SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

 

Visitàvem en el bell mig del nucli antic de la capital andorrana l’església sota l’advocació de Sant Esteve.

 

L’església de la capital de la vall és una de les sis parròquies tradicionals i per això es esmentada sovint com a parròquia d’Andorra des de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El primer document que parla del terme de Sant Esteve és de l’any 1000. L’any 1065 hi ha una cessió de privats a Sant Serni de Tavèrnoles, a l’apèndix de Sant Esteve. 

També apareix esmentada en documents dels anys 1079, 1115, 1119, 1122, 1218, etc. En la visita arquebisbal de 1312 és trobava en un estat molt lamentable. En l’altar mancaven dos pal·lis i corporals i els ornaments eren bruts  i que calia comprar noves vestidures sacerdotals i un saltiri.

 

El 7 d’octubre de 1543, possiblement després d’haver acabat una campanya d’obres, tingué lloc una nova consagració de l’altar major, que féu el bisbe Francisco d’Urríes.

A mitjan segle XIX una nova campanya d’obres culminà amb la construcció, l’any 1859 de l’altar major, fet d’obra. 

De l'obra original romànica es conserva l'absis semicircular (segle XIII), el més gran d'Andorra, i l'arrencada dels murs de la nau. L’absis és de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. Presenta dues finestres d’arc de mig punt de doble esqueixada i decoració exterior amb un fris o sanefa superior de dents de serra i arcuacions cegues de tipus llombard, suportades per mènsules amb decoració geomètrica.  

El campanar és de planta quadrangular, és una esvelta torre de tres pisos sense decoració on s’obren finestres de mig punt.  

Altres elements arquitectònics a destacar són el pis superior del campanar i l'antiga porta dels peus del temple (actual entrada lateral) que van ser reconstruïdes l'any 1940 segons projectes de l'arquitecte català Josep Puig i Cadafalch.  

La nau, originàriament romànica, ha estat modificada i ampliada en diferents ocasions, de les quals la més important va tenir lloc als anys seixanta del segle XX, amb la construcció d’una nova nau i la reorientació de l’eix de l’edifici. 

En el seu estat actual, es tracta d’una església de planta de nau única, rectangular, amb tres absis de planta semicircular i volta de quart d’esfera. El creuer presenta planta de creu i, en conseqüència, la coberta té diversos vessants. A l’exterior, els absis de factura contemporània presenten tota una sèrie de finestres molt estilitzades, de doble esqueixada, rematades per un arc de mig punt i emmarcades per sanefes de carreus de granit d’inspiració llombarda.

 

S’accedeix al temple per dues portes, una als peus de la nau i l’altra al lateral. Actualment, la porta principal, que és la dels peus, queda sota una marquesina suportada per pilars de granit i s’hi accedeix per dues escales laterals. Per sobre d’aquesta porta hi ha un gran rosetó. A l’interior de la nau hi ha tres arcs per banda que inclouen sengles finestrals. 

L’església acull al seu interior els retaules barrocs, algun d’ells de molt bona qualitat, com el de Sant Joan Baptista del segle XVIII o el de Santa Llúcia del segle XVII. Són també remarcables la biga policromada romànica, que degué suportar un baldaquí, l'anomenat Quadre de les Ànimes, del segle XVIII. És una obra de Joan Casanovas.

 

Durant els treball de restauració i d’ampliació que l’any 1969 hom dugué a terme al temple, en desmuntar l’altar major, d’obra, que havia estat construït l’any 1859, fou trobada al seu interior en un reconditori, cobert amb una petita llosa, la lipsanoteca original romànica que havia estat col·locada a l’altar, amb motiu de la consagració.

Antigament hi havia també unes interessants pintures murals romàniques al fresc de temàtica apocalíptica, avui disperses. Les pintures d’una absidiola lateral es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. En dita absidiola hi ha dues escenes referents a sant Joan Baptista, una de les quals és l'aparició de l'àngel a Zacaries. A l'exterior de l'arc, un personatge que omple tres gerres d'aigua sembla que es pot relacionar amb les noces de Canà. La simbologia sacramental de l'aigua, implícita en aquestes imatges, podria indicar que aquest petit absis contenia les fonts baptismals. Les altres pintures que s'exposen formaven part de la decoració de l'absis central. A diferència d'altres casos, s'hi representen escenes al·lusives a la Passió. Aquestes pintures es deuen a la mà del Mestre d'Andorra, que les va realitzar la segona meitat del segle XII. 

L’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Cultural. 

I com sempre repetim a Andorra hi ha moltes coses a conèixer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau