En aquesta ocasió ens aproparem al poble disseminat del Pujol de Planès (25h. 2009) pertanyent al municipi de Montmajor. Està damunt el tossal a la dreta de la riera de Navel i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Esteve.
Sant
Esteve del Pujol de Planès va estar lligada des dels seus orígens al monestir
de Santa Maria de Serrateix i estava situada al Comtat de Berga. El domini
monacal hi organitzà la vida parroquial, almenys durant una gran part de
l’època medieval, dins el territori de l’antic bisbat d’Urgell.
Quan
el comte Oliba Cabreta de la Cerdanya en el curs de una visita al monestir de
Serrateix l'any 983 va confirmar les donacions que Ató i Riquilda havien fet a
aquest monestir, consisitent en l’honor del Pujol sobre el castell de Montmajor
(ipsa honore de ipso Puiol qui est subtus castro de Monte Majores).
El
lloc del Pujol de Planès va rebre altres donacions; l’any 996 Arnau i la seva
muller Emma donaren a Santa Maria de Serrateix un alou que tenien al terme del
Pujol.
El
primer document escrit que parla de l'església del Pujol és de l'any 1183, en
el que s'explica que Solextendis va fer llegats testamentaris a favor de
l'església monacal de Serrateix, a Santa Maria d'Aguilar del Sunyer i a Sant
Esteve del Pujol (et dimito ad Sancti
Stephani dez Podiolo .II. Solidos).
El
1312 es confirma el caràcter parroquial de Sant Esteve, en la visita al deganat
del Berguedà.
La
família cardonina dels Gibert, que eren senyors de la Casa-Palau dels Gibert
fou la propietària de l'església a partir del segle XIV. La Casa Ducal de
Cardona va dominar el Pujol de Planès i la seva església a partir de l'edat
moderna, que va passar a formar part de la seva batllia. Durant el segle XVII
era una parròquia que tenia com a sufragània l'església de Santa Maria
d'Aguilar i depenia de l'oficialat de Cardona. A l'actualitat és una sufragània
de la parròquia de Sant Sadurní de Montmajor. El 1901 Maria del Consol de
Grassot i Cibat va obtenir el títol de la Baronia del Pujol de Planès i durant
els incendis forestals de Catalunya de 1994 l'església va patir mals i s'hi va
haver de reconstruir la teulada i el porxo.
Durant
el segle XVII es va modificar l'església romànica. La seva planta original es
correspon a un edifici d'una sola nau que està rematat per un creuer i que té
tres absis a la banda oriental. Aquests estan bastits sobre la roca i,
juntament amb la capçalera són la part més interessant de l'edifici, degut als
jocs de les teulades i l'ornamentació dels absis que són dels inicis de l'art
romànic: arcuacions cegues i bandes llombardes. Una finestra de doble
esqueixada coberta amb un arc de dovelles està a l'absis central que està
coronat per una arquivolta senzilla. Els dos absis laterals són més petits i
van ser realçats en el segle XVII quan es va renovar i ampliar el temple; tot i
això encara conserven la seva decoració d'arcuacions i bandes.
Es
creu que la porta del temple romànic havia d'estar situada en el mateix lloc
que la porta actual, la llinda de la qual data del 1621. L'interior de
l'edifici està recobert per guix pintat, tot i que encara s'hi pot veure que la
nau era coberta amb voltes de pedra de mig punt i que hi havia una cúpula
semiesfèrica a la intersecció.
En
el segle XVII també s'hi va afegir noves dependències com la rectoria i la
sagristia que van espatllar un dels conjunts romànics considerats com dels més
interessants del Berguedà.
Dins
el temple s'hi conserva la tapa d'un sarcòfag de doble vessant i els caps en
forma de triangle de 100 cm de llargada per 65 d'amplada i 26 d'alçada que té
una decoració amb tres cercles en un dels pendents i un estel inscrit de sis
braços en els dos laterals.
És
una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Una
altra de les perles de la diadema romànica del Berguedà.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada