Durant una de les nostres sortides
per les terres de l’Alt Urgell visitàvem el poble de Castellàs i ens sorpreníem
davant de la seva església sota la advocació de Santa Maria.
Segons dades el significat
etimològic del nom, seria: Derivat del mot comú castell, el topònim fa
referència a l'edificació que coronava la població. Es tracta, doncs, d'un
topònim romànic de caràcter descriptiu.
Castellàs (9 hab. 2011) és un
poble pallarès del terme municipal de les Valls d'Aguilar. Històricament, havia
pertangut al Pallars Sobirà, tot i que també estava relacionat amb el Vescomtat
de Castellbò.
Va tenir municipi propi fins
que es va crear el nou terme municipal de les Valls d'Aguilar per fusió
d'altres antics municipis (la Guàrdia d'Ares, Noves de Segre i Taús). Anteriorment, el 1857, havia incorporat Biscarbó
i Junyent.
Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Castellàs. S'hi pot llegir que el poble
està situat en a la dreta del Segre, en el vessant d'una muntanya que mira al
sud, perfectament ventilat. El clima hi és bastant fred, però bastant saludable.
Tenia en aquell moment 20 cases d'una sola planta i l'església parroquial
dedicada a Santa Maria, de la qual depenen les de Biscarbó, Espaén i Trejuvell.
El territori és muntanyós, en part aspre i en part suau, amb molta part
poblada de boscos. S'hi collia blat, ordi, sègol, llegums, patates i herba per
a pastures. De bestiar, hi havia moltes ovelles, cavalls, vaques, mules i
porcs; caça de conills i perdius. Hi havia una pedrera de calç. La població era
de 13 veïns (caps de casa) i 74 ànimes (habitants).
El nom de Castellàs no apareix
fins el segle XII. Anteriorment -apareix així a l'acta de consagració de la Seu
d'Urgell- es coneixia amb el nom de Serbaos, que s'ha mantingut com a nom de la
casa més important del poble, cal Cervós.
Segons el "Spill Manifest
de totes les coses del Vescomtat de Castellbò" , el lloc de Castellàs
pertanyia al vescomtat i formava la batllia de Castellàs, dins del quarter de
Castellbò, que incloïa els llocs de Castellàs, Biscarbó i Malveí.
Al segle XIII el canonge d'Urgell
Berenguer apareix com a senyor de Castellàs. Aquesta església apareix en la
relació d'esglésies del bisbat d'Urgell visitades pels delegats de l'arquebisbe
de Tarragona entre 1312 i 1314.
L'any 1575 Santa Maria tenia
com a sufragànies les esglésies d'Espaén, Trejuvell i Biscarbó, a les quals
l'any 1758 s'havien afegit Ausàs i Anyús.
En unes dades consultades ens
apareix com a romànica del segle XI la qual cosa l’actual edificació semblà
desmentir. Segurament durant una part de la història medieval si devia haver
una antiga església romànica però al construir-se la nova segurament va ser
soterrada en la que veiem actualment
Església d'una sola nau i de
planta rectangular amb capçalera plana orientada a llevant. La nau està coberta
amb volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams per arcs faixons.
En el mur meridional s'obre, a
través d'un arc de mig punt, una profunda capella de planta quadrangular
coberta amb volta de canó, que està adossada a la sagristia.
Als peus hi ha un cor de fusta
en alt, amb escala d'obra. El traçat de la nova carretera va provocar
l'enderroc de la nau lateral per la qual s'accedia a l'edifici.
A la façana occidental ha
quedat, doncs, una porta en alt, ara sense cap ús. Aquesta porta és d'arc
carpanell, al damunt hi ha un ull de bou. Coronant la façana hi ha un campanar
d'espadanya de dos ulls, rematat per un teuladet a doble vessant.
Els paraments són de carreus
irregulars fent filades. A les cantonades hi ha carreus ben tallats. La coberta
és de llosa i a doble vessant. No hi ha documentació que ho confirmi, però les
característiques constructives de Santa Maria són d'època barroca.
Té categoria de parròquia, tot
i que està agrupada, amb onze parròquies més, amb la de Sant Serni de Noves de
Segre.
En el mateix poble hi ha també
la capella de Sant Joan Evangelista de Cal Cervós.
Castellàs és un bon punt
d’inici per les rutes de les dones d’aigua i del menairons.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada