpà llisos. S'hi accedeix per quatre graons. Cal destacar-hi la ferramenta original romànica, en la qual sobresurt un forrellat en forma de cap de dragó i decorat amb diferents motius geomètrics.

El campanar originari era d'espadanya, damunt la qual s'aixecà l'actual, de torre amb teulat a quatre vessants. Adossada a la part nord hi ha l'escala que mena a les campanes. 

 

Sant Feliu de Rocabruna és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

I com som humans, a més del bon record de l’església, també ens vam portar una grata satisfacció del dinar que vam fer en el restaurant del petit poble. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOAN DE SORA (DEL NOGUER) SORA. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Cercàvem en l’aiguabarreig de les terres de la comarca del Ripollès i d’Osona quan vam veure i visitar aquesta església sota l’advocació de Sant Joan, de Sora, segons quines dades, però potser més pròpiament, del Noguer. L'església de Sant Joan del Noguer, es troba aturonada a l'esquerra de la riera de Sora (sobre la carretera), prop del mas de Sant Joan, antic mas del Noguer.

 

Sempre fou una capella rural dependent del mas del Noguer i vinculada a la parròquia de Sant Pere de Sora. 

Sora és situat al sector septentrional de la comarca d’Osona. Limita al nord amb el municipi ripollès de les Llosses, a l’est amb Montesquiu i Sant Quirze de Besora, al sud-est amb Orís, al sud amb Sant Boi de Lluçanès i al sud-oest i sud, amb Sant Agustí de Lluçanès i Alpens, respectivament. El terme de Sora ha estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una vinculació específica amb aquesta sub-comarca, i sí amb els antics termes meridionals del Ripollès.

A la recerca etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta, probablement pre-romana. 

El terme de Sora és documentat a partir de l’any 906, quan el consell de Sant Tiberi d’Agde, els pares conciliars confirmaren al monestir de Sant Joan de les Abadesses els seus béns, entre els quals es trobava el de Sora amb els seus confins. 

De l'església de Sant Joan no hi ha notícia de la seva existència fins l’any 1245, quan Beatriu de Posa, en el seu testament, va llegar dos sous a l’església del Noguer. No hi ha cap constància documental de cap altra capella abans d’aquesta data. 

Les notícies posteriors només parlen de la persistència, la vinculació als propietaris del mas que tenien cura de la seva conservació i que el rector de Sant Pere de Sora hi celebrava missa diverses vegades a l’any.

L’edifici que ha pervingut fins l’actualitat només ha tingut algunes restauracions, i malgrat trobar-se sense culte des del 1936, la solidesa de la seva construcció fa que encara es trobi dempeus, si bé totalment abandonat a la seva sort. Alguna ànima bondadosa ha posat una porta de ferro i un cadenat per impedir–hi l’entrada i així protegir-la de qualsevol acte de vandalisme. 

La capella és un edifici senzill d’una sola planta rectangular, sense absis. La coberta és de volta de canó apuntada, la qual fou bastida al final del segle XII, d’acord amb la tradició romànica i seguint una tècnica constructiva molt rústica.

L’edifici té dues finestres de doble esqueixada, l’una a la paret de ponent i l’altra a migjorn que és tapiada. També té dues obertures més a la paret de llevant. 

La portalada de cara al migdia és de punt rodó amb dovelles ben tallades.  

Les parets han estat fetes amb un aparell de carreus grossos, els uns molt ben tallats i els altres irregulars, tot i que no segueixen gaire les filades horitzontals, l’aparell queda molt ben travat i extraordinàriament ben conservat. 

La coberta és feta amb lloses de pedra i es troba en bon estat de conservació. Ha ponent hi les restes del que podia haver estat un campanar d’espadanya de dos ulls però només hi ha dempeus la paret central.

 

Admirava la grossària de les pedres de les parets de l’edifici i no m’estranyava que es mantingues dret malgrat els anys. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.