Visitàvem
en aquesta ocasió el poble de Càldegues (1.153 m alt) situat a la dreta del
torrent de la Verneda, poc abans de la seva confluència amb el Segre. És troba
en una plana a la solana conreada amb cereals i prats, al llarg de l’antic camí
ral de Sallagosa a Puigcerdà.
El
llogaret de Càldegues era un antic municipi dissolt el 1973 i integrat a la
comuna nord-catalana de la Guingueta d'Ix. Dins el seu antic terme s'hi trobava
el poble d'Oncés.
El
diccionari Alcover-Moll ens donà aquest referencia etimològica.: del llatí vg. *caldĭcas,
derivat de caldus, ‘calent’. En l'any 839 apareix escrit Kaldegas; l'any
1012 apareix documentada la forma Callegas (Guiter, en Congr. Sal. i, 292);
en 1105 es troba Caldeges (BABL, vi, 391). A observar els llocs de banys
d’aigües termals de Llo i Dorres.
L'església
parroquial de Sant Romà de Càldegues (en
francès St. Romain de Caldégas) és romànica
del segle XI i pertanyia al pagus
liviensis. A diferència de l'habitual s'alça a la part més baixa del
veïnat.
Una
construcció anterior es troba esmentada per primera vegada a finals del segle X
a l'acta de consagració de la catedral de Santa Maria del Vicus, actual catedral
de la Seu d'Urgell, el que indica que el lloc ja era habitat en aquella època.
El
poble de Càldegues, com el veí d'Ix, va ser saquejat i incendiat diverses
vegades a conseqüència de la guerra contra Joan II i de l'ocupació francesa de
1462-93, sota els exèrcits de Lluís XI i el seu successor Carles VIII, i en
patí la inestabilitat derivada. Durant els atacs els habitants d'ambdós pobles
—la Guingueta no seria format fins el Tractat dels Pirineus— es refugiaven amb
béns i bestiar al castell de Llívia.
Els
despietats fets d'aquests anys van ser inspiració del pintor del Martiri de
Sant Romà, a l'interior de l'església, atribuït al Mestre de Canapost. També hi
ha un retaule barroc també del segle XVIII. El mobiliari està compost de dues
làpides dels XV (visibles a l'exterior) i de retaules de fusta policromada
(1713-1727): el Rosari (segle XVII), de Sant Antoni de Pàdua (1716), de la Mare
de Déu dels Àngels (1723, per Sunyer i Baixa), de Sant Francesc Xavier (1716) i
de Crist (1730, per Sunyer). A més, conté fragments de finals del segle XV i
algunes estàtues del segle XVII.
L'edifici
actual és del segle XI en general, tret de les dues capelles laterals i la
sagristia, del XVIII. L'església té una capçalera característica del primer art
romànic, amb un absis semicircular decorat amb un fris de bandes llombardes
(una banda llombarda és una superfície de maçoneria amb arcs cecs en la part
superior, i d'unes pilastres cegues, (lesenes) simulant el suport dels arcs.
També hi ha una finestra de doble esqueixada.
La
porta a migdia està protegida per un porxo sota el qual s’observa un fris
d’arcuacions llombardes igual que al costat nord, que indicarien l’alçada
original de la nau.
La
façana occidental està remuntada per una espadanya de tres obertures, similar
als de Sant Fructuós de Llo, Sant Andreu d'Angostrina o Santa Maria de
Bell-lloc. A la part meridional trobem el cementiri de l’església.
El
7 de març del 1952 va ser declarat monument històric.
Ens
mancaria una visita amb més profunditat a l’interior del temple per conèixer les
pintures i el mobiliari. En una altre ocasió procuràrem planejar més la nostra
visita a tan interessant església.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografies:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada