dimecres, 22 de gener de 2014

SANTA MARIA DE CASTELLÀS. VALLS D’AGUILAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Durant una de les nostres sortides per les terres de l’Alt Urgell visitàvem el poble de Castellàs i ens sorpreníem davant de la seva església sota la advocació de Santa Maria.

 
Segons dades el significat etimològic del nom, seria: Derivat del mot comú castell, el topònim fa referència a l'edificació que coronava la població. Es tracta, doncs, d'un topònim romànic de caràcter descriptiu.

Castellàs (9 hab. 2011) és un poble pallarès del terme municipal de les Valls d'Aguilar. Històricament, havia pertangut al Pallars Sobirà, tot i que també estava relacionat amb el Vescomtat de Castellbò.

Va tenir municipi propi fins que es va crear el nou terme municipal de les Valls d'Aguilar per fusió d'altres antics municipis (la Guàrdia d'Ares, Noves de Segre i Taús).  Anteriorment, el 1857, havia incorporat Biscarbó i Junyent.

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Castellàs. S'hi pot llegir que el poble està situat en a la dreta del Segre, en el vessant d'una muntanya que mira al sud, perfectament ventilat. El clima hi és bastant fred, però bastant saludable. Tenia en aquell moment 20 cases d'una sola planta i l'església parroquial dedicada a Santa Maria, de la qual depenen les de Biscarbó, Espaén i Trejuvell.

El territori és muntanyós, en part aspre i en part suau, amb molta part poblada de boscos. S'hi collia blat, ordi, sègol, llegums, patates i herba per a pastures. De bestiar, hi havia moltes ovelles, cavalls, vaques, mules i porcs; caça de conills i perdius. Hi havia una pedrera de calç. La població era de 13 veïns (caps de casa) i 74 ànimes (habitants).


El nom de Castellàs no apareix fins el segle XII. Anteriorment -apareix així a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell- es coneixia amb el nom de Serbaos, que s'ha mantingut com a nom de la casa més important del poble, cal Cervós.

Segons el "Spill Manifest de totes les coses del Vescomtat de Castellbò" , el lloc de Castellàs pertanyia al vescomtat i formava la batllia de Castellàs, dins del quarter de Castellbò, que incloïa els llocs de Castellàs, Biscarbó i Malveí.

Al segle XIII el canonge d'Urgell Berenguer apareix com a senyor de Castellàs. Aquesta església apareix en la relació d'esglésies del bisbat d'Urgell visitades pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona entre 1312 i 1314.

L'any 1575 Santa Maria tenia com a sufragànies les esglésies d'Espaén, Trejuvell i Biscarbó, a les quals l'any 1758 s'havien afegit Ausàs i Anyús.

En unes dades consultades ens apareix com a romànica del segle XI la qual cosa l’actual edificació semblà desmentir. Segurament durant una part de la història medieval si devia haver una antiga església romànica però al construir-se la nova segurament va ser soterrada en la que veiem actualment

Església d'una sola nau i de planta rectangular amb capçalera plana orientada a llevant. La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams per arcs faixons.

En el mur meridional s'obre, a través d'un arc de mig punt, una profunda capella de planta quadrangular coberta amb volta de canó, que està adossada a la sagristia.

 
Als peus hi ha un cor de fusta en alt, amb escala d'obra. El traçat de la nova carretera va provocar l'enderroc de la nau lateral per la qual s'accedia a l'edifici.

A la façana occidental ha quedat, doncs, una porta en alt, ara sense cap ús. Aquesta porta és d'arc carpanell, al damunt hi ha un ull de bou. Coronant la façana hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, rematat per un teuladet a doble vessant.

Els paraments són de carreus irregulars fent filades. A les cantonades hi ha carreus ben tallats. La coberta és de llosa i a doble vessant. No hi ha documentació que ho confirmi, però les característiques constructives de Santa Maria són d'època barroca.

Té categoria de parròquia, tot i que està agrupada, amb onze parròquies més, amb la de Sant Serni de Noves de Segre.

En el mateix poble hi ha també la capella de Sant Joan Evangelista de Cal Cervós.

Castellàs és un bon punt d’inici per les rutes de les dones d’aigua i del menairons.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada