SANTA MARIA DE LES LLOSSES. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Situats al Ripollès visitàvem el poble de les Llosses (43 h. 2005) de població disseminada. Es troba al mig de la vall, en un petit serrat a la dreta de la carretera de Ripoll a Berga, que travessa el terme i propera a la riera del mateix nom. Aquest lloc està centrat per l’església parroquial de Santa Maria de les Llosses.

 

L’església parroquial de Santa Maria de les Llosses, què adopta el nom del municipi al qual pertany, és una de les sis parròquies en què antigament era dividit aquest terme, totes elles adscrites a la jurisdicció del castell de la Guàrdia de Ripoll, centre històric del terme.

 

L’església de Santa Maria és esmentada l’any 912 com a propietat del monestir de Ripoll. La seva pertinença al bisbat de Vic queda palesa per la seva inclusió en les tres llistes parroquials d’aquest bisbat, que s’han conservat dels segles XI i XII. La seva pertinença al monestir de Ripoll es veié confirmada en el breu atorgat pel papa Alexandre IV, l’any 1260. I encara més en la sentència  sobre la jurisdicció d’aquesta església favorable al monestir de Ripoll, que es dóna l’any 1312 com a resultat d’un dels plets que sobre jurisdiccions parroquials tingueren en bisbat de Vic  i el monestir ripollès.

Al segle XVI foren aixecades les parets per damunt de les voltes i hom erigí un campanar de torre amb finestres dobles a la part superior de cada cara. Aquest campanar s’erigeix a l’angle superior del temple, vora la porta. 

A l'interior de la nau s'aprecia la modificació dels murs per instal·lar-hi tres capelles que ocupen part del gruix del parament. L’any 1854 fou afegida una sagristia a l’església prop de l’absis i a ponent. Com a conseqüència d’un incendi fou restaurada sota la direcció de mossèn Josep Gudiol, el qual neteja l’interior de l’església dels arrebossats i les decoracions afegides, i féu decorar la conca absidal amb pintures de Llucià Costa. 

Edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó seguit, bastant apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera amb tres finestres de doble esqueixada, idèntiques i ben centrades. A l’exterior és decorat amb un fris de vint-i-quatre arcuacions cegues sota la cornisa treballada.

 

L'accés es troba al mur de migjorn. És per una senzilla portalada d'arc de mig punt extradossat i refós en relació amb el pla de la façana i amb una porta de fusta , on encara resten vestigis de la ferramenta primitiva, es troba al mur de migjorn. 

Actualment la rectoria és una casa rural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT VICENÇ DE PLANOLES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem el poble de Planoles i també la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç.

 

El poble de Planoles (229 h el 2005), a l’esquerra del Rigard (1.136 m d’alt.), és situat prop de la via del ferrocarril i al peu de la carretera de Ribes a Puigcerdà. Mentre que per l’esquerra es va al poble, per la dreta hi ha la pista forestal que porta al collet de les Barraques. La minva de població no ha transcendit a nivell extern, aquest poble fins i tot fa la impressió de tenir un gran nombre d’habitants; però la realitat és que s’han construït moltes cases noves la majoria de les quals són de tipus residencial. 

El poble de Planoles, és esmentat des de l’any 938, en què la devota Auresza va cedir un alou d’aquest lloc,  “in valle Petrariense in villa de Planezolas”, al monestir de Sant Joan de les Abadesses.

 

L’any 1011 en l’inventari que féu l’abat Oliba de les possessions del monestir de Ripoll, arran d’anar a demanar-ne a Roma la confirmació del papa Sergi IV, apareix esmentat un alou situat a Planoles. 

El 1079 un tal Guerau Guillem va fer donació a la catedral d’Urgell del seu alou de Croells (aquest nom encara subsistent en un mas), situat al comtat de Cerdanya. L’alou termenejava amb la muntanya de Toses, amb el terme del castell de Ribes, amb l’elevació d’Era Mala i amb la vila de Toses, noms tots ells vius encara a la contrada.  

Al segle XII el terme pertanyia en part als senyors de Mataplana, amos de Gombrèn i de la vall de Toses, i en part al rei. La població es considerava lloc reial, i la part del sobirà, la més important i poblada del terme.

 

Les primeres notícies que hi ha de l’església de Sant Vicenç de Planoles daten del 1114, tot i que cal suposar que existia molt abans. Ja que en els documents esmenats abans citats la primera donació data de 938. 

L’església parroquial de Sant Vicenç de Planoles és un edifici romànic notable, amb un campanar esvelt i de planta quadrada, més tardà, al seu costat. Inicialment era una esglesiola d’una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l’interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l’església romànica.  

Una restauració moderna va posar en relleu tota l’estructura i la rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l’antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau. Conserva una pila baptismal del segle XII.

 

L'edifici fou construït al segle XI o XII, malgrat que existia una parròquia anterior; al segle XVIII va ser modificada. L'església romànica tenia una sola nau coberta amb volta de canó reforçada amb cinc arcs torals, un d’ells adossat al mur de ponent, que arrenquen de pilastres adossades al murs. Al cantó de tramuntana són complementats amb sengles contraforts. 

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, que s’obre mitjançant un simple plec. 

Al cantó de migjorn hi havia un petit atri porxat, el qual fou incorporat posteriorment en una segona nau, obrint el mur meridional de l’església, i que ha estat posat en evidència en el curs de treballs de restauració.

L'absis exteriorment és ornat amb arcuacions cegues, que curiosament està formada per un fris de arcuacions llombardes, seguides i sense lesenes.  Al costat sud hi havia un porxo que al segle XVIII fou transformat en una segona nau de l'església.

També en la reforma del segle XVIII s'hi afegí el campanar i una capella. Curioses les escales exteriors per pujar al campanar.

 

Proper a l’església hi ha un petit monument amb la reproducció d’una moneda ibèrica encunyada als voltants de la segona meitat del segle II aC. Pertany  als ausetans, tribus iberes que poblava l’actual comarca de Vic. A un costat hi ha una inscripció Ibera amb el nom de EUSTI ( nom d’una ciutats del ausetans que apareix també com EUSTIBAIKULA). 

Quantes informacions a conèixer de la història del nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE MATAMALA. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Posats novament en marxa, un cop més, visitàvem el lloc de Matamala i la seva església sota l’advocació de la Mare de Déu.

 

La parròquia de Santa Maria de Matamala (62 h. 2009) es troba en un pujol a 986 m d’altitud, a la capçalera de la riera de Llimós (afluent de la de Merlès), prop de la carretera a Berga, presidint la vall de Matamala, que s’estén pel sector NW del terme. 

 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Mollens facilita aquesta definició.: probablement d'origen pre-romà, almenys en el seu segon element (del mateix radical que Puigmal, etc.). 

L’antiga església parroquial de Santa Maria de Matamala pertany al conjunt de sis parròquies que formaven originàriament el terme de les Llosses, centrat pel castell de la Guàrdia de Ripoll. 

El primer esment conegut d’aquesta església és en el document de 20 d’abril de 888, de dotació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll quan fou donada al monestir amb l’església de Sant Pere (probablement de Serrallonga) i tota la vall de Matamala. Segons Catalunya Romànica hi ha certes dubtes sobre la interpretació del document. 

L’any 938, en un precepte de Lluís d’Ultramar (també Lluís IV) és concedeix l’església de Matamala al monestir de Ripoll. L’any 982, Lotari, fill de Lluís d’Ultramar, en un precepte de reconeixement de possessions apareix novament l’església. L’any 1011 surt novament esmentada en una butlla del papa Sergi IV de confirmació de possessions feta a instàncies de l’abat-bisbe Oliba.

 

A partir d’aquesta moment no hi ha dades de la seva història, fins arribar als segles XVII-XVIII, moment entre els anys 1696 i 1736 fou reformada totalment. Les obres foren represes l’any 1884, data gravada a la porta, i a més va aixecar-se la rectoria. 

L’edifici primitiu fou reedificat en època romànica, i ampliat i retocat totalment a partir del segle XVII, que s’allargà la nau amb un presbiteri que substituí l’antic absis.  

Posteriorment es construïren dues capelles laterals (una de les quals data del 1735), unes golfes i dos arcs als murs de la nau per allotjar-hi altars laterals, així com un nou campanar de torre, massís, amb una gran finestra a cada cara del pis superior. També li foren afegides una capella del Santíssim a l'esquerra del presbiteri i una sagristia a la dreta.

 

A la segona capella de la part sud es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser, dita de Moreta. És del segle XVIII.  

El Museu Episcopal de Vic conserva una imatge, tallada en fusta i policromada la qual conserva alguns vestigis de la pintura original, procedent d’aquesta església. Possiblement és una obra datada en els darrers anys del segle XII. 

De Santa Maria de Matamala en depèn l’església de Sant Vicenç de Maçanós. 

 

L’església de Santa Maria de Matamala és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Davant del temple s’obre un ampli mirador amb una gran vista panoràmica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT SADURNÍ DE SOVELLES. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la nostra recerca d‘indrets de la nostra  Catalunya, més aviat propers al Berguedà, en aquesta ocasió visitàvem l’església de Sant Sadurní de Sovelles.

 

Sovelles, un petit poble (18 h. 2005/ 970 m. alt) és situat  als vessants septentrionals de la serra de Massagalls, ja prop del Ter i al SE del terme de Les Llosses. 

Sant Sadurní de Sovelles és documentada des del 925 (Sovezillas), quan el bisbe de Vic, Jordi, la donà, amb Sant Martí de Vinyoles, al monestir de Ripoll. Aquesta donació es veu confirmada per la seva inclusió, en el breu donat pel papa Alexandre IV l’any 1260, al monestir ripollenc confirmant les seves possessions. 

L’any 1312 en el plet esdevingut entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, la sentencia es favorable al monestir, reconeixent –li la jurisdicció sobre aquesta parròquia. És esmentada un cop més l’any 1319 en la relació feta pel bisbe de Vic, Berenguer, as legats pontificis, de les esglésies en les quals l’abat de Ripoll anomenava els capellans, que el bisbe confirmava.

 

Fou reedificada de nou els anys 1714-17. En la seva demarcació hi ha importants masos, com la Sala, el Grau, el Camp, l’Aliguer, l’Om, el Prat, la Plana, les Muntades, la Vinyassa i altres. Prop de l’església hi ha un nucli de quatre o cinc cases, amb l’Hostal, que s’alça davant del cementiri.  

Una vella tradició local diu que abans l’església era dedicada a sant Martí i situada prop de la Vinyassa, a una hora de l’actual; és possible que es tractés de dues esglésies diferents, la segona de les quals desapareguda.  

Església d’estil barroc és de planta rectangular amb capelles laterals que s'obren mitjançant arcades cap a la nau central i única. El presbiteri es troba enlairat respecte la resta de l'església, gràcies a un entarimat al que s'hi accedeix per tres graons centrals. 

L'exterior és molt senzill, tenint només decoració a la façana principal. La coberta és a dos vessants composta per cabirons de fusta i teula àrab, a l'interior està formada per una falsa volta de canó feta amb totxo.  

L'interior de l'església es troba molt decorat i pintat, sobresortint al presbiteri un retaule pintat a la paret de fons, de força qualitat i domini de la perspectiva.  

Precisament aquesta part es troba molt afectada per humitats de filtracions i capil·laritats. Aquest afecten a la volta de canó així com les pintures del presbiteri. L'edifici es complementa amb un campanar molt peculiar per la zona.

 

La seva façana té un cert paral·lelisme amb el de Gombren, això pot donar base que fos construïda pel mateix arquitecte Josep Morató, de Vic. 

L’església de Sant Sadurní de Sovelles és un edifici religiós inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PERE DE MOGRONY. GOMBRÈN. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS.                                                           

Una vegada fotografiada la capella de Santa Maria enfilàvem escales  amunt fins l’església de Sant Pere. 

Ja en la visita a l’església de Santa Maria parlen de la dualitat del lloc: Mogrony  o Montgrony, són els noms en que s’hi trobem dades. Segons diu Catalunya Romànica, Mogrony és l’antic i actualment s’utilitza popularment Montgrony.  

L’església es troba situada al contrafort del puig de Coma Ermada o serra de Mogrony, al vessant de migjorn, a 1408 m. alt a l’anomenat pla de Sant Pere. 

El castell és esmentat ja el 885, quan el prevere Esclua de la Cerdanya, més tard bisbe intrús d'Urgell, el vengué a Guifré el Pelós. El topònim Mogrony , apareix documentat des de l’any 887, en la consagració de l’església de Sant Joan de  les Abadesses, quan el comte Guifré i la seva muller donaren al monestir el castell i les pertinences de  Mogrony (castro Mogronio). En altres documents dels anys 887,899,920 i 928 apareixen diferents variants del nom. 

Prop de l’indret del castell es troba l’església parroquial de Sant Pere, documentada l’any 899. en un precepte de l’emperador Carles el Simple, que confirmà totes les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

L’existència de l’església i la seva advocació a Sant Pere consten fefaentment l’any 920 , en una donació que féu el prevere Teodored d’unes terres. Novament apareix com a receptora de donacions  el novembre de l’any 947 per un tal “Eibertus” i també a novembre de 949 per “Ansalon et uxor me Oresinda”. 

L’església de Sant Pere, juntament amb altres possessions de Sant Joan de les Abadesses, fou usurpada l’any 1017, coincidint amb l’expulsió de les monges, per Udalard, vescomte de Bas, i restituïda al monestir pel seu fill. 

L’església fou totalment renovada a partir de la segona meitat del segle XI, i la nova església no fou consagrada fins l’any 1138. El procés constructiu fou molt llarg i en la tardança concorregueren diversos factors. Així la usurpació de l’església i el castell, feta pels vescomtes de Besalú (Udalard i la seva esposa Ermessenda), que l’any 1084, juntament amb el seu fill Pere, tornaren al cardenal  Ricard- abat de Marsella- representat per Bernat - l’abat de Ripoll-,  i als monjos d’ambdues cases (Marsella i Ripoll) les esglésies de Sant Pere de Mogrony i de Sant Julià de Vallfogona, que retenien injustament. 

L’any 1114, gràcies a una butlla del papa Pasqual II els canonges expulsats de Sant Joan pels monjos de Sant Víctor de Marsella pogueren recuperar el monestir.  Aviat sorgiren conflictes entre els senyors de Mataplana i els abats de Sant Joan. Per exemple el 13 de maig de 1225, hug de Mataplana i l’abat Arnau de Corsavell pactaren que l’abat rebria tot el delme del gra i que el senyor de Mataplana rebria tot el delme del vi.

 El 23 de gener 1377, Pere Galceran de Pinós vengué a l’abat de Sant Joan les seves possessions a diversos llocs, enter ells la vall de Gombrèn  i la parròquia de Sant Pere de Mogrony.

La vida va anar desplaçant-se lentament vers la vall, al nucli de Gombrèn, procés que culmina quan l’any 1668 l’església de sant Pere fou destruïda en part i el 1695 s’establí la parròquia a la capella de Santa Magdalena de Gombrèn, que al segle XIX canvià l’advocació per la de   Sant Pere. Resten a Sant Pere de Mogrony només un capellà custodi i uns ermitans.

L’església de Sant Pere fou restaurada pels bisbes Morgades (1880) i Torras i Bages (1915); hom hi celebrà festes de tipus patriòtic i romàntic, per tal com Mogrony ha estat font d’una sèrie de llegendes èpiques sobre la reconquesta del país. Una última restauració fou realitzada a inicis dels 60.

L’edifici és romànic, d’una sola nau, amb una capçalera a llevant formada per l’absis i dues absidioles en disposició de creu o trevolada. Tant l’absis com les absidioles són ornats amb arcuacions i lesenes de tipus llombard. a l’absis central es complementen amb un fris en dents de serra. 

 

La porta s’obre a la façana de migjorn i és aixoplugada per un atri cobert amb volta de canó apuntada i obert per una porta flanquejada per dues finestres. Una altra finestra s’obre a ponent. 

El campanar d'espadanya de dos ulls, i de proporcions molt esveltes, s’alça damunt l’absidiola. Cal destacar la gran gruixària dels murs, construïts amb petits carreus, simplement escairat i disposats en filades irregulars, però uniformes.

El “Yale University Museum” sembla ser posseeix una majestat romànica provinent de aquesta església. Procedents de l’església de Sant Pere de Mogrony és conserven en el Museu Episcopal de Vic dos laterals d’altar pintats. En un és representat la figura de Sant Pau i l’altre Sant Pere. Semblen pertànyer al cercle d’influència del mestre de Soriguerola. També en el mateix Museu Episcopal és conserva una lipsanoteca també provinent d’aquesta església, amb un tema decoratiu molt simple, que fa situar-la vers mitjan segle XI. 

Una formosa església situada en un lloc encantador amb una gran panoràmica. La finestra de ponent de l’atri té una vista llunyana i però ben emmarcada del Pedraforca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE MOGRONY. GOMBRÈN. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

En les nostres recents visites al territori del Ripollès en aquesta ocasió recalaren en el santuari de Santa Maria de Mogrony, prop de Gombrèn.

 

Primera sorpresa al cercar dades en unes publicacions com Enciclopèdia Catalana consta amb el nom de Mogrony.  El diccionari Alcover-Moll i altres publicacions com Alpina escriuen Montgrony. Particularment acceptaré les dues grafies en aquesta ressenya. 

En la recerca etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:  segons Balari Oríg. 69, del llatí *mucrōniu, derivat de mucrōne, ‘mamelló, punta’. En un document de l'any 875 es troba anomenat un «castrum Mochronio» (Botet Geogr. Gir. 852). 

Es troba en el cingle de la Serra de Sant Pere, a uns 1370 m.  Damunt el cingle on està situada la capella hi ha l'església de Sant Pere de Montgrony. 

El petit temple es troba adossat a la gran penya per la qual puja l'atrevida escala que guanya el pla de Sant Pere. Aquesta escala, lligada amb la famosa llegenda del Comte Arnau, comença  a la gran hostaleria del santuari. La capella pròpiament dita és a mig camí i té com a mur la part nord de la nua penya. 

L’edifici fou edificat vers el 1400 aprofitant la roca, època en què havia ja un petit edifici a l'indret actual. Reconstruït en 1650-52, conté una imatge romànica bruna, que fou refeta en una bona part després que un incendi casual de la capella el 1892 destruís l'antiga. Segurament aquesta Marededéu era del principi del segle XIII, i probablement havia ja estat venerada a l'església de Sant Pere.

 

Sota el santuari hi ha una font, dita de la Mare de Déu de la Llet, amb una petita capella (s. XVII) on hi ha gravada la llegenda del trobament de la Mare de Déu que hi havia al santuari en època de Carlemany; la pietat popular convertí la imatge de la font en patrona de les dones lactants.

Una tradició vol que fos trobada el 804 per un pastor i un bou de Can Camps, prop d'una font que hi ha a un quart del santuari, a mig pendent de la costa, on s'erigí la capelleta amb una inscripció al·lusiva i una imatge gravada que deixa anar l'aigua pels pits; per això ha estat anomenada la Mare de Déu de la Llet i advocada per les dones que alletaven els seus fills. Font, imatge i inscripció, on es parla del primer i llegendari Hug de Mataplana del 804, són obra del segle XVII, coetània a la del santuari.

L'hostaleria fou renovada i ampliada al segle XVIII -un projecte de construir un gran santuari no es dugué a terme-, i ho va a tornar ser en l'últim terç del segle XX.
 

El santuari de Santa Maria de Mogrony, és un dels principals centres de devoció mariana del Ripollès i fins de les comarques veïnes. 

El lloc bé és mereix una visita i a nosaltres en queda per veure la capelleta de la Mare de Déu de la Llet, però com som una mica tossuts hi tornarem per conèixer-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE LES NEUS. LA MOLINA. ALP. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Pujàvem per la carretera que d’Alp porta a la collada de Toses quan en un revolt ens sorprenia, en una petita elevació, la vista de la bonica església sota l’advocació de la Verge de les Neus. 

La capella és situada al peu de les pistes d'esquí de Supermolina. L’edifici d’estil neo-romànic (1926) té un absis semicircular, obra de l’arquitecte Josep M. Ros Vila. 

És una capella de pedra i ciment d'una sola nau amb arcs de diafragma i embigat. La  coberta de dues vessants de pissarra acaba amb un pronunciat ràfec. 

La façana, orientada a migdia, presenta un porxo davant la portalada amb els seus tres arcs de mig punt sostinguts per llises columnes.  

La porta d'entrada és de fusta, ornamentada amb trossos de tronc tallats transversalment i decorats amb escenes evangèliques.  

Tres finestres il·luminen l’interior del temple dues al mur de llevant i l’altre més petita a l’absis. Un ull de bou dóna llum a la sagristia. 

Damunt del porxo s’alça un petit campanar d'espadanya amb dues campanes. 

Al presbiteri, a l'absis, hi ha unes decoracions murals amb àngels i pastors fetes per J. De Vilallonga l'any 1952, al centre del qual hi ha la Mare de Déu de les Neus, obra de l'escultor E. Colom, també del 1952.  

Davant l'absis, a l'exterior de la capella, hi ha un bonic clavari de fusta. 

 

Una església molt bonica, molt ben situada i una mostra del romànic del nostre segle.
 

 

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.