dimecres, 27 d’abril de 2016

SANT PAU DE PI DE CONFLENT

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD.  

Arribàvem al poble de Pi (Py en francès) i ens sorprenia la seva església situada a la part alta del poble i rodejada pel cementiri, que semblava ben bé una fortalesa disposada per defendre tot el seu entorn, bonic entorn,  per cert.
 

Pi de Conflent és un municipi que forma la part més alta de la vall de Saorra, estesa des de la línia de crestes que separa el Conflent del Vallespir (pic de la Mort de l’Escolà, 2.463 m alt; les esquerdes de Rojà, la collada Verda, 2.321 m, i el pla Guillem) i al sector SW del massís de Canigó.
 
És drenat per la riera de Rojà, que aflueix a la Tet, per la dreta, aigua amunt de Vilafranca de Conflent. El 1984 la muntanya fou declarada reserva natural. Ha desaparegut fa anys la tradicional indústria metal·lúrgica; es conserva encara alguna de les antigues fargues.
 
El poble de Pi (97h. 2009), que agrupa tota la població del municipi, és bastit a 1.023 m alt, vora la ribera de Rojà, al peu del pic de Tres Esteles.
 
La consulta etimològica al DCVB no podia ser més explicativa.: del llatí pīnu, mat. sign. La panoràmica del lloc confirma la raó del seu nom.
 
La parròquia de Sant Pau de Pi fou una església subjecta al monestir de Sant Pere de Camprodon.  El lloc de Pi es esmentat per primera vegada en la butlla del papa Agapit II de l’any 950, en que es confirma al monestir de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà l’alou que hi tenia. També li va ser confirmat per les butlles de Joan XIII, l’any 968, i Sergi IV, l’any 1011. 

El quatre de novembre de 955, la comtessa Elo, vídua d’Oliba- net de Guifré el Pelós i fill de Radulf, que fou bisbe d’Urgell- en oferir la seva filla Enquília  al monestir de Sant Joan de les Abadesses de Ripoll, li conferí al mateix temps el seu heretatge patern i avial.
 


La major part d’aquest territori amb la seva església, els delmes i les primícies fou comprada pel comte de Cerdanya Sunifred II a un tal Pere el 18 de març de 959. Fou llegada pel mateix comte al monestir de Sant Pere de Camprodon en el seu testament d’1 d’octubre del 965. Aquesta possessió va ser confirmada en una butlla de Benet VIII, al gener del 1017.

 
Una data memorable és la de la consagració de l’església el 14 d’octubre de 1022 per l’arquebisbe de Narbona Guifré- fill del comte Guifré II de Cerdanya- i l’abat Oliba, bisbe d’Osona- el seu oncle- en presència d’Udalgar de Castellnou , arxipreste d’Elna i amb el consentiment de Berenguer de Gurb, bisbe d’Elna, aleshores de pelegrinatge. 

En el seu testament de 1094 el comte Guillem Ramon de Cerdanya llegà un mas en Pi a Sant Joan de les Abadesses de Ripoll. Però la senyoria de Pi, conferida a Sant Pere de Camprodon per testament comtal del 965, restaria a les mans de seu abat fins a la fi de l’antic règim.

 
L’actual església de Pi és el resultat de l’agregació al segle XI, a migdia d’una nau primitiva, d’una segona nau lateral, amb una cripta a nivell inferior sobre la qual hi ha un campanar de torre. Un allargament de la nau principal cap a llevant amb un absis, probablement semicircular, substituït al segle XVII per un presbiteri. Al segle XVII s’obrí una capella al mur nord.

 
El sector occidental de la nau principal coberta amb volta de canó llis de mig punt es la part més antiga. El segon tram és en volta de canó lleugerament apuntada. La separació dels dos trams és un arc de mig punt que sembla més be l’arc presbiteral de l’absis primitiu. Una segona reducció de l’amplada de la nau assenyalaria l’allargament per la construcció del presbiteri actual atribuïble a l’obra del 1732.

 
La paret meridional amb arcuacions llombardes  relacionen aquesta part de la nau amb la consagració del 1022. La porta de l’església s’obre al mur de migdia d’aquesta nau, és d’arc de mig punt, amb els muntants i l’arc de pedra picada. 

El campanar quadrat de cinc nivells, d’idèntic aparell, pertany a la mateix època, almenys la part inferior. Sota la nau lateral hi ha una cripta que ocupa tota la llargària de la nau superior. La cripta és coberta amb volta de canó llis de mig punt. Rep llum per dues finestres d’arc de mig punt i doble esqueixada obertes a la paret sud.
 


Segons l’acta de dedicació del 1022 l’església va ser consagrada  a sant Pau Apòstol i a sant Pau confessor. Sant Pau Sergi va ser primer bisbe de Narbona de mitjan del segle III.

 
L’església alt-medieval de Sant Pau de Pi era un edifici d’una notable complexitat tipològica per la seva disposició de nivells, la cripta limitada  a la nau lateral i a la part baixa del campanar. 

A observar el dos motius ornamental a banda i banda de la finestra de la façana meridional. Fets de pedres disposades radialment  i la part central una pedra força desgastada que en origen sembla ser un cap humà. També val la pena observar el forrellat de la porta.

 
Dues notes interessants: una, l’adreça d’internet per poder veure l’església per dintre i obtenir més informació, molta detallada. La segona, la pedra gravada amb el noms de Bernat Berger i Jaume Rocas, obrers 1667 en referencia a la construcció del presbiteri.  

 
Pi és un poble bonic per visitar i per romandre una mica més del que nosaltres podem en les nostres visites.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada