dimarts, 26 de maig del 2020

SANT SILVESTRE DE VILLERAC. CLARÀ I VILLERAC. CONFLENT. CATALUNYA NORD.

PETJADES PEL CONFLENT

Villerac  (Villerach, en francès) és un poble de la comuna de Clarà i Villerac,  Entre 1790 i 1823 gaudí d'independència municipal, fins que fou agregat a Clarà, que fins aquell moment tenia també comuna pròpia. El 1790 la comuna de Villerac fou inclosa en el cantó de Prada, i hi va romandre després de la seva annexió a la comuna de Clarà el 1822, a través d'aquesta altra comuna, fins a la creació del Cantó dels Pirineus Catalans.


Del lloc de Villerac, dins el terme del castell de Sant Esteve de Pomers (conegut també amb el nom de castell de Villerac), se’n tenen referències des del segle XII. 

La seva església, ara sufragània de l’església parroquial de Sant Martí de Clerà, és coneguda des del 1348, en què apareix anomenat Tolosa Imbert, rector de l’església de Villerac.

Des del 1590 es troba instituït un benefici en aquesta església en honor de sant Silvestre. A partir d’aquestes dates, es degué substituir el titular primitiu de l’església, sant Salvador, per l’actual.

És un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, que ha estat profundament transformat, especialment els sostres i les cobertes i tot el sector de llevant. De fet, només manté de l’estructura primitiva la part de ponent de la nau, en la qual es conserva, a la façana sud, la porta d’accés al temple, resolta en arc de mig punt, sobre la qual se situa una finestra d’una sola esqueixada, paredada interiorment.

La façana oest, on es desclou una altra finestra, és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.


L’aparell de les parts originals és de reble, amb tendència a formar filades horitzontals, amb carreus ben tallats en la formació de l’arc de la porta, que presenta els brancals monolítics.


Tot i l’escassa rellevància de les parts originals conservades, l’estructura dels paraments palesa les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI, d’acord amb les tecnologies imposades per les formulacions llombardes.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Font preferent. Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada