Visitàvem
en un dia de sant Andreu l’església parroquial de Sagàs sota l’advocació del
Sant.
El poble de Sagàs (738 m i 61 h el 2007) és un grup de poques cases que es formà a l’entorn de l’església parroquial.
A
la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:
incerta. Probablement Sagàs és contracció de Sagars (forma que
apareix en el cens de l'any 1359), i aquest sembla el plural d'un mot *Sagar
que probablement és d'origen pre-romà. En l'acte de consagració de la Seu
d'Urgell (a. 839) apareix la forma llatinitzada Sagasse, que Meyer-Lübke
(BDC, xi, 8) inclogué entre els noms celtes acabats en -asse (com Alàs,
Anàs, etc.).
El
poble és esmentat per primer cop en l’acta de consagració de la catedral
d’Urgell, l’any 839 (Sagasse)de dubtosa datació. El 16 de juliol del
903, el bisbe Nantigis d’Urgell consagrava l’església en honor de Sant Andreu,
una església construïda pels habitants del lloc i pel prevere Galmido, els
quals sol·licitaren al bisbe la consagrés.
L’any
988 el comte Borrell i el seu fill Ramon permutaven amb el bisbe Sal·la
d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu diversos alous al comtat
d’Urgell per les esglésies del comtat de bErga de Sant Esteve de Pardines, Sant
Vicenç deñ Castell de l’Areny, Santa Maria de Merlès i Sant Andreu de Sagàs.
Dins les donacions s’incloïa possiblement la veïna església pre-romànica de
Santa Margarida.
També
és esmentada l’any 1044 com un dels límits de l’església de Sant Martí de Biure
en la seva acta de consagració.
L’any
1233 l’abat Arnal de Sant Pere de la Portella donava, en nom seu i del
monestir, a Pere Pujol de Sagàs i la seva muller Ermessenda, la casa que tenia
el monestir al lloc de Sant Andreu de Sagàs.
Sant
Andreu mantenia el seu caràcter parroquial l’any 1312 car en la vivitat al
deganat del Berguedà li quedà confirmat.
De
la primitiva església preromànica només s’han pogut trobar vestigis d’un temple
que era molt probablement de tres naus i, al costat, dins l’àmbit de la
capçalera romànica, una necròpoli dels segles IX-X de la qual no resten
vestigis tret d’unes tombes antropomorfes.
L’edifici
actual de l’església parroquial, per bé que ha estat molt modificat, encara
correspon bàsicament al bastit a la primera meitat del segle XI. És un edifici
de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars i
separades per arcs formers sobre pilastres. Originàriament era cobert amb encavallades
de fusta, i un seguit de finestres situades al costat de la nau central, més
alta que no les laterals, n'il·luminaven l’interior.
Aquesta
construcció, comuna al N d’Itàlia però infreqüent a Catalunya, fa de Sant
Andreu de Sagàs un exemple molt singular en l’arquitectura catalana del segle
XI. Posteriorment, al final del segle XI o principi del XII, la coberta de
fusta fou substituïda per les voltes, de canó a la nau central i de quart de
cercle a les laterals.
La
decoració exterior, amb arcuacions cegues i lesenes, es limita al frontis i a
l’absis central. Aquesta estructura fou molt alterada a partir del segle XVII.
Les naus laterals foren compartimentades i convertides en capelles, que més
tard serien cobertes amb volta d’aresta, i s’obrí un portal al mur de migdia.
L’interior fou modificat amb una decoració neoclàssica al segle XVIII, i al
segle XIX es bastí el campanar de torre, a l’angle sud-oest.
Després
de la guerra civil de 1936-39, l’església fou novament restaurada (1942-50), i
s’hi adossà la rectoria. Finalment, vers el 1980 els veïns emprengueren la
restauració de l'església: en repicaren tot l'interior i excavaren la necròpoli
dels absis. El 1985 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de
Catalunya es féu càrrec de les obres. La restauració ha consistit bàsicament a
recuperar l'espai de l'edifici del segle XI, i a consolidar les estructures més
malmeses, com la volta de la nau de tramuntana.
Capçalera
romànica de l'església de Sant Andreu És la part més ben conservada de la
construcció romànica car la resta de l'església sofrí notables modificacions en
el decurs dels anys que han desvirtuat el seu esquema primitiu. Aquesta
capçalera respon a una església de planta basilical. L'absis central, ce
considerable alçada i elegància, presenta la ornamentació plàstica dels seus
murs pròpia de l'arquitectura del primer romànic meridional o llombard, amb la
disposició dels arcs cecs separats per gruixudes faixes llombardes que separen
alhora quatre nínxols d'arc de mig punt. Al bell mig de l'absis principal hi ha
una esvelta i llarga finestra d'esqueixada i d'arc lleugerament apuntat. Els
dos absis laterals són de planta semicircular i no presenten ornamentació
exterior.
D’aquesta
església procedeix, molt probablement, un frontal d’altar romànic del final del
segle XII o el principi del XIII conservat al Museu Episcopal de Vic, i sembla
que també corresponen a aquest frontal dues taules laterals que es conserven al
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada