Acabada
la nostra visita a Campelles i baixant cap a Ribes de Fresser passàvem altre
cop el rètol que assenyalava un camí, millor dit una pista asfaltada i bastant
estreta, que conduïa a l’ermita de Sant Antoni.
Al
cap d’uns dos quilometres, potser encara no, arribaven a un bonic lloc dalt del
petit cim (1272 m. alt.). Al voltant de l’ermita està muntada una zona
d’esbarjo amb taules i bancs de fusta. Recordo l’espessa i còmode catifa d’herba que ens convidava a descansar.
La
seva edificació es deu a una
actuació immobiliària provocada per un bé moble: en Magí, fuster de Ribes, havia
adquirit un quadre del Sant a un pintor francès i no sabia què fer-ne. Enderiat
amb aquest problema, mossèn Jaume Bonada, rector de Dòrria, el 1661 va fer la
prometença de bastir-li una capella si curava Teresa de Solanell, membre d’una
notable família de Ribes. El resultat va ser que el 1665 es donava per
construïda la capella amb l’impuls del mossèn i l’ajut de la víctima
restablerta.
Darrere
la capella hi ha l'antiga casa dels ermitans; tingué una època daurada al llarg
del segle XVIII, però decaigué amb les guerres carlines del XIX, es construí un
nou edifici el 1916 que fou cremat durant la Guerra Civil i refet a partir de
l’any 1944, tal com actualment la veiem.
Tant
la capella, les dependències dels ermitans com l’altre edifici, guarden el
mateix estil confonent-se les parets d’uns i altres.
Destaca
a un costat de la construcció, en el mur que podia ser l’absis pla, una torre campanar quadrada amb finestres al
quatre costats.
També
a observar un pou que ens ofereix una bonica i curiosa imatge.
A
l’interior hi ha un retaule abarrocat, en bon estat de conservació.
Un
episodi ben conegut en aquestes valls entronca amb les tradicions de
desaparicions i retorns d’imatges sagrades, com el que va protagonitzar,
Francesc Barceló i Puig, àlies Xic de la Font, sobre la talla del sant
aprofitant un dia de boira de finals de juliol de 1936. Ell mateix en va
escriure la relació, en què s’exposen les dificultats que va haver de salvar en
un estil que resulta familiar als lectors d’obres de devocions:
“S’havia de vèncer la
foscor, mal camí, matorrals, rocatam, i despistosa i llarga distància, i, cosa
singular —per no dir miraculosa—, dec dir que a pesar de ser de talla la imatge
de Sant Antoni més gran que de tamany natural, son pes feixuc i la meva avançada
edat, vaig trobar-me a casa sens el més petit cansanci, com si hagués
transportat quansevulga feix lleuger.” N’havia hagut de separar el nen Jesús;
ho va amagar tot plegat a la seva casa “tapades amb palla” des de l’agost del
1936 fins al març de 1939. I els ribatans van recuperar-les amb sorpresa,
franca alegria i satisfacció.”
En una
vessant del punt més alt hi ha un monument, una pedra amb la cara d’en Felix
Rodríguez de la Fuente.
La
panoràmica des del mirador és magnífica vèiem a la distancia gran quantitat de
poble com: Pardines, Bruguera, Ventolà, Dòrria, etc., i Ribes de Fresser als
nostre peus.
Si
he parlat de pobles les muntanyes que ens envolten també parlem de punts
escoltats una i altre vegada com: Núria, el Taga, etc., i el pic més alt
d’aquestes contrades el Puigmal.
Una
bell racó per visitar més pausadament i gaudir-ne malgrat no he sabut trobar
gaire informació de la possible vinculació amb Felix Rodríguez de la Fuente.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada