En
acabar la caminada popular de Casserres, una altra de les nostres aficions,
visitàvem en sortir del poble i al costat del cementiri l’església de Santa
Maria de l’Antiguitat.
Fou
bastida sobre la primera església romànica de la que avui no en queda res. Pel
que fa la documentació, però, no en tenim d'anterior del segle X. Està situada
dins dels límits del terme del castell de Casserres.
El
1026 fou objecte de llegats testamentaris. De l’església romànica anterior, l’actual
no conserva res. Aquesta església havia exercit funcions d'ajuda parroquial de
la població. Era molt més petita i tenia l’entrada al cantó de ponent.
L'església deuria quedar força abandonada al s. XIII i XIV. La documentació
dels segles moderns l'esmenta com a sufragània de St. Pau de Casserres.
L'edifici
ja era molt vell i estava desmillorat quan pels anys 1838-39 el “Conde de
España” la destinà a dipòsit d’armes, sobretot d’artilleria. Acabada la primera
guerra Carlina a Catalunya, van decidir reconstruir-la i ampliar-la. El cos de
l’edifici en forma de creu és obra de Gregori Canudes, i les dues capelles
laterals del seu fill Josep, de l’any 1883.
Com
havia el cementiri prop l'església, funcionà com a capella del fossar.
L'església
de Sta. Maria de l'antiguitat és un edifici d'una sola nau amb un transsepte
molt marcat i sense absis. Està coberta a dues aigües amb teula àrab, la façana
a migdia amb un campanar d'espadanya modern, té la porta al centre amb llinda
amb la inscripció “ad aeterno ordinata
sumet ex antiqus antequam terra fierti. prov. Capite VIII Vers XXIII” i amb
la data de 1848 sota l'anagrama de Maria.
Dins
de l’església hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pau de Casserres, els
quals daten del segle XIV. Un dels sarcòfags, situat en una falsa fornícula al
mur lateral dret, té esculpida al damunt de la tapa la figura d'un guerrer o
cavallar, força erosionada pel temps. El cavaller, que agafa l'espasa amb les
mans, va vestit amb una túnica de mig genoll amb un punyal al costat dret.
L'altre
sarcòfag, la mur lateral esquerre, correspon a un eclesiàstic que, com l'altra
figura, jeu i té el cap damunt d'un coixí. El cos presenta els motius heràldics
dels Pinós i els dels Cardona i el fris superior, en lloc de l'ornamentació,
presenta la inscripció HIC IACET G. DE NIUBÒ (aquí reposa G. de Niubò). Va
vestit amb una llarga sotana que li cobreix fins al peus i amb un mantell molt
ample botonat al pit i col·locat sobre les espatlles, mostra el cap i el cos
molt estilitzats, amb les mans encreuades damunt el ventre, sostenint un escut
triangular curvilini i pla sota el qual surt l'estola. De ben segur que aquest
canonge agustinià procedia de la veïna casa de Barnadàs, de nom Niubó, els
orígens de la qual es remunten al segle XIII-XIV.
Un
sobri racó per recordar. Val la pena visitar el nostre país.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia.
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada