dimarts, 7 d’octubre de 2014

SANT ESTEVE D’ALÀS. ALÀS I CERC. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

En el nostre recorregut visitàvem el poble d’Alàs i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve  


Alàs (274 h. 2009) (Poble de l'Alt Urgell, situat al mig de la plana, en un lleu pendent, a 768 m d’altitud, a l’esquerra del Segre, enfront del pont d’Alàs 

Rere el poble, envoltant-lo, hi ha els altiplans de Sant Miquel, de Banat i el puig de Sanatge. A més de la caseria agrupada entorn de l’església, ben a prop hi ha com un petit raval amb algunes cases 

Alàs fou municipi independent fins el 1970, que s’uní a l’antic municipi de Cerc. 

En la consulta etimològica en el diccionari Alvover-Moll trobem aquesta definició.: incerta. El sufix -assu és cèltic (Zeuss Gram. 787). Alassu era el nom d'una antiga ciutat de Síria (Th. L. Lat., i, 1481); l'origen més probable, però, és Alacius, nom gentilici cèltic que figura en el Corp Inscr. Lat., v, 1983, i té derivats en la toponímia francesa (Skok Ortsn. 146). 

El lloc i l’església fou esmentat en l’Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell, on apareix en la forma Alasso. Una altra citació antiga és la del 878, any que s’efectuà una permuta de terres subtus villa Elasso. Les altres mencions d'Alàs documentades al segle X en parlen sempre com a vila (villa Elasso). L'any 979 els marmessors del vescomte d'0sona Guadall (que era germà del bisbe Guisad d'Urgell), entre els quals la seva muller Er-metruit, donaren a 1'Església d'Urgell l'alou que el dit vescomte tenia a la vila d'Alàs. L'església de Sant Esteve d'Alàs, amb les esglésies sufragaries i els alous que posseïa, fou donada el 988 al bisbe i als canonges de la Seu pel comte Borrell II. El bisbe Sal·la d'Urgell, pel seu testament del 1003, deixà a Santa Maria d'Urgell un alou a Alàs que li havia pervingut dels seus parents. En un document de l'any 1055 és anomenat el «mas de Alass». 

Totes aquestes donacions son a l'origen de la senyoria que el bisbe i el capítol d'Urgell posseïren a Alàs, senyoria i jurisdicció que conservaren fins a la desamortització del segle XIX. Les jurisdiccions dels diferents pobles del municipi pertanyeren a diverses mans. Cerc, el Ges i Artedo foren del capítol de la catedral d'Urgell. La Bastida d'Hortons, dels vescomtes de Castellbò, dins el quarter de Castell ciutat, però pel pariatge del 1278 permutaren el lloc amb el bisbe d'Urgell; el 1595 encara pertanyia al bisbe i al capitol, però posteriorment pervingué a la corona (ho era ja a la primeria del segle XVIII). Els llocs de Banat i de Vilanova de Banat foren dels Pinos. 

L’edifici, ha estat modificat tant l’exteriorment i com l'interiorment que és difícil de descriure l'estructura original de l'església romànica.  


És d’una sola nau rectangular capçada per un absis semicircular, potser principal peça d’origen romànic. 

La coberta és de volta de creueria, a banda i banda de la qual s’obren petites capelles laterals.  Els arcs torals no arriben a terra. 

Té porta adovellada, amb grans dovelles, al frontis actual. El campanar és una torre quadrada de 3,60x 4,50m.  

Un lloc ideal, tant per les seves edificacions, com per iniciar una ruta per les muntanyes que el recolzen, darreres contraforts de la serra del Cadí. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada