SANT LLORENÇ DE CAMPDEVÀNOL. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem l’església de Sant Llorenç de Campdevànol situada a la vall de la riera de Merlès, al vessant esquerra. El lloc és situat molt a prop de la carretera de Campdevànol a la Pobla de Lillet.

 

La parròquia de Sant Llorenç va ser la segona que s’originà en la reorganització religiosa de la vida de “Campo de Vanalo”, nom antic de Campdevànol, existent des de l’any 890, quan apareix esmentat en l’acta de consagració de Sant Pere de Ripoll.

La seva gestió parroquial consta a partir de l’any 1075, fet que indica l’existència amb anterioritat a aquesta data. En les llistes parroquials de la diòcesi de Vic dels segles XI i XII surt esmentada generalment “Sto. Laurencio de Campdavane”

 

Pertànyer des d’antic, al monestir de Santa Maria de Ripoll, possessió confirmada  l’any 1260 en un breu del papa Alexandre IV. La jurisdicció del seu termr fou motiu de plet entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, que l’any 1312 fou sentenciat favorablement a aquest. Sembla que el domini d’aquest monestir sobre el terme parroquial es consolidà l’any 1367 amb la venda feta pel rei Pere III a favor del cenobi de Santa Maria de Ripoll. 

 

L’edifici original fou profundament reformat entre els anys 1671 i 1674. En aquella època possiblement hom modificà la porta d’entrada, bé que resta al lloc original, i també foren construïdes una capella a la cara sud, dues a la cara nord i la sagristia. La teulada es va fer amb arc apuntat, es recobrí le pedra dels interiors amb decoracions de guix i se suprimí l’absis.

 

L’any 1868 li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Quintí de Puig-rodon.  

Fins la desaparició dels monjos de Ripoll l’any 1835, bona part d’aquetes terres restaren sota el domini senyorial de l’Almoiner del monestir. Els habitants pagaven censos i li feien serveis a través dels seus batlles de sac, els hereus del mas de la Riera. 

Durant la Guerra Civil les tropes republicanes van cremar part de la rectoria i van deixar l’església plena d’armament i municions, que posteriorment van retirar les tropes franquistes, les quals per evitar el perill d’aquesta actuació, van incendiar el temple. Així quedà destruïda la major part de la teulada i les parets de la cara oest i nord, així com la rectoria.

 

L’any 1990 el bisbat de Vic va fer donació del recinte a la família Capdevila, que la rehabilità: acabà el campanar amb les arcuacions llombardes i plafons del segon pis, i la coberta a quatre aigües, conservà els murs de pedra i reedificà les parets oest i nord, així com la teulada i el sostre de la capella sud. 

De la primitiva església de Sant Llorenç de Campdevànol resta , com a part romànica, el campanar i una part del murs que han quedat incorporats a la construcció original. 

El campanar, de planta quadrada, és una torre de dos pisos d’alçada, separats per un fris d’arcuacions llombardes. Aquestes arcuacions i els plafons en el quals hi ha obertes les finestres són emmarcats per quatre lesenes angulars. 

L’aparell ha estat fet en carrerons ben tallats i escairats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, amb l’aspecte característic de les obres tardanes del final del segle XI o de la primera meitat del XII, concebudes encara dins els models expressius de l’arquitectura llombarda. 

 

Procedent d’aquesta l’església el Museu Episcopal de Vic conserva des d’abans de l’any 1983 un encenser d’aram esmaltat.

Veritablement gràcies a la darrera reconstrucció l’edifici ofereix una bella imatge, destacant el campanar ara cobert a quatre vessants. El lloc és fàcil de visitar i l’entorn respira pau.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.