Visitàvem
per segona vegada el poble de Sansor. Aquest cop anàvem més documentats i
sabíem que l’església sota l’advocació de Sant Miquel eren simplement unes
ruïnes situades en el casc de la població, però ja vorejant els camps.
Sansor
forma una unitat municipal amb Prats. donant el nom de Prats i Sansor al
municipi. Mentre Prats és un nucli desenvolupat Sansor a quedat en l’oblit. Al
bell mig de la plana, (1068 m.) al Pla de la Ribera i prop del Tossal de
Baltarga, hi ha Sansor. Situat vora el Segre, Sansor (que sovint ha estat
grafiat Sampsor), tenia (5 h. 2001).
L'any
843, un document l'anomena Zencurrio. L'origen d'aquest nom és probable que
estigui lligat al mot basc zintzurr ( gorja, congost, pas estret entre
cingleres) que deu haver donat Zencurrio, Zençurrio, Zencurr i Zancorr - on cal
interpretar la c com a c trencada. Això concordaria amb la seva situació prop
de l'estret de Isòvol. Més endavant trobem Sanczor (segle XIII),
Campsor (1294-1308), Censor (1359), Sensor (segle XVI) i Sansor (segle XVII).
També es troba escrit Sampsor ( diccionari català-valencià-balear,
d'Alcover-Moll)i Samsor (Pau Vila, La Cerdanya).
El
filòleg Joan Coromines defensa clarament la forma Sansor, avui l'oficial en el
nomenclàtor de Catalunya. Justifica que Sampsor resulta de l'emmudiment de les
erres finals a la darreria de l'edat mitjana i que s'ha arribat fins i tot a
identificar el topònim amb l'antropònim bíblic Sampsó. Segons Coromines
"la falsedat d'aquesta ortografia es veu per la data tardana d'aquest nexe
-mps- en la documentació, per la constància de la -o o -rr final i , almenys en
els documents més antics, de la ç interna; avui encara es pronuncia sunsó
amb -ns en els cinc pobles veïns, i solament he anotat la pronúncia sumsó
en localitats més allunyades".
Actualment
repassant documentació he trobat una indicació que parla de la manca
d’informació de les variants del dialecte ceretà. Potser ens pot il·lustrar
sobre els diferents noms d’aquest petit poble.
Abans
annexa d'Isòvol, des de 1904 de Sant Sadurní de Prats. Tanmateix, estava
dedicada a Santa Maria, avui a Sant Miquel. A Santa Maria de Sampsor li
honraven molt llegats, entre els que es pot citar el de Bartomeva, muller de
Pere Bernat d'Isòvol, en el seu testament del 18 de setembre de 1302 en que
llega a l'obra de Santa Maria de Puigcerdà
i a la de Sampsor una mesura de
sègol a cada una; i el de Guillem Pere, fill de Bernat de Corts de Sanavastre,
en el mateix any.
Església
totalment abandonada, amb la teulada ensorrada. D'una sola nau amb dues
capelles laterals de mig punt. La volta era de canó. La portalada, de mig punt,
la formen uns blocs de considerable mida.
Damunt
de la porta s'aixecava el petit campanar en espadanya. L'absis és carrat. La
sagristia, al costat dret de l'altar, es troba igualment en molt mal estat. A
la part de migjorn, rere un contrafort, hi ha una obertura tapiada que podria
ser la porta original. Tot el conjunt és deplorable.
La
presència de les mines de lignit al subsòl, riques en fòssils, bàsicament
vegetals vaa potenciar l’activitat extractiva per produir compostos i adobs
químics. Actualment l’extracció minera de Sanavastre i Mosoll està
deturada.
La seva població es dedica bàsicament a activitats agrícoles i ramaderes. Hi funcionava un observatori astronòmic.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada