dissabte, 13 de juny del 2015

SANT ANDREU DE SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem en un dia de sant Andreu l’església parroquial de Sagàs sota l’advocació del Sant.
 

El poble de Sagàs (738 m i 61 h el 2007) és un grup de poques cases que es formà a l’entorn de l’església parroquial. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Probablement Sagàs és contracció de Sagars (forma que apareix en el cens de l'any 1359), i aquest sembla el plural d'un mot *Sagar que probablement és d'origen pre-romà. En l'acte de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) apareix la forma llatinitzada Sagasse, que Meyer-Lübke (BDC, xi, 8) inclogué entre els noms celtes acabats en -asse (com Alàs, Anàs, etc.).

 
L’església de Sant Andreu de Sagàs . al comtat de bErga, pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell i per la seva proximitat geogràfica amb el monestir de Sant Pere de la Portella, des del segle XI va mantenir-hi una estreta relació sense perdre mai la seva independència i el seu caràcter parroquial. 

El poble és esmentat per primer cop en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839 (Sagasse)de dubtosa datació. El 16 de juliol del 903, el bisbe Nantigis d’Urgell consagrava l’església en honor de Sant Andreu, una església construïda pels habitants del lloc i pel prevere Galmido, els quals sol·licitaren al bisbe la consagrés.

 
El lloc és esmentat com un dels límits d’un gran alou, situat a la Vall de Merlès, que l’any 957 donà el comte Sunifred al monestir de Santa Maria de Ripoll. 

L’any 988 el comte Borrell i el seu fill Ramon permutaven amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu diversos alous al comtat d’Urgell per les esglésies del comtat de bErga de Sant Esteve de Pardines, Sant Vicenç deñ Castell de l’Areny, Santa Maria de Merlès i Sant Andreu de Sagàs. Dins les donacions s’incloïa possiblement la veïna església pre-romànica de Santa Margarida. 

També és esmentada l’any 1044 com un dels límits de l’església de Sant Martí de Biure en la seva acta de consagració. 
 
L’església actual o parròquia de Sant Andreu de Sagàs és esmentada l’any 1065 en el document de la donació d’un alou del terme de Sagàs al cenobi de Sant Pere de Frontanyà, o de la Portella. També va haver donacions de terres i béns al monestir de Santa Maria de l’Estany.

L’any 1233 l’abat Arnal de Sant Pere de la Portella donava, en nom seu i del monestir, a Pere Pujol de Sagàs i la seva muller Ermessenda, la casa que tenia el monestir al lloc de Sant Andreu de Sagàs. 

Sant Andreu mantenia el seu caràcter parroquial l’any 1312 car en la vivitat al deganat del Berguedà li quedà confirmat. 

De la primitiva església preromànica només s’han pogut trobar vestigis d’un temple que era molt probablement de tres naus i, al costat, dins l’àmbit de la capçalera romànica, una necròpoli dels segles IX-X de la qual no resten vestigis tret d’unes tombes antropomorfes. 

L’edifici actual de l’església parroquial, per bé que ha estat molt modificat, encara correspon bàsicament al bastit a la primera meitat del segle XI. És un edifici de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars i separades per arcs formers sobre pilastres. Originàriament era cobert amb encavallades de fusta, i un seguit de finestres situades al costat de la nau central, més alta que no les laterals, n'il·luminaven l’interior.

Aquesta construcció, comuna al N d’Itàlia però infreqüent a Catalunya, fa de Sant Andreu de Sagàs un exemple molt singular en l’arquitectura catalana del segle XI. Posteriorment, al final del segle XI o principi del XII, la coberta de fusta fou substituïda per les voltes, de canó a la nau central i de quart de cercle a les laterals.  

La decoració exterior, amb arcuacions cegues i lesenes, es limita al frontis i a l’absis central. Aquesta estructura fou molt alterada a partir del segle XVII. Les naus laterals foren compartimentades i convertides en capelles, que més tard serien cobertes amb volta d’aresta, i s’obrí un portal al mur de migdia. L’interior fou modificat amb una decoració neoclàssica al segle XVIII, i al segle XIX es bastí el campanar de torre, a l’angle sud-oest.  

Després de la guerra civil de 1936-39, l’església fou novament restaurada (1942-50), i s’hi adossà la rectoria. Finalment, vers el 1980 els veïns emprengueren la restauració de l'església: en repicaren tot l'interior i excavaren la necròpoli dels absis. El 1985 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya es féu càrrec de les obres. La restauració ha consistit bàsicament a recuperar l'espai de l'edifici del segle XI, i a consolidar les estructures més malmeses, com la volta de la nau de tramuntana.

Capçalera romànica de l'església de Sant Andreu És la part més ben conservada de la construcció romànica car la resta de l'església sofrí notables modificacions en el decurs dels anys que han desvirtuat el seu esquema primitiu. Aquesta capçalera respon a una església de planta basilical. L'absis central, ce considerable alçada i elegància, presenta la ornamentació plàstica dels seus murs pròpia de l'arquitectura del primer romànic meridional o llombard, amb la disposició dels arcs cecs separats per gruixudes faixes llombardes que separen alhora quatre nínxols d'arc de mig punt. Al bell mig de l'absis principal hi ha una esvelta i llarga finestra d'esqueixada i d'arc lleugerament apuntat. Els dos absis laterals són de planta semicircular i no presenten ornamentació exterior. 

D’aquesta església procedeix, molt probablement, un frontal d’altar romànic del final del segle XII o el principi del XIII conservat al Museu Episcopal de Vic, i sembla que també corresponen a aquest frontal dues taules laterals que es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

 
Sant Andreu de Sagàs està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada