SANTA CREU DE TORÈN. SAORRA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT  

Visitàvem el poble de Torèn i situada en la part alta del poble la seva església sota l’advocació de la Santa Creu.

Torèn, històricament Torrent (en francès Thorrent) és un poble de la comuna de Saorra, a l'oest del nucli principal. 

En la consulta etimològica el DCVB ens dóna aquesta definició.: del nom personal germànic Thurisind. Al llarg dels anys, el nom del poble ha tingut diverses formes: Toresin (901), Toresindum (950), Toreno (1337), Toren (1359 i 1396), que es creu que podrien haver derivat d’aquest nom de persona, també "Torresind".  Una altra explicació considera el nom una transformació de torre sine domus, una torre isolada.

El lloc de Torèn és esmentat en la documentació des de l’any 901. El seu territori es menciona en les confrontacions territorials dels llocs de Saorra, Pi, Escaró i Fullà. El  document, és un escrit pel que els esposos Leudeví i Orsèn venen als seus fills Benció i Ramon, i a Adalèn, muller del primer, diversos alous que tenen al comtat de Rosselló i a la vall del Conflent (Ponsich, Catalunya Carolíngia VI).

L’any 950 en una butlla de confirmació atorgada pel papa Agapit II a l’abadia de Cuixà, ratifica la possessió d’un alou. Posteriorment, vuit anys més tard, en un precepte de confirmació de béns concedit pel rei Notari al monestir de Sant Miquel de Cuixà a precs de la reina Gerberga. L’any 968, en una butlla, el papa Joan XIII torna a confirmar-la en favor de la institució religiosa.

El 1378, Berenguer d'Oms adquirí de l'infant Joan I els llocs  de Torèn i Mentet, però els Oms veieren les seves possessions confiscades el 1682; cent anys més tard (1779), el poble pertanyia a la família de Bois de Boisambert. Antic municipi independent, però escassament poblat, del 1378 i del 1515 se n'indiquen 7 focs o famílies, una cinquantena de persones), Torèn va ser fusionat el 1822 amb Saorra. Administrativament tingué el nom de Thorens entre 1793 i 1801, que canvià a Touren fins a l'absorció per Saorra.

Tant mateix, tot i l’antiguitat del lloc l’església de la Santa Creu no és mencionada en la documentació fins l’any 1347, quan constat que Bernat Teresac, era el prevere beneficiari. Eclesiàsticament depenia de Sant Esteve de Saorra. 

És un petit edifici romànic d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó apuntat. Originalment era il·luminada per la finestra axial de l’absis, una probablement al mur de ponent i una altra finestra d’arc de mig punt . a migdia que fou refeta anys més tard.

La finestra axial de l’absis, intacta i d’esqueixada simple, presenta un arc dins una llinda. Una segona finestra a la part meridional és fruit de una reforma posterior. 

La porta d’arc de mig punt fet de dovelles, s’obre al mur meridional i presenta els muntats obrats amb grossos carreus.  

El parament exterior de l’edifici és fet de carreus de mida mitjana i grans carreus als angles. Presenta a l’absis i al mur de migjorn, entre els carreus , unes juntes solcades, característiques del segle XI. Els murs tenen un gruix sorprenen per les petites dimensions de l’església. 

A la part superior del mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya presenta dues arcades geminades sostingudes per dues columnes monolítiques. Aquest campanar va substituir a l’original situat al punt d’unió de la nau amb l’absis. 

L’església ha conservat una talla de fusta policromada de la Mare de Déu, de tradició romànica,  però segurament del segle XIV. També hi ha un Crist que presideix l’altar.


Dins la nau un petit túmul al mur ens diu que en aquest lloc estan enterrades les restes mortals de Aymar de Satgé. El castell de Torèn, en part arruïnat, que domina el poble, fou el centre de la baronia de Torèn (al segle XVIII n'eren barons els Satger). 

Aquesta vegada, potser una de les poques que em pogut fruir, la porta de l’església és oberta i ens deixa entrar. En una lleixa un llibre de visites per deixar escrit el nostres noms i els de molts més visitants. 

Una encomiable acció que llastimosament en moltes ocasions és veu castigada per la manca de civisme dels humans. Desitgem que pugui perdurar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.