SANTUARI DE BELLMUNT. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

TERRES D’OSONA 

Aquell dia fèiem una ruta que finalment no vam poder realitzar i en el nostre deambular. finalment vam acabar el poble de Sant Pere de Torelló, d’on pujàvem fins el santuari de Bellmunt. Una vegada deixat el cotxe a l’aparcament sota el santuari, visitàvem el lloc i l’església. Mossèn Jacint Verdaguer l'anomenà, en un dels versos inicials de l'Emigrant, ermita al cel suspesa.

 

La serra de Bellmunt està orientada d'est a oest, pertany als primers contraforts del Prepirineu català i des dels seus cims es contempla la Plana de Vic, al sud, i una sèrie de cadenes muntanyoses que culminen al nord amb el massís de Rasos de Peguera, la serra del Cadí i els cims de Pedraforca i Puigmal. Des de dalt del mirador la panoràmica és excel·lent tant cap a les planes de Vic , els Pirineus, la vall de Ges i el Bisaura. 

Sempre curiosos per saber la definició etimològica de les nostres visites consultàvem el diccionari Alcover-Moll i la definició no podia ser més fàcil.: del llatí bellu monte, ‘muntanya bella’.

 

El santuari ocupa probablement el lloc de l'antic castell de Ça Reganyada (Sarreganyada), documentat el 1020 en els testaments del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, relacionat amb els castells de Besora, Curull, Urig i Lluçà. Molt probablement la causa que s’aixequés una capella en aquest cimal inaccessible fos l’existència d’un castell o fortalesa. L'any 1240, del dia 19 de març, quan Pere de Serra, un vigatà que segurament procedia de Sant Pere de Torelló va fer testament deixant 12 diners als clergues i al sagristà de Sant Pere de Torelló, 12 diners a l'altar de Sant Pere i 12 a l'altar de Santa Maria de l'església de Sant Pere de Torelló, i 12 més a "Sancte Marie de Bello monte". 

Durant el segle XIII, diverses donacions i testaments esmenten el lloc. A partir del s. XV disposem de dades més concretes recollides en els Llibres d'Obra on, en el primer dels inventaris coneguts, es fa la descripció d'una església que sembla de factura romànica. Les grans reformes dutes a terme entre el 1587 i el 1607 donen a l'església la forma actual amb l'afegitó del dos trams finals. El 1623 es contracta la construcció d'un nou altar a Domènec Casimira, escultor de Ripoll, i una nova imatge de la Verge. Des de 1438 i fins 1830 cada any dos feligresos diferents, un pagès i un vilatà, vinculats al rector s'encarregaven de l'església. Apareixen anomenats com obrers en els Llibres d'Obra de Bellmunt (1599-1879).D'aquests sobresurten Bernat Vinyoles i Bernat Joan Espona que dugueren a terme les reformes entre 1587 i 1607 juntament amb Pere Pau el mestre de cases de Torelló, Francesc Parrau i Toni Maurell.

 

La gran obra de restauració contemporània, tal i com coneixem l'edificació en l'actualitat, es va portar a terme entre l'octubre del 1982  i l'abril del 1990, mitjançant un conveni signat entre la Diputació de Barcelona i el bisbat de Vic. La Diputació de Barcelona emprèn les reformes que han donat lloc a l'actual santuari, hostal i restaurant.  

La inauguració de les reformes va tenir lloc el 16 d'abril de 1990, i a l'acte van ser presents el llavors bisbe de Vic Josep Maria Guix i Farreres i el diputat Jordi Laboria i Martorell.

 

Sens dubte, un dels personatges més entranyables i populars al llarg de la història del santuari és la figura de l'ermità. Es té documentació relacionada amb els ermitans des de l'any 1392. Es coneix el nom de molts d'ells -el primer es deia Berenguer d'Oliveras, així com alguns dels pactes o contractes que se'ls hi feien: des de donar-los una túnica i una camisa cada any i una quantitat de 4 lliures (això era l'any 1635), com comprar-li un ase (l'any 1718). 

Entre ells, al segle XVIII, és notable Josep Serrat, fill de Sant Pere, que va entrar per tenir cura del santuari el 2 de març del 1717 i va ser-hi fins a la seva mort, ocorreguda el 9 de novembre de 1747. Quan va morir va deixar disposat que li celebressin 200 misses al santuari i parròquia, amb  l'almoina de 6 sous i 2 diners, i també que cada dissabte durant 2 anys, cremés una llàntia d'oli davant de la Mare de Déu. Tot això s'havia de pagar de les 172 lliures i 2 sous que era l'import de vint-i-vuit anyades que se li devien, ja que quan va entrar d'ermità es va pactar que li donarien 65 lliures per cada any que serviria l'ermita.

Edifici de cos únic i perímetre irregular, adaptat a les cingleres rocoses sobre les quals està construït i cobert amb teulada unitària a dues vessants. Està format per tres crugies en direcció Est/Oest. La crugia nord té tres plantes superposades, ocupades pels dormitoris i els serveis de l'hostal. A la central hi ha l'església i a sota el bar. A la crugia sud es superposen la cuina, a baix, i el menjador sota la coberta. Davant la façana de l'església s'obre una plataforma assentada sobre la penya i delimitada per gruixudes parets de pedra.  

L'església és de planta de creu llatina, d'una sola nau i amb capçalera recta. La coberta és feta amb volta d'aresta de maó de pla i els arcs torals del transsepte amb arcs de mig punt. L'edifici consta de cinc trams, els dos darrers, van ser afegits posteriorment i tenen una funció de vestíbul ja que comuniquen amb diverses dependències del santuari. L'accés al temple, per ponent, presenta una llinda feta amb carreus segurament reutilitzats i datada el 1607. Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, gòtica. El campanar, d'espadanya, presenta un sol arc de mig punt orientat al sud.  

La imatge actual de la Mare de Déu de Bellmunt, una petita i preciosa icona mariana de 22 cm. d'alçària, és una imatge gòtica, d'alabastre, feta avançat el segle XIV; per tant, no és la primera imatge de les donacions o deixes testamentàries del segle XIII. Abans de l'actual va existir, doncs, una altra imatge, d'estructura romànica, que fou reemplaçada per l'actual del segle següent. La seva petitesa fa pensar que el primitiu santuari devia ésser un pedró o una petita capella.

 

Al cim veí de serra Grenyada s’aixeca el pedró de la Mare de Déu de les Alades (nom amb el qual també és coneguda la imatge de Bellmunt, per tal com en aquest indret van a morir cada any eixams de formigues alades), on, segons la tradició, fou descoberta la imatge d’alabastre del començament al s. XIV. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.