L’església
de Santa Eulàlia, antiga parròquia de l’actual terme de Rigardà, és l’únic
edifici que subsisteix del poblat medieval de Vilella. En el paratge s’han identificat
restes de fargues i d’hàbitat d’època romana.
Segons
Pere Ponsich el lloc de Vilella fou donat l’any 939 al monestir de Sant Pere de
Rodes pel comte Sunifred II de Cerdanya, donació que fou confirmada l’any 942. R.
d’Abadal creia, citant Jeroni Pujades, que l’esmentada donació datava de l’any
954.
La
primera menció de l’església, com també del lloc de Rigardà, és de l’any 969,
quan la vídua Ermessenda va fer cessió a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà de
set vinyes situades al Conflent, a la villa Vilella, amb edificis i
olivars que eren davant de l’església de Santa Eulàlia.
La
possessió del terme de Vilella per part de Sant Pere de Rodes fou confirmada
l’any 974 pel papa Benet VI, l’any 982 pel rei Lotari i l’any 990 pel papa Joan
XV.
L’any
1145 l’església de Vilella va passar a ésser domini del priorat de Santa Maria
de Serrabona, per donació feta pel bisbe Udalgar de Castellnou, amb el capítol
d’Elna. El bisbe es reservava els drets que hi tenia la seva església i, en
contrapartida, el prior Pere Bernat retirava els dos terços del delme d’Espirà
que havia cedit a Pere Isarn i els lliurava a l’ardiaca d’Elna.
En
l’acta de consagració de la dita església prioral de Santa Maria de Serrabona,
del 25 d’octubre de 1151, és confirmada la possessió de l’església de Vilella
per la canònica.
A
Santa Eulàlia de Vilella tingué importància l’advocació a sant Blai, des
d’època baix-medieval. El seu altar ja existia l’any 1365.
Amb
data 11 de novembre de 1419, fra Pere de Resa, cambrer de Sant Pere de Rodes,
ordenà la confecció d’un capbreu dels drets que el dit monestir continuava
tenint en el terme de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilella, el qual conté
nombroses confessions de censos.
Santa
Eulàlia de Vilella fou la parròquia del terme fins al segle XVII, que es
construí una nova església parroquial al centre del poble de Rigardà en
substitució de l’antiga de Vilella, també dedicada a santa Eulàlia. La portada
de la nova església prové de l’antiga Santa Eulàlia de Vilella.
Església
d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. L’absis
és cobert amb una volta ametllada, gairebé tan alta com la volta de la nau, la
qual és apuntada i seguida i té molta elevació de punt. La comunicació entre
ambdós sectors és marcada per un doble plec, també apuntat. Al nivell
d’arrencada de les voltes corre una cornisa motllurada de perfil de pla i
bisell que també crea les impostes dels plecs o arcs esmentats.
A
l’interior hi ha vestigis d’un banc corregut, a la nau. El paviment és molt
destruït, i només es pot veure un fragment d’enllosat, a base de petits còdols,
al sector de ponent de la nau. També hi ha rastres d’un esglaó fet amb carreus,
d’accés al presbiteri.
L’única
porta d’entrada es troba al costat meridional de la nau, a la meitat de ponent
de la façana. La portalada original que aquí hi havia va ser traslladada i
muntada al segle XVII a la façana principal de la nova parròquia del poble de
Rigardà. L’esvoranc que hi va quedar es va agençar amb maons. La portada que
ara és a Rigardà és de dimensions força grans i consta de tres arcs de mig
punt, en degradació. Té una grossa llinda i el timpà, peces monolítiques i
llises, sense decoració. Una imposta de secció de pla i bisell crea un fris
corregut al nivell de l’arrencada dels arcs, a cada costat. Les dovelles
d’aquests arcs no són molt llargues i, en general, són poc amples, si bé
l’amplada varia força. Els carreus dels brancals són, en canvi, voluminosos. A
la base d’aquests muntants hi ha uns sòcols sortints. Tots els elements de la portada
han estat tallats en pedra calcària de color clar, de forma acurada i amb un
poliment perfecte. Al centre de la llinda es va esculpir un rebaix rectangular,
dins del qual, en baix relleu, figura l’any 1648, que correspon a l’època del
trasllat i la construcció de la nova parròquia.
L’edifici
és il·luminat per tres finestres. Hi ha una finestra sagetera situada al centre
del frontis o façana de ponent. La seva obertura és rectangular i d’una sola
esqueixada, amb una petita llinda monolítica i carreus als muntants que són
disposats al llarg i de través.
A
la façana sud de la nau, vers l’extrem de llevant, hi ha una finestra de doble
esqueixada i arcs de mig punt, molt alta i de gran amplitud d’obertura (molta
més al vessant extern). Ha estat aparellada amb una diversitat de materials de
certa singularitat. L’arc extern té onze dovelles, curtes i estretes, que han
estat tallades en marbre rosat; els carreus dels brancals són de granit i a
l’ampit hi ha una sola i llarga llosa de pissarra. A l’intradós d’aquesta
finestra s’observen les empremtes deixades en el morter per les llates de fusta
del cindri emprat per construir-la.
La
finestra que s’obre al centre de l’absis no és gaire diferent, també de doble
biaix, d’arcs de mig punt i de mida gran. El seu arc extern és fet amb nou
dovelles de marbre rosa. En els muntants alternen carreus del dit marbre, de
granit i llosetes de pissarra. En el punt intern d’unió dels dos vessants
d’aquesta finestra, filtra la llum un arquet monolític sobre brancals arrodonits
en el caire. És tallat en pedra calcària de color gris clar. El mur de
tramuntana és completament opac.
Sobre
la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya, de dos arcs de mig punt
sobre tres grossos pilars. És coronat, al centre, per un altre arquet, molt
petit.
Tot
i l’estructura arquitectònica ben simple i l’absència de decoració escultòrica,
l’església fa un gran efecte, tant per l’esveltesa de l’interior com per la
imatge austera de l’exterior.
L’aparell
dels murs es pot observar bé en els paraments externs. Es caracteritza per l’ús
de còdols i blocs de pedra de mida petita i mitjana, sense cap retoc o només
trencats. S’han col·locat en filades força seguides, inclinats en molts punts,
o bé formant rengles d’espiga de peix, i lligats amb un morter sorrenc que
resta visible en els junts. El predomini de la pissarra o llicorella motiva que
l’edifici aparegui amb una coloració molt fosca, gairebé negrosa.
Santa
Eulàlia de Vilella estigué molts anys abandonada, fins i tot va servir de
magatzem agrícola. i de residència. En l'actualitat torna a ser, tot i
abandonada, un monument romànic digne de visita.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Dades
preferentment: Catalunya Romànica
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada