divendres, 3 de juny de 2016

SANT VICENÇ D’EUS. CONFLENT. .

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Visitàvem l’església de Sant Vicenç d’Eus enclavada en el cementiri del poble situat en una bonica planúria a la part baixa del poble. A la part alta, entre les cases del poble, divisàvem el castell. Part de les seves restes van ser aprofitades, per a bastir el segle XVIII l’actual església de Sant Vicenç de Dalt.
 


Eus (antic nom Eus i Coma) és un municipi (422 h.2009)situat a la vall de la Tet, entre Prada i Marquixanes, i estès vers el nord fins a la serralada que separa la comarca de la Fenolleda (roca Gelera, 1104 m alt). 

El sector septentrional, desboscat i d’escàs rendiment agrícola, correspon a l’antic terme de Coma. El poble (320 m alt) és esglaonat als costers d’un turó granític, a la riba esquerra de la Tet, coronat per les ruïnes de l’antic castell d’Eus, esmentat el 1218 i al voltant del qual al segle XIV fou construït un recinte fortificat, des del qual fou rebutjat l’assalt francès el 1598. El 1793, durant la Guerra Gran, fou incendiat per l’artilleria del general Ricardos.

 
A la nostra consulta etimològica el DCVB ens dóna aquesta definició: tal vegada del llatí ĭlĭce, ‘alzina’. En un document de l'any 1095 apareix el nom de Eus llatinitzat en la forma «castru de Ilice». En un document més antic (a. 1035) ja apareix la forma romànica Elz (cf. Alart ap. RLR, xii, 120). 

El lloc i l’església d’Eus s’esmenten en un document sense data, atribuïble al segle X, com a pertanyents al monestir de Santa Maria de la Grassa. El 15 de juliol de 1035 consta que fou donada amb el seu alou al monestir de Sant Martí del Canigó pel comte Guifré II de Cerdanya. Més tard l’11 de febrer de 1053 el temple fou consagrat per Berenguer III, bisbe d’Elna. En l’acta de consagració consta fou dedicat a sant Vicenç i sant Joan. L’església havia estat bastida pel habitants del lloc.

 
Cent anys més tard, 1l 1163, una butlla del papa Alexandre III confirmava a monestir de Sant Martí les possessions atorgades pel comte. 

Una nova consagració tingué lloc el 28 de gener de 1213, a càrrec de Ramon II de Villalonga, bisbe d’Elna. També sota l’advocació de sant Vicenç i sant Joan.  

La església de Sant Vicenç conservà els drets parroquial fins el segle XVIII fins a la consagració de la nova situada en el  lloc de l’antic castell.  

 
És un edifici romànic, originalment d'una nau amb volta de canó de perfil apuntat i capçada a llevant per un absis semicircular. Posteriorment se n'hi afegí una de segona nau, en paral·lel, i coberta per una volta en quart d’esfera.

Ambdues són estretes i molt altes en proporció, comunicades per arcs; i si en la primera la nau acabava en l'absis, l’absidiola de la segona resta inclosa dins un mur exteriorment pla i lleugerament de biaix molt gruixut. 

El campanar és de tipus d'espadanya i presenta dues obertures. 

Conserva uns interessants capitells a les columnes que sostenen els arcs de comunicació entre les dues naus. 

La porta actual d’entrada, és situada al mur de migdia. Inscrita dins un cos sobresortint de forma rectangular fet amb aparell mitjà de granit. L aportada és obrada amb el bell marbre rosat de Vilafranca de Conflent és composta per tres arquivoltes en degradació d’arc de mig punt, de secció rectangular, la més exterior de les quals presenta una motllura esculpda, per sobre del timpà, llis i emmarcat amb un motiu decoratiu.
 

La porta de l’església conserva unes magnifiques ferramentes de tipologia rossellonesa i tradició estilística romànica. És probable que aquest tipus de ferramenta hagi aparegut a la primeria del segle XIII 

Sant Vicenç d’Eus va ser declarat monument històric de França el 1960. 

És una llàstima que la pedra artificial o el ciment de les tombes desentona dins el conjunt.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada