Feia
bastant temps que visitàvem el lloc d’Er però no trobava cap informació
suficient de les seves esglésies. Aquest cop i gràcies a Catalunya Romànica
podem oferir aquesta informació.
La
consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: de
Ezerre, forma amb què apareix designat el dit poblet en l'Acta de
consagració de la Seu d'Urgell (primeria del segle IX) i en una inscripció de
l'any 930. Ezerre és segurament pre-romà, probablement basc.
L’església
parroquial és situada a la part de tramuntana del
terme municipal, a la dreta del riu Er. El poble consta de dos nuclis que són a
tocar l’un del l’altre, Er de Baix, arran del riu , i Er de Dalt, sobre una
petita elevació. Una de les primeres mencions del lloc i de l’església de Sant
Genís d’Er data de l’any 957 quan
l’acòlit Desideri dóna al monestir de Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà uns
alous que li havien estats cedits en entrar al monestir pel levita Hortal, un
dels quals era situat in villa que
vocatur Egerre, el qual confrontava per una part amb l’hort de l’església
de Sancti Genesii.
Així
mateix, la parròquia d’Er és esmentada en l’Acta de Consagració de Santa Maria
de la Seu d’Urgell, datada al 819, tot i que sembla que fou redactada a les
darreria del segle X. Posteriorment, l’any 1052, hi ha notícia de la convinença
feta entre el bisbe de la Seu, Guillem Guifré, d’una banda, i Ponç Ramon i la
seva mare Arsenda, d’altra, segons la qual l’esmentat prelat els concedí ipsa ecclessian Sancti Genesii de Ezerr
amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels, en canvi de
determinats drets feudals. Vint anys després , el 1971, el mateix bisbe Guillem
Guifré permutà als canonges de Santa Maria d’Urgell l’església de Sancti Genesii de Ezerr amb el seus
termes i les seves pertinences, la tercera part de la parròquia de Montellà i
el deganat de Cerdanya, per la senyoria del castell de l’Aguda.
Per
altra banda, l’església d’Er és citada com a parròquia l’any 1163 en una butlla
del papa Alexandre III a favor de l’abadia de Sant Martí del Canigó. Al final
del segle XII l’església es saquejada pels exercits del comte Ramon Roger de
Foix i Arnau, vescomte de Castellbó, defensors de l’heretgia càtara.
De
la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, hi ha referència que el
capellà d’Er contribuí en l’impost de la dècima recaptada a la diòcesi
d’Urgell. Entre els anys 1312 i 1314, consta que la parròquia de Sant Genís
d’Er fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.
L’església
de Sant Genís és un edifici totalment reconstruït entre els segles XVIII i XIX,
com indica la data de 1790 inscrita en la porta d’entrada i la de 1863 gravada
en l’arc toral més proper al cor.
Consta
d’una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada, i amb tres capelles
laterals per banda. A la nau se li va afegir a l’extrem de llevant un
presbiteri més ample i un cor a ponent.
En
l’actualitat, del que fou l’edifici d’època romànica, en podria quedar algun
element a la part posterior oriental, com es pot observar exteriorment des del
cementiri, però de fet aquesta aspecte tan sols podria ser confirmat mitjançant
una excavació arqueològica.
Segons
un rètol a l’entrada a l’espai eclesial Sant Genís i Sant Lluís son els patrons
de la vila.
Aquesta
va ser la nostra coneixença de l’església de Sant Genís i després de voltar pel
cementiri que pràcticament la rodeja anàvem a conèixer la segona església
situada en el mateixa elevació de terreny.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada