També conegut com a Sant Pere Gros de Cervera, Sant Pere el
Gros, Sant Pere de Ripoll de Cervera, Sant Pere de Cervera
Sant Pere
Gros és
una església romànica de planta circular que pertany a un antic
priorat benedictí. L'edifici respon a les formulacions pròpies de
l'arquitectura llombarda del segle XI i és un dels millors
exemplars de l'arquitectura medieval catalana que adopten la tipologia de nau
amb planta circular.
Destaca pel fet de ser l'església
romànica ubicada més a ponent de totes les construïdes en aquest període.
L'església de Sant Pere el Gros es troba als afores de Cervera, en l’anomenat
Paratge del Molí Gran, en una lleugera elevació del terreny (464 m. alt) a la
confluència del torrent Salat amb el riu d'Ondara.
S'esmenta per primera vegada el
1072. El 1079 fou donat pel matrimoni Ellemar i Ermessenda al monestir
empordanès de Sant Pere de Rodes. Però el 1081 els senyors de Cervera, Guillem
Ramon i Arsenda, el donaren a Ripoll, que hi tenia monjos el 1089. El seu prior
era un monjo ripollès que tenia domini sobre l’església de Sant Salvador de la
vila de Cervera i sobre els domers i els clergues de la vila i parròquia de
Santa Maria. També tenia rendes, especialment a Nalec.
El priorat decaigué al segle XIV; el
1406 els paers de Cervera protestaren pel seu abandó, però fou en va. Els seus
edificis estaven encara en peu el 1715; ara sols en resta l’església i traces
d’una galeria que l’envoltava.
L'única construcció conservada del complex monacal és un exponent
destacat de la tipologia d'església de planta circular. Els seus trets
peculiars permeten atribuir-li una funció diferenciada i una significació
específica respecte al marc on s'integrava. Ara bé, aquestes no han estat
establertes amb precisió absoluta, malgrat que hom ha insinuat el caràcter
funerari, associant l'obra a les característiques d'un Sant Sepulcre.
Es tracta d'un edifici de planta centralitzada
amb absis semicircular acusat a l'exterior, en el qual s'obren dues
finestres de doble esqueixada i de proporcions desiguals. El parament, disposat
amb certa regularitat, presenta els murs exteriors pràcticament llisos, encara
que hi ha un nivell de sòcol a partir del qual alguns autors pensen
que es preveia un sistema de lesenes. Coronant la coberta, de pedres planes,
s'eleva una espadanya simple, potser posterior a l'edifici.
L’accés es realitza per una porta amb arc de mig punt que
s'obre en el mur, de gruix molt considerable, de tal manera que permet la
conformació d'un llindar, avantsala de l'espai circular. La porta es troba
desplaçada del que seria l'eix longitudinal que defineix l'interior. Aquest es
conforma mitjançant la conjugació de l'absis i la rotonda, units gràcies a un
tram, que en la zona del presbiteri, estableix la transició entre tots dos.
L'interior del mur va ser buidat amb una sèrie de fornícules que articulen i
alleugereixen l’àmbit corresponent a la nau, aquests elements es retroben
en el marc de construccions característiques del primer romànic i que tampoc
són estranyes a la tipologia d'esglésies circulars, on poden adquirir, fins i
tot, les dimensions de petites capelles, així, podríem tenir en compte la
planta de Sant Esteve de Sallent.
El sistema de cobertes determina a l'espai centralitzat una falsa cúpula,
mentre quer a l'absis hi ha una volta de quart d'esfera, com en els nínxols.
L'espai que enllaça la nau i la capçalera és cobert per arcuacions de mig punt
que donen solució per tal de tancar un tram en degradació. Podem esmentar, així
mateix, una escala que recorre el gruix del mur i que permet accedir a la zona
de cobertes.
Es feren obres de
restauració a l’església el 1789 i sobretot el 1960, gràcies al patronat de
l’Arxiu Històric de Cervera, que n'és el propietari.
L'església románica de
planta circular de Sant Pere el Gros l’any 2003, fou declarada com a Bé Cultural
d'Interès Nacional.
Text i recull dades:
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa
Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada