Volíem
conèixer el famós mercat de Calaf i un diumenge al matí fèiem camí per visitar
aquesta població. Una vegada haver voltat pel mercat van fer una volta pels
carrers de la vila. Cridant-nos l’atenció el alt campanar que dominava les cases
visitàvem l’església sota l’advocació de Sant Jaume.
La
consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:
probablement de l'àrab χalaf, nom propi d'home.
El
primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell
va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de
Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita
Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i
organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de
Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el
territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el
segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de
Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera),
que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué
tradicionalment el terme de Calaf.
L’any
1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el
vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare
Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible
que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el
dret superior o eminent del castell i se'n reservaren el domini immediat; també
li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta
part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís
de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota
aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
L’antic
mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara
hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la
capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot
beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de
la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb
pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del
1580, féu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre
de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el
prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el
1639.
La
nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, té una marcada
influència clàssica en els pilars. Composta d’una gran nau amb capelles
laterals de planta quadrangular i una cripta sota el presbiteri per a contenir
les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria
pròpia. La construcció té 40 m. de llargada per 12,5 m. d'amplada i gairebé 20 m.
d'alçada. Al costat dret de la nau hi ha sis altars, mentre que al costat
esquerre només n'hi ha cinc, perquè una de les arcades laterals serveix de pas
a una espaiosa capella, dedicada al Santíssim Sagrament.
Vers
l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m. que li
fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.
L'església
tenia un orgue, fet l'any 1670, i nombrosos altars barrocs, un dels quals era,
segons Duran i Sampere, obra dels germans Serra. Tant l'orgue com els altars
foren destruïts durant la guerra, l'any 1936.
El
mercat de Calaf, tan famós fins i tot per les contalles, que l’han fet passar
al camp de les dites folklòriques, existia des d’abans del 1345, ja que un
privilegi dels vescomtes de Cardona d’aquell any faculta només els jurats de
Calaf, i no els particulars, d’arrendar bancs i taules als venedors del mercat.
Un altre privilegi del rei Pere III, donat dos anys més tard (1347), autoritza
que puguin assistir als mercats i les fires de Calaf els habitants dels Prats
de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, que eren súbdits reials.
Val
la pena visitar Calaf i si pot ser al setembre durant la Festa Major i són el
dies quan el mercat llueix amb més esplendor.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada