divendres, 17 de juny de 2016

CASTELL DE RINER. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.


Normalment la nostra dèria és la recerca d’esglésies però si en alguna ocasió trobem un castell tampoc el podem deixar en l’oblit. Això ens va passar aquesta vegada.  

Vam anar a visitar seguint diverses pistes asfaltades l’església de Sant Martí i en arribar van beure la gran torre resta principal del castell.  

Riner és situat a la vall de la riera de Solsona o Riu Negre. El terme, (300 h. 2009) el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. El terreny és força escabrós i boscat prop del Riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle.  

La major part del municipi de Riner forma part de l'altiplà del Solsonès. Així doncs, bona part del seu territori té unes altituds compreses entre els 600 m. i els 900 m. i només les valls del riu Negre que travessa d'oest a est la part septentrional del terme municipal i una petita porció de la vall del Cardener situada a l'extrem nord-est del terme municipal tenen altituds inferiors al 600 m.

 
La consulta etimològica el DCVB fa aquesta definició.: del llatí rīvu nĭgru, ‘riu negre’.

El conjunt del castell i l’església són situats en un tossal sobre el Riu Negre. Situació estratègica, tal com era propi en l'època en què fou emplaçat.
 

El lloc de Riner és documentat l'any 997, quan Ató i la seva muller Geruza donaren a Santa Maria de la Seu d'Urgell un alou situat a Solsona que afrontava a llevant amb Riner.  

El castell és documentat indirectament per primer cop l'any 1013 en un document on Guifré de Riner confirmava que un parent seu, Sal·la (possiblement familiar de Rotrudis, esposa de Guifré), havia donat la parròquia d'Olesa de Montserrat a la canònica de la Santa Creu de Barcelona, sense assabentar a la seva parentela. 

Apareixen doncs unides dues famílies, Riner (que posteriorment s’anomena Cervera) i Sal·la de Conflent, fundadora del monestir de Sant Benet de Bages. Guillem de Riner morí a final de 1013 i la seva esposa Rotrudis (possiblement procedent de la família Sa·la) disposava, segons es llegeix en el seu testament l'any 1027, d'una gran quantitat de béns situats als termes dels castells d'Ardèvol i de Riner que passaren al seu nebot Dalmau Isarn i de Riner (1026).

Foren senyors del terme del castell de Riner els primers membres del llinatge dels Cervera, senyors també de Castellfollit de Riubregós, que ben aviat esdevingueren vescomtes de Bas; a la meitat del segle XI eren els principals senyors de Riner, de Su a Hortoneda, Dalmau i la seva muller Elisava, pares d’Hug de Cervera (o Hug Dalmau), que el 1103 donà al monestir de Solsona l’església de Sant Martí de Riner.  

Fill seu fou Ponç Hug, i un fill d’aquest, Ponç (II) de Cervera pledeja sobre el domini del castell amb el vicari i castlà, Pere de Riner, que se solucionà l'any 1142 en fer una convinença entre ambdós sobre els drets de cadascú al castell de Riner. Un dels motius del plet fou per una farga que hi ha dins del terme del castell i que apareixerà esmentada també en un text de l'any 1378 on es detallen les manxes, l'enclusa, el mall, el martell i les tenalles.

Ponc II cedí, el 1145, la masia de la Rovira de Freixenet als templers. Els dominis dels Cervera al Solsonès foren anomenats en un moment donat comtat de Riner. 

 
Els interessos dels senyors de Riner es decantaren cada cop més cap a la Segarra i la Conca de Barberà. Això féu que a la llarga es desprenguessin dels seus béns al castell de Riner durant el segle XIII. Consta que el comte d’Urgell va cedir el domini eminent d'aquest castell i d'altres del Solsonès al vescomte de Cardona per l'ajut prestat en la lluita contra el comte de Barcelona. Els drets dels Cervera sobre el castell van passar, sense que se sàpiga com, a la canònica de Santa Maria de Solsona, ja que el 1322 Bernat de Riner castlà del castell, féu homenatge al paborde de Solsona per la castlania. 
 
Del castell es conserva una gran torre de planta rectangular amb grans murs de 16 m d’alçada i alguns arcs apuntats a l’interior, a la qual hi ha adossada una pagesia.
 
L'espai intern devia estar dividit almenys en dos nivells doncs es veuen testimonis de l'existència d'un pis, per exemple deu forats per a bigues. A la façana de tramuntana hi ha una porta coronada per un arc de mig punt format per diverses dovelles. Una obertura semblant es troba a la paret de migjorn i a llevant, una tercera porta que mena a una escala inclosa dins la paret.  

Al costat nord de la fortalesa, cap on hi ha l'església, hi va ser excavat un vall a la roca d'una profunditat d'uns 4 m. L'aparell constructiu és de carreus ben tallats i escairats, de dimensions més grans a la part inferior; queden units amb morter de calç i pedretes. 

Aquest edifici segurament fou construït els segles XII o XIII. La construcció senyorial que hi ha a la part meridional, a uns 5 metres és més moderna. Segurament dels segles XIV o XV. S'hi endevina una nau d'uns 11 m d'ample i tres arcades de les quals, la més septentrional es conserva sencera. 

El conjunt de la torre i les restes del castell de Riner són declarats com a Bé  Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada