Aquests
vegada ens ha estat necessari més d’un cop per captar la part romànica de
l’església d’Enveig però finalment la visitàvem correctament i fotografiàvem la
part interessant de l’edifici.
Enveig
(Enveitg en francès) (682 h. 2009) és un municipi situat a la solana, que
comprèn un sector pla a la sortida de la vall de Querol (on és troben els
pobles d’Enveig I la Vinyola i un sector muntanyós, al vessant meridional del
Carlit, format per les valls dels rius de Bena i de Brangolí, que aflueixen per
la dreta al Reür. Aquest darrer sector, on hi ha els pobles de Bena, Feners I
Brangolí, hom l’anomena la Muntanya
d’Enveig.
En
la consulta etimològica el diccionari Alvover Moll ens dona aquesta definició.: pre-romana, amb el sufix -egia (cfr.
Meyer-Lübke, BDC, xi, 4).
Les
recerques certifiquen una ocupació força continuada del territori des del
neolític (vers 3000-3500 aC) fins a l’època romana. D’altra banda, Enveig ja és
citat en l’ACCU (Evegi), al s. X. Tant Cuixà com Urgell hi tenien alous.
L’activitat pastoral fou molt rellevant al llarg de tota l’edat mitjana, com ho
testimonien tota mena de restes i documentació. Al s. XI, una família prengué
el nom d’Enveig i el seu llinatge ostentà la senyoria - i baronia - del
territori (la Muntanya, les Cases, Bena, Feners i Brangolí) i del castell.
Des
del s. XVII -1692- i fins a la Revolució Francesa, fou la família de Pastor (o
dels Pastors) qui la posseí, i va detenir la varvassoria d’Enveig. Actualment,
aquesta família és propietària del casal - que integra una antiga torre -
conegut per cal Cavaller d’Enveig o castell d’Enveig - castrum de Invidio, al
s. XIV.
El
poble, situat a 1.263 m
alt. es troba al llarg de la carretera de la Guingueta a Puimorent. Conserva una
certa activitat econòmica que es manté gràcies a l’existència de l’estació del
tren de la línia Barcelona- la Tor de Querol, i del tren groc, de via estreta,
de Vilafranca de Conflent a la Tor.
L’església
—antigament Sant Andreu— fou esmentada per primer cop en el testament de Ramon
d'Enveig, que el 1121 deixà una borda amb totes les seves pertinences a
"Sancti Saturnini de Eveg".
L'edifici,
restaurat i profundament modificat el 1847, és
de finals del segle XII o començaments del XIII.
Els
únics vestigis que romanen de la primitiva església romànica són un fragment de
l'absidiola que es pot veure a l’esquerra des de l’interior de i la molt
notable finestra de l'absis.
Aquesta,
que ha romàs en un estat de conservació força bo, consta de tres arquivoltes en
degradació emmarcades per dues columnes. L'arquivolta interior està decorada
amb una trena a les arestes, mentre que la segona arquivolta té les arestes
bisellades i decorades amb una mena de boles esculpides. La volta exterior, i
la més gran, té les arestes en forma de trena i està rematada per un fris en
arc amb dibuix de dents de serra, travessat parcialment per les dues columnes
de banda i banda de la finestra.
El 4 de
setembre del 1936, la finestra absidal romànica va ser declarada monument
històric de França.
L'interior,
l’altar major, barroc, és del 1760. Va
dependre del Bisbat de la Seu d'Urgell fins a l'any 1803.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia.
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada